Quaranta anys de ‘Houston, hem tingut un problema’

En la geografia lunar hem sentit parlar de la Mar de la Tranquilitat, lloc d’aterratge de l’Apol·lo 11. De la Mar del Coneixement, on aterrà l’Apol·lo 12. I de la Formació de Fra Mauro, de l’Apol·lo 14; del Mare Imbrium, de l’Apol·lo 15; de les Muntanyes Cartesianes, de l’Apol·lo 16; de la Formació de Taurus-Littrow, de l’Apol·lo 17. Hi falta un nombre, doncs: el tretze. Va caure de la llista per una raó supersticiosa? No. Fet i fet, aquest 11 d’abril farà quaranta anys del llençament de l’Apol·lo 13. Era previst el seu aterratge a l’esmentada Formació de Fra Mauro. Però no fou possible. Un accident poc després de l’enlairament havia amenaçat seriosament la missió. Ja no era qüestió d’aterrar, sinó de tornar a la Terra. De sobreviure. James A. Lovell, John L. Swigert i Fred W. Haise ho aconseguiren. I en el seu periple, situats a més de 400.000 km de la Terra van batre un rècord mai igualat: el de màxima distància al planeta. O, el que és el mateix, la màxima alçada per damunt de la superfície planetària. La dissort del nombre 13, però, dóna joc. Mediàticament, l’Apol·lo 13 va rebre més atenció que qualsevol de les altres missions reeixides (a excepció, naturalment, de l’Apol·lo 11). I també és la que ha estat duta a la gran pantalla de la forma més digna. El film, estrenat vint-i-cinc anys després de la fita (és a dir, ara fa quinze anys), tenia com a punt de partida Lost Moon, llibre co-escrit per Jim Lovell i Jeffrey Kluger.

L’equip titular de l’Apol·lo 13 era integrat inicial per Jim Lovell (comandant, amb tres vols espacials d’experiència), Ken Mattingly (pilot del mòdul de comandament) i Fred Haise (pilot del mòdul lunar). Hi havia de suplents, respectivament, John W. Young, Jack Swiger i Charles M. Duke. La maledicció de l’Apol·lo 13 comença ja d’entrada, quan Duke emmalalteix de rubeola. Com que dels sis homes, Mattingly era l’únic que no havia passat la malaltia i, per tant, no era immune, per raons de prudència, es va haver de quedar en terra. Jack Swigert, doncs, va haver d’ocupar-ne el lloc.

El llençament es produí, tal com era previst, l’11 d’abril del 1970. Hi hagué un incident, en el motor central, que s’apagà dos minuts abans del previst, cosa que fou compensada amb els quatre motors exteriors. Malgrat tot, la nau prengué l’òrbita prevista.

El segon incident fou més greu. Tingué lloc a mig camí, el 14 d’abril del 1970, quan la nau es trobava ja a una distància de 321.860 km. Un dels dos tancs d’oxigen del mòdul de servei patí un trencament. La fractura afectà també l’altre tanc, de forma que en qüestió d’hores tot el subministrament d’oxigen del mòdul de servei quedà a zero.

Davant d’aquesta situació, hom ja no podia pensar més que en sobreviure. Les reserves d’oxigen encara disponibles no servien únicament per al subministrament d’oxigen als astronautes, sinó que també era el comburent per convertir les reserves d’hidrogen en electricitat. D’altra banda, l’aigua produïda per fer electricitat de l’hidrogen era la que havien de beure els astronautes. Per això mateix, es decidí de deixar el mòdul de comandament amb un consum mínim d’electricitat, mentre que tots tres astronautes es traslladaven al mòdul lunar.

La missió es modificà per tal de fer un retorn directe, tot aprofitant l’empenta gravitatòria de la Lluna. Però caldria addicionalment encendre el sistema de propulsió del mòdul de servei. Com que es desconeixia l’estat d’aquest sistema, es va preferir la utilització del sistema de propulsió del mòdul lunar. Així es va fer, i s’aconseguí de modificar la trajectòria.

En aquesta trajectòria, l’Apol·lo 13 va fer una aproximació màxima de 254,3 km sobre la Lluna, el 15 d’abril. Dues hores després de la màxima aproximació, es va tornar a encendre els propulsors del mòdul lunar.

Paradoxalment, en aquesta situació el problema ja no era la disponibilitat d’oxigen, sinó l’electricitat i, en menor mesura, les racions alimentàries i d’aigua. El mòdul lunar contenia racions per dues persones durant dos dies, però ara els caldria el triple, en ésser tres persones que hi havia de passar quatre dies.

Però no tan sols hi havia el problema d’alimentar els astronautes. També calia detoxificar els productes metabòlics. El principal problema era el CO2, producte de la respiració dels homes, que calia retirar amb uns dipòsits d’hidròxid de liti (LiOH).

La tasca de resoldre la situació l’Apol·lo 13 constitueix, malgrat tot, un dels grans èxits del Programa Apol·lo. Es dóna la circumstància que Jim Lovell ha estat l’única persona en viatjar en dues ocasions a la Lluna (desembre del 1968, amb l’Apol·lo 8, i abril del 1970, amb l’Apol·lo 13). Ken Mattingly, que s’havia perdut l’Apol·lo 13, sí va arribar a trepitjar la Lluna, dos anys després, en l’Apol·lo 16.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada