Rita Levi-Montalcini fa cent anys

Neurologia: No és habitual arribar als cent anys. I són estranys els centenaris de científics de gran prestigi que arriben vius a la commemoració. Fou el cas, per exemple, d’Ernst Mayr, el 5 de juliol del 2004, que va morir mesos després, però que encara continuava treballant en el seu darrer llibre “What makes biology unique?: considerations on the autonomy of a scientific discipline”. Ara és el torn de Rita Levi-Montalcini, nascuda el 22 d’abril de 1909 a Torí. La seva carrera científica arrencà els anys 1930, centrada en l’estudi del desenvolupament del sistema nerviós. La màxima fita fou del factor de creixement neuronal (NGF), una de les miríades de pèptids senyalitzadors que regula la diferenciació cel·lular. Per aquesta descoberta rebé el Premi Nobel el 1986 i, com a curiositat estatística, cal dir que és la primera guardonada en superar els 100 anys de vida (i és que, a Mayr, no li van donar mai el Nobel, però això és una altra història).

Un segle, el segle que va néixer la neurobioquímica

Paula i Rita Levi-Montalcini van néixer el 22 d’abril de 1909, filles d’Adele Montalcini i Adamo Levi, un matrimoni sefardí torinès que ja eren pares de dos fills. Adele era pintora, i Adamo matemàtic de vocació i enginyer elèctric de professió. Si bé era un entorn excel·lent per a la formació científica, la idea de l’entorn és que la carrera d’una dona havia ser la d’esposa i mare. Rita va trencar amb això i, un pèl tard, el 1930, va començar estudis de medicina. Aviat entraria a col·laborar en el grup de recerca del neuròleg Giuseppe Levi, feina que s’estabilitzaria després de graduar-se (1936).

El gir antisemita del règim feixista, llargament covat, va eclosionar el 1938. Les carreres acadèmiques i professionals dels jueus quedaven tallades. Rita Levi-Montalcini va haver de continuar la recerca de forma precària en un laboratori domèstic. El material biològic fonamental, si més no al començament de la guerra, no escassejava: embrions de pollastre. Més que no pas el desenvolupament general del sistema nerviós, la recerca de Levi-Montalcini s’adreçava a la qüestió del creixement de les fibres nervioses, de les neurones. El 1943, amb la caiguda de Mussolini, i la divisió efectiva d’Itàlia en dues zones ocupades, respectivament, pels alemanys i les forces aliades anglo-americanes, la família Levi-Montalcini, ja en condicions de semi-clandestinitat, va haver de fugir de Torí en direcció a Florència. Però fins i tot a Florència Levi-Montalcini s’havia emportat les eines més fonamentals (en especial, els microscopis) per continuar la feina de laboratori. Amb l’alliberament, el 1945, els Levi-Montalcini retornaren a Torí.

En la represa de postguerra, el 1946, Rita Levi-Montalcini fou reclutada per la Washington University in St. Louis, per treballar en l’equip de Viktor Hamburger (nascut el 9 de juliol de 1900 i que també arribaria a centenari, per morir el 12 de juny del 2001). Fou en aquest centre on desenvolupà la part central de la seva carrera científica entre el 1946 i el 1978. En la primera etapa Levi-Montalcini va treballar a partir de la qüestió de la innervació que es produeix en alguns tumors. Levi-Montalcini va aconseguir d’aïllar el factor que, alliberat per les cèl·lules tumorals, promovia el creixement de fibres nervioses cap endins del tumor. Aquest factor, anomenat factor de creixement neuronal (NGF, en l’acròstic anglès), no només tenia un paper en la innervació de tumors sinó, en general, en el creixement de les fibres nervioses (1952), tal com va demostrar en col·laboració amb el seu deixeble Stanley Cohen. El 1958 estabilitzà la seva posició docent en aquest centre i, a partir de 1961, repartí el seu temps amb visites a Roma, on dirigia el Centre de Recerca en Neurobiologia.

Rita Levi-Montalcini, en una fotografia de fa 45 anys, quan en tenia 55. Té a les mans preparacions de teixit nerviós en portaobjectes, des d’on hom pot seguir el creixement de fibres nervioses individuals al microscopi.

A partir de 1978 arribarien els honors. El Premi Nobel de Medicina el va rebre el 1986, amb Stanley Cohen. El 2001 fou nomenada senadora vitalícia. Algú pot pensar que un càrrec de senador vitalici és honor que hauria de convidar a la placidesa. No és el cas Levi-Montalcini, fermament compromesa amb els governs de centre-esquerra. Els insults que li dedica de tant en tant la dreta són, sens dubte, el millor homenatge, que no poden pair que una dona, jueva, centenària, intel·lectual i científica els destaroti de tant en tant un projecte legislatiu reaccionari.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada