Com unes poques dècades poden marcar un mil·lenni d’escalfament global: les simulacions del ‘Canadian Earth System Model’

Climatologia: Els ‘optimistes’ són, tot sovint, ‘pessimistes desinformats’. Hi ha qui, davant la perspectiva de l’augment del CO2 atmosfèric desencadenat pel consum de combustibles fòssils, afirma que aquest fenomen és ‘transitori’. O bé, el creixement econòmic mundial ensopega en les contradiccions internes del sistema, o bé s’esgoten les reserves de petroli més accessibles, o bé es desenvolupen l’energia nuclear o les energies renovables. És discutible, però, un escenari que suposi en els propers 20 o 30 anys, una cessació completa de les emissions antropogèniques de CO2. Suposem-lo, però, o suposem-lo per al 2050 o per al 2100 (cosa ja més plausible), i fem córrer aquesta suposició en els simuladors climàtics. Obtenim uns nivells de CO2 estabilitzats en la banda dels 500 o 600 ppm, o que declinen d’una manera paulatina fins a nivells de 300-400 ppm, però en tot cas, no es reverteixen els efectes del canvi climàtic en la temperatura global, mentre que el nivell del mar continua pujant. Fins quan? Nathan P. Gillett, Vivek K. Arora, Kirsten Zickfeld, Shawn J. Marschall i William J. Merryfield publicaran d’aquí a unes setmanes a la revista Nature Geoscience, un article que perllonga els efectes fins a l’any 3000.

El Canadian Earth System Model, a prova

El personal del Centre Canadenc per a la Model•lització i Anàlisi Climàtiques ha desenvolupat un model que reprodueix l’engranatge dels climes mundials. Gillett et al. suposen, en el marc d’aquest model, que a partir del 2011, s’equilibren les emissions globals de CO2 a l’atmosfera amb el consum global d’aquest gas d’efecte hivernacle. Es retorna, doncs, a la situació d’equilibri dinàmic en la qual s’havia viscut en els segles anteriors a la revolució industrial. Ja hem dit que aquesta és una suposició, però que és digna de consideració.

Els autors segueixen en aquesta computació l’evolució dels grans paràmetres climàtiques mundials i regionals durant nou segles. Efectivament, el manteniment d’uns nivells constants de CO2 atura l’escalfament: la temperatura mundial superficial esdevé constant. S’ha solucionat el problema del canvi climàtic? No ben bé. Les alteracions en els climes regionals (règim de temperatures i de precipitacions) continuen. És remarcable, per exemple, que l’escalfament de les fondàries intermèdies de l’Oceà Austral sigui més elevat en el 3000 que no pas en el 2100, amb els consegüents efectes sobre el clima mundial. La coberta glacial de l’Antàrtida Occidental podria desaparèixer, amb la consegüent conversió de la Península Antàrtica en un territori de clima post-glacial. Això seria un factor contributiu a l’augment del nivell de la mar durant tot el mil·lenni, que continuaria malgrat l’estabilització de la temperatura global.


En els gràfics veiem les evolucions dels grans paràmetres climàtics mundials si s’aturés l’entrada neta de CO2 a l’atmosfera en el 2010 (verd) o en el 2100 (vermell). És evident que, com abans s’aturin aquesta entrada, millor serà per tot el mil·lenni, tant per que fa a temperatura (a) com a precipitació (b). L’efecte sobre el nivell del mar es perllongarà durant tot el mil·lenni (c), així com l’efecte sobre les temperatures crucials de les capes intermèdies (792,5 m de fondària) de l’oceà austral (66ºS de latitud).

Els nou límits planetaris

Vistes aquestes prediccions, s’entenen les paraules de James Hansen a Storms of My Grandchildren: “El planeta Terra, la creació, el món en el qual es desenvolupà la civilització, el món amb característiques climàtiques que coneixem i amb litorals estables, es troben en perill imminent… L’explotació continuada de tots els combustibles fòssils de la Terra amenaça no tan sols els altres milions d’espècies del planeta sinó també la supervivència de la pròpia humanitat – i els terminis són més breus que no pas ens pensàvem”.

I això que Hansen pensa únicament en termes de l’impacte dels gasos atmosfèrics amb efecte hivernacle i, particularment, del CO2.

Les prediccions són encara pitjors quan es parla en termes més globals. En un especial de Nature de setembre del 2009, s’enumeraven nou fronteres que, si s’acaben de creuar totes, conduirien a tallar els fonaments de la civilització humana. Vet ací la llista:
– la capa d’ozó estratosfèrica protegeix la superfície emergida de la Terra d’un nivell excessiu de radiació solar ultraviolada. El Protocol de Montreal ha reeixit parcialment en la reducció de les emissions de substàncies que, com els clorofluorocarbons (CFC), malmetien aquesta capa. Sembla, doncs, que, de moment, aquesta frontera és segura.
– la biodiversitat és una altra d’aquestes fronteres, més difícil d’avaluar. Les taxes d’extinció d’espècies en els darrers 50 anys justifiquen parlar d’una “sisena extinció massiva”, comparable a les que tancaren grans períodes geològics com el Permià o el Cretàcic.
– la dispersió de substàncies tòxiques persistents (metalls, certs compostos orgànics, isòtops radiactius, etc.) es deixen notar en diversos indicadors. Les connexions d’aquesta “toxosfera” en la qual vivim són de difícil elucidació, però segur que tenen a veure en un seguit de malalties “emergents” dels països més industrialitzats.
– el canvi climàtic, del qual ja hem parlat. Si bé, és probable que ja haguem creuat la frontera (amb més de 387 ppm de CO2 en l’atmosfera), ja hem vist com cada any i cada dècada compta per reduir els impactes sobre les generacions futures.
– acidificació oceànica. Lligada estretament amb l’emissió excedentària de CO2, l’acidificació dels oceans té un impacte global en l’ecologia oceànica, i també pot tenir un efecte retroalimentador positiu sobre el canvi climàtic.
– el consum d’aigua dolça i el cicle hidrològic global. També el règim de precipitacions es vincula als efectes del canvi climàtic, d’una manera encara poc entesa. Cada vegada, un segment creixent de la població mundial es troba en situacions de manca d’accés a aigua neta.
– la depredació del territori. D’una banda, a nivell global, continua l’expansió de terra agrícola, mentre que algunes de les terres agrícoles són convertides en sòl urbà. La deforestació és una de les fonts del canvi climàtic i també el principal motor de pèrdua de biodiversitat.
– la disrupció dels cicles del nitrogen i del fòsfor. Fet i fet, quantitativament, l’impacte humà sobre els cicles del N i del P és encara més considerable que el del cicle del C. La nitrificació (conversió de N2 atmosfèric en amoni, nitrit o nitrat) més rellevant correspon en l’actualitat a les activitats humanes, amb la consegüent contaminació de nitroderivats. La disrupció dels cicles de nutrients també obliga a recórrer com més va més als fertilitzants industrials, l’aplicació dels quals és un altre factor de contaminació.
– la càrrega atmosfèrica d’aerosols. L’activitat industrial suposa un augment de les partícules atmosfèriques, les quals poden tenir un impacte en el clima (efecte hivernacle, formació de nuvols, etc.). Però també hi ha un impacte d’aquests aerosols sobre la salut humana, implicats en multitud de malalties respiratòries.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada