Una resposta a la paradoxa de Fermi: la insostenibilitat de civilitzacions galàctiques

Cosmosociologia: Milers i milers de milions d’estels, molts d’ells amb sistemes planetaris, amb alguns astres dotats d’oceans d’aigua líquida cadascun d’ells durant períodes de milers de milions d’anys, i amb uns processos que permeten entreveure com d’àtoms s’obtenen molècules, i de molècules sistemes biològics més o menys complexos, i com dels sistemes biològics poden emergir formes de vida “intel·ligents”, etc. Tot això està molt bé, diu, segons la llegenda, Enrico Fermi, l’univers hauria ser ple de formes de vida “intel·ligent”, d’innombrables civilitzacions molt més avançades que la nostra, capaces de viatges interestel·lars i intergalàctics. Però, diu Fermi, on són? Vet ací, la paradoxa de Fermi: racionalment el nombre de civilitzacions interestel·lars i intergalàctiques deu ser gran (milers, milions, qui sap?), però de conèixer-ne no en coneixem cap. Hi ha diferents respostes a la paradoxa. Una diu que la Terra és un planeta estrany i que estranys som nosaltres, fenòmens únics (o gairebé únics) de l’univers. Una altra assum que de civilitzacions se’n fan cada dia en l’univers però que també cada dia se’n desfan en mig de cataclismes més o menys provocats, més o menys sobtats. També hi ha qui diu que no busquem bé, o que, en general, les civilitzacions interestel·lars dignes de tal nom tenen cura de restar indetectables. En un article publicat la setmana passada, Jacob D. Haqq-Misra i Seth D. Baum fan un enfocament diferent, no per això del tot desconegut en discussions sobre el tema. Normalment, la paradoxa de Fermi s’encara amb la idea d’evolució, en un sentit de progrés “indeturable” (evolució química, evolució biològica, evolució sociològica, evolució històrica, evolució tecnològica, etc.). Charles Darwin era conscient dels perills d’aquesta assumpció i en la seva obra germinal de 1859 preferia parlar de “transformacions” (mot més neutre) que no pas d’“evolució” (massa teleològic). Un dels punts de partida de Darwin eren els postulats demogràfics de Thomas Malthus. Malthus constatava la tendència de les poblacions humanes al creixement exponencial, però també constatava que els recursos només creixien a nivell geomètric. La història posterior ha mostrat que els recursos també poden créixer exponencialment, però justament la biologia ens ensenya que la potencialitat exponencial topa amb la limitadesa dels recursos. I això és el que pensen Haqq-Misra i Baum: no hem topat amb cap civilització galàctica (o ella no ha topat amb nosaltres) perquè civilitzacions d’aitals dimensions no són sostenibles.

La paradoxa de Fermi i l’esquema de Kardashev

El punt de partida és la pròpia paradoxa de Fermi:
1. Cap observació indica que en la Via Làctia s’hagi difos en el passat una intel·ligència extraterrestre avançada.
2. Les assumpcions sobre la formació i l’expansió de civilitzacions galàctiques que utilitzem habitualment ens conviden a pensar que més d’hora que tard qualsevol galàxia acaba colonitzada per una o més civilitzacions interestel·lars.

La solució més habitual a la paradoxa de Fermi és assumir que “la humanitat” és la única civilització avançada d’aquesta galàxia. Ja hem dit que hi ha alternatives. Per exemple, no s’ha fet cap rastreig exhaustiu de senyals (SETI) o d’artefactes. L’absència d’indicis no pot ser indici d’absència si no s’ha fet un pas previ exhaustiu. Per exemple, podem ser més o menys certs que no hi ha hagut civilitzacions avançades en la història passada de la Terra o que no hi ha en l’actualitat en el Sistema Solar o que no existeixen formes de vida avançades en els sistemes planetaris del nostre veïnat (a unes quantes desenes d’anys-llum). Parlar, però, de la Via Làctia quan només hem pogut cartografiar una part perquè els nostres telescopis no són capaços de penetrar en el disc galàctic, és, com a mínim, agosarat.

Haqq-Misra i Baum, però, es queixen del fet que en les reflexions al voltant de la paradoxa de Fermi hom s’entesti en general a assumir un model de creixement civilitzatori “ràpid” o “exponencial”. Aquest model s’inspira directament en la nostra “història”. L’univers té 15.000 milions d’anys, la Terra en té 5.000 milions d’anys, l’existència d’una flora i fauna continentals té 350 milions d’anys, l’existència de la humanitat té, segons com comptem, 2 o 3 milions d’anys, les primeres civilitzacions humanes arrenquen de 5.000 anys enrera, la tecnologia espacial té 50 anys. Les innovacions s’acumulen en aquest esquema, com en mig d’una acceleració indeturable. Justament aquest és l’esquema de Kardachev: la humanitat disposaria com més aniria de més energia i passaria de controlar una ínfima part de l’energia planetària a controlar tota l’energia de la galàxia en un grapadet insignificant de milers d’anys. Resulta fàcil, ara, d’atribuir l’“optimisme tecnològic” de Kardachev a les aspiracions de la burocràcia soviètica de l’època de Brezhnev. Però les assumpcions de Kardachev no són exclusives del sistema soviètic: són compartides àmpliament pel món capitalista. Els crítics d’aquesta visió de progrés il·limitat, en tot cas, solen presentar-se com a “ecologistes”, denunciadors de la “insostenibilitat” de tots aquests models econòmics. Per això mateix, Haqq-Misra i Baum assumeixen el terme: el problema de les civilitzacions interestel·lars d’abast galàctic rau en la seva “insostenibilitat”.

D’acord amb aquesta visió, si una civilització interestel·lar juga la carta de l’expansió galàctica té diferents destins:
1. fracàs i correcció: hom torna a un nivell de civilització sostenible.
2. fracàs i fragmentació: la civilització s’expandeix però seguidament s’esquinça: les civilitzacions filles no són pas més grans que la civilització mare.
3. fracàs i col·lapse: no hi ha ni correccions ni fragmentació i tot es perd.

Per a la “solució de sostenibilitat” de paradoxa de Fermi tot és una qüestió de temps. Allò que una civilització “exponencial” i “depredadora” podria fer teòricament en 1 milió d’anys (i no fa, perquè és insostenible) sí ho podria fer una civilització “lenta”, que hi esmercés, posem, 100.000 milions d’anys.

Les raons de la insostenibilitat

Tot això donaria lloc per més d’una novel·la, és clar. Però la clau és explicar per què ha de ser més insostenible colonitzar la Via Làctia que la Conca Mediterrània. Certament és més difícil (requereix més energia, més material, més informació, més voluntat) colonitzar la Via Làctia que la Conca Mediterrània, però el punt de partida d’una civilització planetària consolidada és molt més ferm que el punt de partida d’aquells pobles remots de Llevant, fenicis i grecs, que fa 3.000 anys es feien a la mar cap a allò desconegut.

Haqq-Misra i Baum, d’entrada, assenyalen que en la mateixa humanitat trobem exemples de “cultures lentes”, com les dels caçadors-recol·lectors. I, efectivament, en el decurs de qualsevol procés històric “exponencial” trobarem realment que:
1. el creixement exponencial no és uniforme.
2. les fases de creixement exponencial s’interrompen per llargs períodes estàtics. Per exemple, la humanitat de fa 1.500.000 anys no tenia gaire a envejar (en aparença, en nombre, en tecnologia, etc.) a la de fa 500.000 anys.

Tota expansió espacial implica també una expansió de població. I aquesta expansió de població exigeix una expansió en el consum i una expansió en la generació de residus (impacte ambiental). De vegades el propi fet de l’expansió espacial fa que l’impacte ambiental local sigui més reduït, de forma que les limitacions ecològiques d’un procés expansiu són també un esperonament a la pròpia expansió. La humanitat s’expandí des d’Àfrica a Euràsia en ple paleolític, a través de grups humans que es movien no pas per altra raó que la recerca contínua de nous recursos a mesura que s’esgotaven els ja coneguts. Justament aquest raonament entronca amb un punt dels defensors de la “conquesta de l’espai”: la civilització humana no pot créixer exponencialment si resta en un planeta com la Terra, que no pot créixer en ell mateix, i que rep del Sol una quantitat d’energia més o menys constant en el temps.

Però hi ha uns quants obstacles a qualsevol expansió extraplanetària d’una espècie biològica que ha sorgit en mig d’un procés d’adaptació a un medi “planetari”. Saltar de planeta en planeta no és saltar de bassa en bassa: les distàncies són enormes. Si una bassa té 1 metre d’amplada i la següent és a 1 km, la cosa no sembla forassenyada d’abastir ni que sigui per aire (parlem d’un factor de mil). Però si un planeta habitable té 12.000 km de diàmetre i el planeta habitable més proper és a 120.000.000.000.000 km, parlem d’un factor de deu mil milions.

A banda de la qüestió de les distàncies immenses, no hem d’oblidar que tota distància implica un “temps de viatge”. En l’actualitat hom podria pensar en dissenyar una missió no-tripulada cap a Alfa Centauri que arribés a Alfa Centauri, per exemple, cap a l’any 3000. Però ningú no ho faria, perquè hom calcularia que si ens esperessim a tenir la tecnologia de l’any 2050, la podríem enviar de forma que arribés en el 2500, raó mateixa per la qual seria més aconsellable esperar-se al 2100 per tal que hi arribés el sempre resulta millor esperar a la tecnologia del futur que gastar-se la pasta inútilment amb la tecnologia del present. No obstant, adherir-se massa a això, condueix a la idea que millor estalviar-se el viatge i conformar-se a mirar-ho pel telescopi.

Els viatges són llarguíssims, i les telecomunicacions feixugues i lentes. Contactar amb una estació “propera”, situada a 50 anys-llum, demana esperar resposta de segle en segle. Una civilització galàctica, doncs, ha de situar cadascuna de les seves estacions a una distància raonable l’una de l’altra: el problema, doncs, no és arribar a les vores de la galàxia sinó arribar a tots i cadascun dels raons. I, total, per a què? Potser les civilitzacions interestel·lars s’escampen més com una onada tènue sense ocupar gaire volum galàctic a cada passa. O potser una civilització pot conquerir una galàxia, però només per perdre-la tot seguit, en no poder fer front a les factures.

Lligams:

The Sustainability Solution to the Fermi Paradox. Jacob D. Haqq-Misra, Seth D. Baum.

Altres posts:

La conjectura de la indetectabilitat, la hipòtesi de la simulació i la navalla d’Occam.

Trenta anys del senyal que va fer dir Wow! als projectes de recerca de intel·ligència extraterrestre

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Una resposta a la paradoxa de Fermi: la insostenibilitat de civilitzacions galàctiques

  1. fotolit diu:

    Tothom té la creença de que les civilitzacions extraterrestres están conformades per homenets verds en platets voladors, o gents com nosaltres viatjant per forats de cuc, però potser la ‘vida’ com nosaltres la coneixem es una altra cosa, allà fora…
    Una pel·licula que em serveix per explicar una mica el que jo crec, es Contact.
    A vegades, les nostres experiències poden ser al·luciants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada