La síndrome de Kessler: quan la baixa òrbita terrestre es torna un infern

La probabilitat d’una col·lisió entre dos satèl·lits artificials íntegres és molt baixa. La col·lisió del passat dia 10 entre dos satèl·lits de telecomunicacions, l’Irídium-33 (llençat el 1997, encara operatiu en el moment de la col·lisió) i el Cosmos-2251 (llençat el 1993, però ja retirat d’operació), no deixa de ser un fet aïllat. Ara bé, el cas és que col·lisions com aquestes augmenten el nombre de peces en òrbita i per tant fan menys improbable una situació de cascada d’ablació: cada impacte genera més peces i augmenta el risc de nous impactes. Finalment hom arriba a la situació de síndrome de Kessler, així anomenada en honor de Donald J. Kessler, que la va proposar el 1991. Cal dir que a banda de fenòmens iniciadors com la col·lisió descrita de l’Irídium-33 i Cosmos-2251, també poden ser disparadors l’ús d’armes anti-satèl·lit (1, 2) o, ja en l’àmbit de fenomens naturals, l’impacte d’un petit asteroide amb algun satèl·lit artificial. En l’escenari de la síndrome de Kessler segments més o menys grans de l’òrbita baixa terrestre quedarien inutilitzats. D’acord amb les previsions de Kessler en algun moment del segle XXI, l’escenari de cascada d’ablació és inevitable si no s’introdueixen canvis substancials en la tecnologia de satèl·lits. Ara com ara resulta difícil pensar en una reducció notable de la taxa de llençament de satèl·lits (més i més actors hi participen en el negoci, i hi ha cada vegada més necessitats en l’àmbit de les telecomunicacions, del seguiment meteorològic, i d’ús militar). També és difícil pensar en canvis en la gestió dels satèl·lits quan esgoten la seva vida útil (p.ex. mecanismes de navegació per fer-los caure, per comptes d’esperar que ho facin sols). La síndrome de Kessler, amb les tecnologies actuals, implicaria la renúncia de bona part dels programes espacials. Qui no s’aconsola, però, és perquè no vol. La fondària de la crisi econòmica actual, encara molt difícil d’avaluar sensatament, pot comportar canvis profunds en les taxes de desenvolupament tecnològic i en les taxes d’enviament de nous satèl·lits (per dificultat d’afrontar els costos i per manca de clients en els sectors de comunicacions i en la despesa pública – civil i militar). D’altra banda, una síndrome de Kessler forçaria a introduir innovacions que sens dubte esperonarien noves formes de fer. Fa poc més de mig segle que es llencen vehicles a l’òrbita terrestre i, en línies generals, la tècnica de llençament ha patit poques modificacions bàsiques: en el pecat hi ha la penitència.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada