Els ancestres comuns dels simis cercopitecoideus i antropoideus: la descripció de Saadanius hijazensis

Quan es tracta d’esquematitzar quins són els grans grups de simis, se’ns ofereix aquest quadre:
1. Mones del Nou Món (Platirins).
2. Simis del Vell Món (Catarins)
2. 1. Mones del Vell Món (Simis cercopitecoideus)
2. 2. Simis antropoideus.

Aquesta divisió és esquemàtica, i reflecteix la distribució dels simis actuals. Implica també una doble bifurcació. La primera separa els platirins dels catarins. La segona separa els cercopitecoideus (simis cinomorfs) dels antropoideus (simis antropomorfs). La primera bifurcació s’hauria produït fa uns 40 milions d’anys, probablement a l’Àfrica. Sense que se sàpiga ben bé com, una població de platirins s’establí a Sud-amèrica, tot creuant un Oceà Atlàntic que en aquella època no era tan ample com en els nostres dies (1800 km per comptes de 2800 km). Els platirins que restaren al Vell Món s’extingiren eventualment. Els catarins, doncs, restaren exclusivament al Vell Món, i només passarien al Nou Món en els temps recents de la colonització humana (fa menys de 40.000 anys).

La bifurcació entre cercopitecoideus i antropoideus.

Ja hem dit que en aquella època, l’Oceà Atlàntic no era tan ample com en l’actualitat, però era prou ample. Si haguessim de parlar dels continents de l’època distingiriem clarament Nord-amèrica de Sud-amèrica, ja que eren desconnectats. En les masses continentals del Vell Món hauríem de distingir el continent d’Afro-Aràbia del continent d’Euràsia. Uns altres dos continents eren Austràlia i l’Antàrtida (convertida en un continent en perpètua glaciació fa uns 20 milions d’anys).

Pel que fa als catarins, el continent que més ens interessa és d’Afro-Aràbia. El canal de Moçambic el separa de Madagascar, però és prou ample com perquè a l’illa no s’hi pugui establir cap espècie de catarí. La separació entre Aràbia i la regió Indo-persa (en Euràsia) sembla més franquejable i, en determinades ocasions, hi ha ponts de contacte continental. També hi ha possibilitats de contacte amb les illes que hi havia al nord d’Àfrica, en la mar de Tetis que havia de donar lloc a la mar Mediterrània.

Tots els catarins actuals pertanyen als dos grans grups abans esmentats. D’una banda hi ha els cercopitecoideus, dits simis cinomorfs pel fet de caminar a quatre potes com els gossos i caracteritzats per disposar d’una cua. De l’altra hi ha els antropoideus, dits simis antropomorfs, desproveïts de cua, i entre els quals trobem els gibons, els orangutans, els goril•les, els ximpanzès i els humans.

Però aquesta clara distinció entre els dos grups s’esborra a mesura que posem damunt la taula no tan sols les espècies actuals sinó també les fòssils. A banda dels dos llinatges amb representants vius en l’actualitat, n’apareixen d’altres.

El nostre antropocentrisme sol reduir aquestes relacions evolutives. Allò que ens interessa és saber si tal o tal catarí fòssil pertany o no pertany al llinatge dels antropoideus. I, si no hi pertany, és llençat al grup dels “cercopitecoideus”. Aquesta definició “negativa” dels cercopitecoideus, oblidat el fet que també els cercopitecoideus presenten “novetats evolutives”. L’ancestre comú de tots els catarins, des d’un punt de mira superficial, és decididament més “cinomorf” que “antropomorf”. Però si una cosa ensenyen els fòssils dels primers catarins és que la dicotomia cercopitecoideu/antropoideu és només una part de la diversitat general del grup.

Així doncs, fa 35-30 milions d’anys (Oligocè inicial), hi havia a Afro-Aràbia els propliotecoideus. Aquest grup no presenta ni les novetats evolutives dels cercopitecoideus ni les dels antropoideus. Per aquesta raó se’l considera un “grup basal” de catarins.

El darrer ancestre comú de cercopitecoideus i antropoideus

La descoberta en el registre fòssil d’aquests “grups basals” de catarins (que no són ni cercopitecoideus ni antropoideus) obliga a situar les relacions entre els diferents grups en un arbre filogenètic. Hi ha grups que són més “basals” que uns altres. Un d’aquests grups ha d’ocupar el lloc (o apropar-s’hi) del “darrer ancestre comú” de cercopitecoideus i antropoideus.

L’estudi genètic de les espècies actuals de catarins, conjuntament amb les dades fòssils de l’Oligocè mitjà-tardà, ens fan pensar que la “bifurcació” entre cercopitecoideus i antropoideus es devia produir en algun moment de l’interval entre 30 i 23 milions d’anys. Hem de ser conscients que tan abans com després d’aquesta “bifurcació”, podrien haver persistit llinatges de catarins anteriors a la bifurcació. De fet, si la bifurcació és científicament rellevant és perquè tots els llinatges anteriors de catarins s’han extingit eventualment. Si, posem pel cas, s’haguessin extingit tots els cercopitecoideus fa uns 10 o 5 milions d’anys, el nostre interès per aquesta “bifurcació” (així com la consciència de la pertinença al grup dels “primats”) seria força inferior.

La descripció de Saadanius hijazensis

Disposar d’una cronologia més precisa de la “bifurcació”, exigeix anar a la percaça de fòssils de catarins en estrats corresponents a l’oligocè mitjà i tardà. Donada l’escassedat de dades sobre aquest període, cada nova troballa i cada nova descripció és notícia assegurada

Aquesta setmana, la revista Nature du un article (Zalmout et al., 2010) que analitza un especímen trobat a un jaciment del Hejaz (Aràbia Occidental) l’any 2009. Es tracta d’un crani parcialment conservat. Però ofereix prou caràcters diagnòstics com per fer-ne una comparació amb altres grups de catarins:
– els propliopitecoideus (com ara l’Aegyptopithecus).
– els pliopitecoideus (com ara el Pliopithecus).
– els cercopitecoideus.
– els antropoideus.

D’entrada, els autors el classifiquen com una espècie i un gènere diferenciats, i li donen el nom de Saadanius hijazensis. Li atribueixen una antiguitat de 29-28 milions d’anys. La grandària corporal de l’individu hauria estat de 15-20 kg.

Els investigadors (del Museu de Paleontologia de la Universitat Michigan), coordinats per Iyad S. Zalmout, William J. Sanders i Philip D. Gingerich, comproven que:
Saadanius disposa d’un ectotimpànic tubular, cosa que hom no troba en l’Aegyptopithecus, però sí en els “catarins moderns”.
Saadanius no disposa de les característiques distintives dels cercopitecoideus.
Saadanius tampoc no mostra les novetats evolutives pròpies del crani dels antropoideus.

D’aquesta forma, se’ns fa el següent esquema taxonòmic:
– 1. Propliopitecoideus.
– 2.
– 2. 1. Pliopitecoideus.
– 2. 2.
– 2. 2. 1. Saadanoideus.
– 2. 2. 2.
– 2. 2. 2. 1. Cercopitecoideus.
– 2. 2. 2. 2. Antropoideus.

Vist d’aquesta manera, és evident que cada nova descoberta paleontològica, més que fornir una “baula perduda” (en aquest cas la baula perduda entre cercopitecoideus i antropoideus), en crea dues baules perdudes de noves. Gairebé cada nova descoberta de catarins de l’Oligocè, o bé és massa fragmentària com per donar informació, o ens condueix a embolicar encara més l’arbre filogenètic del grup.

Els autors, però, ens indiquen que Saadanius ens ajuda a:
– fer-nos una imatge més nítida del darrer ancestre comú de cercopitecoideus i antropoideus.
– encaixar millor les relacions entre els propliotecoideus i els grups de catarins moderns.
– datar millor el moment en el qual se separen els llinatges de cercopitecoideus i antropoideus. O, si ens ho mirem des d’una perspectiva antropocèntrica, a identificar el moment en el qual hom pot parlar ja de simis antropoideus (els quals, en anglès, tenen un mot més senzill de designació: ape).

En aquest darrer sentit, la idea més difosa és suposar que la divisió entre haplorins i catarins té lloc fa 40 milions d’anys, i que la divisió entre cercopitecoideus i antropoideus es produeix fa uns 35-30 milions d’anys. Els autors creuen que Saadanius obliga a redefinir aquesta data, per col•locar-la en l’interval de 28-24 milions d’anys. Això ens porta a l’Oligocè tardà, una època tampoc no massa coneguda, i on encara es debat si les dents i fragments mandibulars de Kamoyapithecus són o no d’un antropoideu.

Existeix, però, també la possibilitat que la bifurcació entre cercopitecoideus i antropoideus s’hagués produït anteriorment a l’aparició de Saadanius, i que Saadanius sigui el representant d’un tercer llinatge que s’extingiria eventualment.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *