La lluita contra la quitridiomicosi en les poblacions de ferreret

Conservacionisme: El ferreret (Alytes muletensis) és l’única espècie de vertebrat endèmica de Mallorca. Com en d’altres espècies rares, fou abans descrita per paleontòlegs a partir de restes fòssils i subfòssils trobades a Mallorca (més tard, també se n’han trobat a Menorca). Fins el 1980, hom no va poder estudiar poblacions vives, situades en torrents de muntanya. D’acord amb els criteris de la IUCN es tracta d’una espècie en perill greu d’extinció. Fet i fet, moltes espècies d’amfibis es troben igualment amenaçades o ja ha estat extingides, en el que es coneix com una "extinció massiva d’amfibis". Encara que aquest fenomen, emmarcat en una extinció massiva general, s’assembli a un assassinat a l’Orient Express, les infeccions per Batrachochytrium dendrobatidis, i la malaltia consegüent, la quitridiomicosi, hi juguen un paper important. El passat mes de setembre, Current Biology publicava un article sobre l’impacte de la quitridiomicosi en les poblacions de ferreret. En aquest estudi, coordinat per Susan F. Walker, hom atribuïa clarament la difusió de la quitridiomicosi dels ferrerets als programes de reintroducció. Paradoxa amarga, ja que, com reconeixien els autors de l’article "la cria en captivitat i la reintroducció és integral a la recuperació de moltes espècies amenaçades".

Un programa de mitigació de la quitridiomicosi en les poblacions de ferreret

Nature News entrevista Trent Garner, de l’Institute of Zoology, de Londres, un dels responsables del programa que, a partir de l’any vinent cercarà la mitigació de la infecció per B. dendrobatidis. Es tracta d’un dels primers intents de fer-ho en el medi natural. Els autors parteixen de la consciència que la difusió de la quitridiomicosi es deu en part als moviments de població que demanen els programes de reintroducció.

Els tòtils del gènere Alytes ja fa temps que pateixen de la quitridiomicosi (malaltia que, però, no fou reconeguda fins fa uns 10 anys). La introducció de la quitridiomicosi en el ferreret sembla, però, molt més recent, i lligada als programes de reintroducció. En tot cas, la voluntat ara, amb el coneixement de la quitridiomicosi i amb el desenvolupament de fàrmacs anti-fúngics, és lluitar per limitar la presència del fong.

Per fer-ho, els investigadors faran els tractaments en els estanyols on fan la posta els ferrerets. Val a dir que els ferrerets, com els altres tòtils del gènere Alytes no fan la posta de qualsevol manera. La femella posa els ous, que el mascle fertilitza externament. Després, però, el mascle carrega la filera d’ous fertilitzats a l’esquena. Només quan ja s’hi ha format el capsigrany i és a punt d’eclosionar, el mascle allibera els ous en aigües poc fondes i, en general, estagnades. És en aquestes aigües on els conservacionistes tractaran d’un amb un anti-fúngic cada capsigrany.

Val a dir que el programa té dos objectius:

– 1. Controlar l’amenaça que pot suposar la quitridiomicosi en les poblacions de ferreret. Ara com ara, la taxa de mortalitat per quitridiomicosi sembla relativament baixa, si bé el caràcter fugisser dels adults de l’espècie fa molt difícil una avaluació fiable. Sembla que les soques de B. dendrobatidis presents a Mallorca són menys patògenes que les que corren pel continent europeu.

– 2. Assajar aquesta estratègia per tal d’exportar-la a d’altres espècies d’amfibis. Fins ara, els tractaments anti-quitrídics s’han assajat en els individus (capsigranys o adults) que viuen en captivitat a l’espera d’una eventual reintroducció (per exemple, a centres com Gechelone Sulcata S.L.U. Centre d’Estudi i Conservació Herpetològic, de Sòller). Això pot fer que la cria en captivitat i les reintroduccions ja no siguin un factor promotor de la quitridiomicosi. Ara bé, en alguns casos caldrà també actuar en el medi natural. I, sempre, amb les prevencions que implica l’alliberament de substàncies farmacològiques en les poblacions naturals.

L’impacte mundial de la quitridiomicosi

En certa mesura, la quitridiomicosi és més un símptoma o una causa reforçadora del cúmuls de causes (amb la destrucció d’hàbitats com a capdavantera) que comporten el declivi de les poblacions d’amfibis.

Arran de les mortandats d’amfibis a Austràlia i a Amèrica Central, fou possible la descripció de l’agent causal, Batrachochytrium dendrobatidis. Hi ha estimacions que impliquen aquest fong en l’extinció d’unes 100 espècies d’amfibis. El cicle vital d’aquest microorganisme segueix dues fases. El zoosporangi és la forma parasitària (solen produir infeccions cutànies en granotes i gripaus, però també se les ha relacionades amb les mortandats recents de ratpenats en l’estat de Nova York). El zoosporangi allibera zoospores unicel·lulars, és a dir espores dotades d’un undulipodi (=flagel), i que són probablement la forma infectiva. Durant un temps s’havia pensat, que la transmissió del fong era per contacte, però hi ha raons per suposar que les zoospores també poden enquistar-se i actuar com a formes de resistència. En l’actualitat es pensa que aquestes formes de resistència persistirien en els llocs de posta dels amfibis, a l’espera d’infectar nous capsigranys (la major part de la mortalitat es produeix en el procés de metamorfosi de capsigrany a adult).

Com a remei hom ha pensat en anti-fúngics i anti-microbians (cloramfenicol, etc.). Una altra alternativa seria l’ús del bacteri Janthinobacterium lividum: la infecció per aquest bacteri (de natura benigna) sembla conferir protecció contra la infecció de B. dendrobatidis.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada