Barcelona acull una conferència sobre exoplanetes habitables

La setmana vinent, entre el 14 i el 19 de setembre, Barcelona acull una trobada científica titulada Pathways Towards Habitable Planets. L’encontre arriba en una conjuntura marcada pel desenvolupament de les tecnologies de detecció exoplanetària que, com més va, més permeten la detecció de planetes més petits i més allunyats del seu estel, i forneixen més i més dades planetàries: massa, diàmetre, excentricitat orbital i fins i tot, en casos favorables, dades sobre composició i temperatura atmosfèriques. Com diu el mateix títol de l’esdeveniment, la recerca exoplanetològica s’aboca ja a l’era de la descoberta de “planetes habitables”, bo i que alguns dels planetes ja detectats podrien entrar en aquesta categoria.

I justament aquest és el quid de la qüestió: què és un planeta habitable? Què vol dir habitabilitat planetària? Com que només hi ha un planeta que sigui incontrovertiblement habitable (per millor dir, com que només hi ha un planeta que disposi d’hàbitats atmosfèrics, oceànics, superficials i subsuperficials que siguin poblats per sistemes biològics, és a dir éssers vius), la qüestió resta en gran mesura reduïda ara per ara a trobar planetes similars a la Terra pel que fa a massa, volum i radiació estel·lar rebuda (és a dir de quantitat i qualitat similar a la radiació que rep la terra del Sol). Naturalment, no hi ha cap planeta exactament igual a la Terra, però donat el nombre immens d’estels que hi ha en el nostre veïnat còsmic, d’acord amb el rang de similituds que apliquem hi haurà una bona mà de planetes similars a la Terra i, per tant, en principi, habitables. D’altra banda, la recerca en extremòfils en el nostre planeta mateix ens demostra que més enllà de la disponibilitat, ni que sigui temporal, d’aigua líquida, ben poques altres exigències absolutes hi ha per a la presència de vida microbiana en un hàbitat potencial terrestre.

No hi ha dubte, doncs, de la subjectivitat de la qüestió dels “planetes habitables” o de l’“habitabilitat planetària”. Una subjectivitat que ve donada també per les expectatives de cadascú en aquest tema:
– n’hi ha de “planetocèntrics”, que consideren que la recerca exoplanetària se justifica ja per la possibilitat d’oferir-nos un ventall prèviament desconegut de possibilitats de planetes: planetes gasosos molt més massius que Júpiter, o planetes rocallosos més grans que la Terra, planetes en òrbites torridíssimes més tancades que la de Mercuri, etc. Els planetes en ells mateixos i els sistemes planetaris són, certament, d’interès en ells mateixos, amb independència que s’assemblin o no s’assemblin al nostre planeta ideal i al nostre Sistema Solar ideal.
– d’altres són “biocèntrics”, en el sentit que “planeta habitable” per ells vol dir planeta que pot haver generat una biosfera pròpia (bé a partir de microorganismes autòctons o de microorganismes transportats panspèrmicament).
– d’altres, més exigents, que podríem anomenar zoocèntrics o neurocèntrics demanen unes condicions d’habitabilitat més estrictes i estables. Prou per què aquestes biosferes microbianes hagin donat lloc a formes “més organitzades”, anàlogues als animals pluricel·lulars (metazous) del nostre planeta. Per exemple, els partidaris de la “hipòtesi de la Terra rara” sovint sostenen que ells no pensen pas que l’habitabilitat planetària sigui rara, sinó que allò que és difícil és fer aquest salt: de la vida “microbiana” a la vida “complexa”. Per a aquesta forma de pensar no hi ha dubte que el moment més interessant de la història de la Terra tindria lloc entre fa 1.000 i 600 milions d’anys, el moment on de forma progressiva s’acumulen diverses provatures evolutives d’organismes pluricel·lulars.
– finalment, el grup més exigent de tots és, probablement, el més estès entre el públic general, i són aquells que quan parlen de vida volen dir, particularment, vida intel·ligent (són psicocèntrics), societats avançades i amb capacitat d’evolució històrica o cultural (són sociocèntrics) o societats amb tecnologies prou avançades (o no prou tant) com per ser detectades (són tecnocèntrics). Com que la Terra és l’únic planeta habitable que coneixem i, és el nostre planeta, s’entén la dificultat de respondre a la probabilitat que un planeta habitable desenvolupi formes de vida pluricel·lulars, intel·ligents, sociables, tecnològicament avançades i interessades en l’habitabilitat planetària. Hom pot assajar una resposta, ben matussera però, si recorda que dels 4.600 milions d’anys d’història de la Terra, hi haurà hagut formes de vida potser en el 85% de la història planetària més recent, formes de vida pluricel·lulars en el darrer 20% de la història planetària, i una humanitat comme il faut, ingressada en l’enciclopèdia galàctica, els darrers 0,000001% de la història.

Sigui com sigui, aquestes visions no són pas excloents, sinó més aviat jerarquitzades com si es tractés d’un joc de nines russes. No obstant, cada etapa organitzava requereix l’anterior (no hi ha vida intel·ligent si no hi ha vida) però cap etapa organitzativa pressuposa necessàriament la posterior (la intel·ligència únicament apareix si resulta beneficiosa en termes de supervivència diferencial per a una forma de vida pre-intel·ligent). Dit d’una altra manera, que una cosa pugui ésser no vol dir que sigui.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.