L’escàndol de les dioxines en pinsos per a alimentació animal a la Baixa Alemanya

La contaminació per dioxines (PCDDs, PCDFs) amenaça de forma recurrent el món industrialitzat des de fa gairebé dos segles. Aquests compostos orgànics policlorats són un exemple arquetípic de xenobiòtic, és a dir de compost químic aliè a la biosfera normal. En el món preindustrial, però, hom pot arribar a trobar emissions de dioxines arran de processos geològics i en incendis forestals. Res comparable, però, als nivells assolits en les societats industrials. És en aquest rerefons que cal contextualitzar la detecció de dioxines en additius alimentaris destinats a l’alimentació d’aviram, fabricats a Schleswig-Holstein i a la Baixa Saxònia.

Una història de les dioxines

En el 1783, el rei Lluís XVI i l’Acadèmia Francesa de Ciències oferiren un premi de 2400 lliures per a un mètode que produís sosa o àlcali a partir de la sal marina. L’obtenció de sosa era requerida per tal d’animar la transformació industrial no tan sols del sabó o del paper, sinó també del vidre o dels teixits. La sosa, en el segle XVIII, s’obtenia (fonamentalment, com a potassa, K2CO3) a partir de cendres de fusta, i la indústria naixent europea depenia de la producció dels països amb més superfície forestal (Amèrica del Nord, Escandinàvia i Rússia). Existien alternatives (sosa càustica, Na2CO3) produïdes a partir de plantes halòfites (Salsola soda) o d’algues, o bé fonts minerals com el natró d’Egipte. Les autoritats franceses, doncs, cercaven una nova font de sosa. En 1791, Nicolas Leblanc reclamà el premi després d’haver patentat un mètode i haver engegat la primera planta experimental a Saint-Denis. De totes formes, caldria esperar més de mig segle perquè el mètode Leblanc comencés a aplicar-se a escala industrial (Alemanya, 1848). Entre els subproductes del procés apareixien les dioxines. En les dècades posteriors, se sumaren altres processos industrials. Avui dia, les dioxines han esdevingut un contaminant universal present en concentracions detectables en tota la humanitat, per bé que els nivells són més elevats en els països més industrialitzats. A partir dels anys 1960, hom adquirí una plena noció dels efectes de les dioxines, particularment de la seva acció carinogènica. L’accident de Seveso (Lombardia), el 1976, suposà l’exposició aguda coneguda més elevada patida per una població humana.

La detecció de dioxines en mostres alimentàries

En desembre del 2010 es confirmaren diversos resultats positius sobre dioxines en mostres d’ous i de carn d’aviram procedents de diverses granges del nord d’Alemanya. En la recerca de la font de contaminació, s’assenyalà aviat un additiu lipídic per a pinso. Les primeres anàlisis atribuïen la contaminació a una sèrie de lots corresponents a 527 tones, però el dia 5 de gener hom parlava ja de 3000 tones. Amb aquestes xifres es disparava l’abast de la contaminació. Als focus de Schleswig-Holstein calia sumar els de la Baixa Saxònia, i més enllà dels focus calia recordar que l’àmbit de comercialització dels productes potencialment contaminats a basta àmplies regions del nord d’Alemanya i dels Països Baixos.

Les mesures de traçabilitat van determinar que el focus es trobava en l’explotació de Harles und Jentzsch, que hauria venut el greix contaminat a 25 fabricants de pinsos. Alhora, s’investiguen els proveïdors de Harles un Jentzsch.

Les diverses mesures de sacrifici, segons les autoritats sanitàries, haurien tallat la contaminació, si més no pel que fa als ous venuts després del 23 de desembre.

L’abast de la contaminació creix

Com és habitual en aquests casos, la revisió de dades i la realització de més exàmens demostra que l’abast de la contaminació és més elevat que no pas s’anunciava. Les autoritats insisteixen en el fet que no hi ha riscos per als humans. Però, alhora, es mostraven particularment preocupades per l’impacte de l’escàndol en l’opinió pública (desconfiança dels consumidors, possibles bloquejos a les exportacions, etc.).

Una cronologia de l’escàndol

El març del 2010, una partida d’oli vegetal de la Harles und Jentzsch es va vendre a 25 fabricants de pinso de diverses regions del nord i del centre d’Alemanya. Aquesta partida no havia passat els controls pertinents ja que, en principi, era destinada a la confecció de biocombustibles i no pas a l’alimentació animal.

El novembre-desembre del 2010 la càrrega de dioxines d’aquell oli vegetal ja es troba en forma de 3.000 tones de pinsos contaminats, que es distribuiran en 1.000 granges avícoles i suícoles d’Alemanya.

El desembre del 2010, uns 140.000 ous potencialment contaminats foren exportats als Països Baixos per a liquar-los i pasteuritzar-los. Aquests líquids foren exportats al seu torn (14 tones) a cadenes alimentàries de Cornualla i el País de Gal•les. El fil d’Ariadna de la traçabilitat només ha començat, i segurament s’ampliarà en una xarxa densa. Certament que, en cada passa, els nivells de dioxines baixen. Però, en tot cas, l’escàndol torna a qüestionar la seguretat alimentària.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’escàndol de les dioxines en pinsos per a alimentació animal a la Baixa Alemanya

  1. La seguretat alimentària està amenaçada pel guany indiscriminat i sense escrúpols de determinades corporacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada