Transplantaments de moll de l’os per superar la infecció per HIV

Durant tota la setmana hi ha hagut rebombori per la notícia públicada al Wall Street Journal sobre un pacient infectat per HIV que, tot i haver hagut de suspendre el tractament amb antiretrovirals des de fa 600 dies, sembla net de virus. El pacient en qüestió hauria estat tractat a Berlin per Gero Hütter (*1969) per una leucèmia amb un transplantament de moll de l’os. Hütter ha estat el primer a calmar els ànims dels qui parlen d’un "guariment" de la infecció per HIV. Caldrà primer confirmar si el pacient en qüestió ha superat definitivament la infecció per HIV. I després ve una tasca més complexa: la de fer que una teràpia tan agressiva adquireixi una relació risc/benefici plausible. Jon Cohen, a Science News, discuteix més profundament la qüestió.

El cas

El cas comentat a l’article de Mark Schoofs al Wall Street Journal és el d’un ciutadà nord-americà de 42 anys, resident a Berlin. Fa uns anys va haver de posar-se a les mans de l’hematòleg Gero Hütter: se li havia declarat una leucèmia. La situació era especialment delicada ja que el pacient era portador del virus de la immunodeficiència humana (HIV). En el 2006, es va fer evident que la quimioteràpia ja no era capaç d’aturar la leucèmia. No hi havia gaire més opció que un transplantament de moll de l’os: és a dir, caldria substituir les cèl·lules de moll de l’os del pacient (ablació del moll de l’os) per un donador (transplantament pròpiament dit). Hütter es va encarregar de trobar un donador que fos portador d’alguna de les mutacions que confereixen protecció completa o parcial contra la infecció per HIV.

El transplantament fou un èxit en el sentit que el pacient superà la leucèmia. Però també implicava interrompre la teràpia antiretroviral. Després de 600 dies sense aquesta teràpia, els controls rutinaris posteriors han mostrat que la càrrega d’HIV del pacient és nul·la (això es fa a través de tècniques d’amplificació de material genètic víric). Val a dir, però, que la càrrega viral del pacient quan prenia els fàrmacs antiretrovirals ja era pràcticament indetecable. En tot cas, però, sense tractament la càrrega viral (virèmia) augmenta en qüestió de setmanes o mesos. Les dades quant a anticossos anti-HIV no són il·luminadors per establir la superació de la infecció, ja que en principi els nivells d’anticossos poden persistir malgrat la reversió de la infecció.

Les infeccions amb lentivirus tenen una gran persistència. El cicle vital del virus és extraordinàriament lent i els sistemes immunitaris dels mamífers poden controlar-los però difícilment eliminar-los. No obstant, no sembla forassenyat considerar que el pacient de Hütter ha superat la infecció. Els mitjans de comunicació s’han afanyat a dir que s’ha guarit de la SIDA, però no cal confondre una cosa i l’altra. La infecció per HIV és la condició sine qua non de la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA). Però mentre la infecció per HIV es diagnostica per la presència d’anticossos contra els virus i se segueix d’acord amb la virèmia (determinada per tècniques d’amplificació genètica), la SIDA es defineix cel·lularment per la caiguda en limfòcits T CD4+ (les cèl·lules atacades per l’HIV) i clínicament per una sèrie d’infeccions oportunistes (pneumocistosi, toxoplasmosi, tuberculosis atípiques, herpesvirosi de Kaposi, etc.). El pacient en qüestió no havia desenvolupat SIDA.

Estructura de la proteïna CCR5. Es tracta d’una proteïna de membrana. Reconeix diverses citocines (missatgers intercel·lulars). Diversos virus, com l’HIV, el virus de l’hepatitis C o el virus de la febre del Nil Occidental, l’utilitzen com a pont d’anclatge en el procés d’infecció cel·lular. Les persones portadores de la mutació CCR5-D32 en situació d’homozigosi no expressen la proteïna CCR5 en la membrana cel·lular de limfòcits i d’altres tipus cel·lulars. Gràcies al fet que l’organisme disposa d’una plèade de sistemes de comunicació intercel·lular, aquesta deficiència no implica cap patologia coneguda. Ben al contrari, aquesta deficiència és protectora contra les infeccions virals citades. Vet ací un exemple de com la diversitat genètica molecular de les poblacions humanes confereix no tan sols una protecció individual als seus portadors sinó un coneixement bàsic (i potser una aplicació pràctica futura) que beneficia la població sencera.

La idea

El coneixement bàsic sobre els mecanismes d’infecció (receptor i co-receptor) del virus de la immunodeficiència humana i les dades epidemiològiques de persones exposades al virus però mai infectades conflueix en el coneixement al voltant de les mutacions que confereixen protecció (sovint protecció relativa o incompleta) contra la infecció per HIV. De totes les mutacions de protecció la més freqüent és la que afecta el gen CCR5. Aquesta mutació impedeix que la proteïna CCR5 passi a la superfície dels limfòcits: sense la proteïna, l’HIV no pot entrar en la seva cèl·lula diana. La mutació en qüestió es troba amb una freqüència de l’1% en les poblacions europees (és més freqüent a l’Europa del Nord) i és pràcticament inexistent en les poblacions no-europees.

És a partir d’aquest coneixement, que Hütter va poder seleccionar un donador, un portador homozigot de la mutació en el gen CCR5. Val a dir que això va implicar un cribatge impressionant de donadors histocompatibles: de 80 donadors possibles, només 1 complia aquesta condició de portador homozigot. El transplantament implicava substituir les cèl·lules susceptibles del pacient per les cèl·lules resistents del donador. Sense la mutació, l’HIV hauria infectat les cèl·lules del donador.

El cas és que hi ha grups que treballaven en idees similars a les dutes a la pràctica per Hütter. Un exemple és el grup de David Baltimore i d’Irvin Chen. Ells parlen de teràpia genètica o cel·lular. Al capdavall, Hütter ha fet una teràpia gènica, en el sentit que ha substituït la informació genètica de les cèl·lules sanguínies del pacient. I ha fet una teràpia cel·lular, en el sentit que el transplantament implicava la destrucció de les cèl·lules del pacient i la seva substitució per cèl·lules d’un donador.

Els problemes pràctics

L’eradicació presumible de l’HIV en el pacient es devia produir en el moment de l’ablació immunològica, és a dir en el moment que el pacient era sotmès a un tractament combinat de radioteràpia i quimioteràpia que va destruir la pràctica totalitat de les seves cèl·lules sanguínies. Aquest tractament forma part de la teràpia cel·lular contra leucèmies. Hütter recorda, però, l’agressivitat d’aquesta tècnica, que presenta una alta mortalitat. Únicament la gravetat de la leucèmia podia justificar el tractament. L’objectiu d’eliminar l’HIV era secundari. Per això, Hütter es resisteix a qualificar tot plegat de teràpia anti-HIV.

També cal recordar que tot plegat, el tractament suposà un cost de 250.000$. La qüestió en la recerca de la teràpia cel·lular i molecular continua molt enfocada en el coneixement genètic, molecular i cel·lular dels processos patològics. Centenars d’articles cada mes assenyalen possibles dianes de tractament. Amb tot, sembla que la qüestió central és la metodològica: com combinar teràpies efectives de modificació amb la necessària seguretat i viabilitat econòmica. Aquest és justament el problema central de la teràpia cel·lular i molecular.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada