Confirmen la presència de glicina en el cometa Wild 2

En el 2006, la càpsula de reentrada de la cosmonau Stardust va tenir un accidentat retorn. Això no obstant hom va poder recuperar, amb certes condicions de seguretat, part del material capturat el 2004 en la visita al cometa Wild 2 (81P/Wild). Ja d’entrada, aquestes restes donaren positiu per a la presència de glicina. Senyals de presència de glicina ja s’havien detectat en meteorits i també en núvols moleculars interestel·lars. La presència de glicina en un nucli cometari semblava esperable.

Efectivament, la ciència espacial de les darreres dècades ha “desdramatitzat” la presència còsmica d’aminoàcids com la glicina. L’experiment de Miller-Urey (1953) va mostrar que era possible la síntesi espontània i abiòtica de glicina. I, dècades abans, hom havia mostrat que aquestes molècules orgàniques es poden sintetitzar per vies químiques abiòtiques.

Però els aminoàcids són els maons que fan les proteïnes, que són l’element funcional i estructural característic de la matèria viva. Dit d’una altra manera, les proteïnes són complexos de cadenes polipeptídiques, és a dir d’aminoàcids units d’un en un. En les cadenes polipeptídiques de la biosfera terrestre trobem, en essència, vint tipus d’aminoàcids. Un d’aquests aminoàcids és la glicina. Si els aminoàcids es caracteritzen, en essència, per la presència d’un àtom de carboni que fa enllaços amb un grup carboxil, un grup amino, un àtom d’hidrogen i el quart enllaç és ocupat per un radical que varia segons el tipus d’aminoàcid. En el cas de la glicina, el quart enllaç és un altre àtom d’hidrogen. Això fa que la glicina sigui l’aminoàcid més simple.

En un article a Meteoritics and Planetary Science hom confirma que la glicina present a les mostres transportades per l’Stardust és genuïna i no pas fruit de la contaminació terrestre.

Hom suposa que els oceans de la Terra deriven del glaç transportat pels nuclis cometaris que hi impactaren en els temps dels bombardejos de l’albada del Sistema Solar. I, a més, de l’aigua, sembla, els aminoàcids (alguns aminoàcids) ja arribaren fets i condrets. Com es combinaren aquests aminoàcids i en pèptids i com els pèptids s’organitzaren en allò que Oparin anomenava “coacervats” és, precisament, el gran què de la ciència de l’Origen de la Vida. Però això és una altra història. I, al capdavall, la immensa majoria del material orgànic de l’Univers i del material aminoacídic en particular, no té res a veure amb els éssers vius. Els aminoàcids són necessaris per a la vida, però la vida no és en absolut necessària per fer i desfer aminoàcids.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada