El millor de casa: Hwang, Mckinney i Booger

Ja fa uns dies que cueja aquest tema, però és que de debò que és per fer-hi un film d’aquells amb històries múltiples que es creuen. D’un costat tenim Hwang Woo-Suk (*29.1.1953), l’estrella mundial de la clonació (transferència de nuclis), caiguda en desgràcia quan el que deien els flamants articles a Science no coincidien amb la realitat dels seus registres de laboratori. Tanta pressió per l’èxit, acaba passant factura, i allò que s’hauria de reportar com a limitacions (superables) de la tècnica de la clonació terapèutica es reporta com una gran conquesta.

El cas és que Hwang va fer titulars el mes de maig passat quan la seva spin-off va anunciar que es dedicaria a allò que se’n diu "pet-clonning" (la clonació de mascotes). Aquestes àgores del segle XXI que són les blogosferes (o les Technoratisferes) ho discutiren àmpliament. Ja que hi som remarcarem que la unicitat de l’individu no ve donada únicament per la seva dotació genètica sinó, precisament, per la interacció d’aquesta combinació única de seqüències gèniques amb un ambient (l’ambient epigenètic, l’ambient proteòmic, l’ambient cel·lular, l’ambient fisiològic, l’ambient exterior i els seus múltiples factors físics, químics, socials, econòmics, polítics, ideològics, etc.). Si Hwang podia aconseguir repetir la dotació genètica, com dimonis s’ho farien els seus clients per repetir l’ambient i restaurar la mascota perduda. I té raó Becker quan diu que "ésas no volverán" i Proust en determinar la unicitat de les madelenes, i Heràclit quan ens adverteix que hom no pot mai remullar-se en el mateix riu. Malauradament, vivim en un món conservador, jeràrquic i poruc, més xamànic que eleàtic, i bla, bla, bla.

Tornem a l’empresa de Hwang i a la seva primera clienta, presentada en exclusiva mundial a principis d’agost. Mitjançant la tècnica en qüestió, Brennan Mckinley, una guionista de Hollywood, va aconseguir clonar el seu difunt pitbull Booger.

Mckinley fou presentada per la misògina premsa mundial com una dona de mitjana edat enamorada del seu gos. El tòpic de la vella conca, vaja.

Però la premsa mundial no és tan sols misògina, sinó també filo-sado-masoquista. I, és clar, a la que algú va reportar que Brennan Mckinley no era cap altra que Jocelyn Mckinley, una miss Wyoming, amb càrrecs pendents a Anglaterra per detenció il·legal i violació, la cosa s’animava (més encara quan els fets es remuntaven als anys 1960). Ja no diguem quan es va saber que la víctima era un missioner mormó. I que Jocelyn havia enredat un jove còmplice de 15 anys tot fent-li pena pel seu cavall coix. Una BB duta a la seves últimes conseqüències, era més del que podia desitjar la premsa desqueferada.

A Anglaterra diuen que no perseguiran Mckinley, que tot això fa molts anys. A més, la víctima ja coneixia Mckinley i s’hi havien trencat relacions a Utah era per les pressions religioses. Per acabar-ho d’adobar, es reportava que la violació en qüestió únicament havia tingut com a motiu la inseminació natural de la interfecta.

La tècnica de Hwang no és perfecta. Així, que a Mckinley se li presentaren cinc cadells clònics de Booger. Ella se’n va endur un. Ja no direm com deuen cotitzar els altres quatre a aquestes alçades.

Acabem-ho com cal. En Booger fou sacrificat fa any i mig per haver atacat dues persones. Els deterministes genètics tenen raons per preocupar-se: cinc Boogers són en ple període de creixement. Ja ho sabeu, quitxalla, si voleu els vostres legítims quinze minuts de glòria únicament us heu de deixar mossegar per un d’aquests cinc gossos!!!

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada