El contingut d’aigua i d’altres substàncies volàtils en la Lluna

L’origen de la Lluna és matèria de controvèrsia. Existeixen les
següents alternatives: un origen secundari a partir de la fissió de la
Terra primitiva; un origen primari i posterior captura gravitatòria per
part de la Terra; un origen primari co-formatiu amb la Terra; un origen
secundari com a resultat de materials ejectats des de la Terra
primitiva arran d’un gran impacte.
Aquesta darrera hipòtesi ha crescut en adeptes en les darreres dècades.
En tot cas, les diferents hipòtesis coincideixen en el fet que la Lluna
s’hauria format o evolucionat a través d’un o més processos
d’escalfament catastròfic. En aquests processos, la major part de les
substàncies volàtils de la proto-Lluna s’haurien desprès i passat al
medi interplanetari.

Un grup de geòlegs nord-americans ha repassat aquesta darrera idea tot emprant els avenços tècnics de l’espectrometria secundària de massa iònica. Aquesta tècnica sotmet material sòlid a un corrent iònic primari. Els ions que es desprenen secundàriament des de la mostra són analitzats per un espectròmetre de masses, que els caracteritza químicament a través de la relació entre massa i càrrega moleculars. Amb uns límits de detecció de 1012-1016 àtoms/cm3, els autors ja podien plantejar seriosament l’anàlisi de mostres de roca lunar.

Els autors se centraren en especímens corresponents als basalts
més antics de la Lluna, roques ígnies (d’origen vulcànic). Aquestes
roques, d’un to rogenc degut al contingut en ferro, presenten petites
esferes vítries (=amorfes, és a dir no-cristal·lines).

Les substàncies volàtils analitzades en aquestes esferes foren el diòxid de carboni (CO2), l’aigua (H2O), el fluor (F), el sofre (S) i el clor (Cl). Els autors ja no van incloures substàncies més volàtils, com l’hidrogen (H2).
La sorpresa va ser comprovar que els nivells de les substàncies
volàtils analitzades és considerable. Pel que fa a l’aigua els autors
estimen un contingut d’aigua de 260-745 ppm (0,026-0,75%). Per
comparació, Emily Lakdawalla recorda
que el mantell terrestre té un contingut d’aigua de 150 ppm (en aquest
cas, la calor interna de la Terra n’ha afavorit la volatilització) i
que la Terra sencera en tindria un contingut de 350 ppm.

Les roques basàltiques com la "Genesis" es corresponen a mantell ejectat pel vulcanisme primitiu (i aviat extingit) de la Lluna.
Aquest roc arribà a la Terra l’estiu del 1971 dins la càrrega de
l’Apollo 15. Als 382 kg de roc lunar importat per les missions
nord-americanes Apollo cal afegir el 0,326 kg de les missions
soviètiques robòtiques Luna. A banda d’aquest material, hi ha 32 kg de
meteorits que tenen un origen lunar (és a dir material ejectat com a
conseqüència d’impactes a la Lluna i que acaba per caure a la Terra)
.

Ja la setmana passada havíem comentat
que els ions d’aigua es troben en un percentatge considerable en
l’atmosfera de Mercuri. I ara trobem aquesta re-avaluació de l’aigua en
l’escorça i el mantell lunars. Certament que només la Terra ofereix, en
el Sistema Solar Interior, una hidrosfera generosament abundant. Però,
de totes formes, són interessants aquestes dades per entendre quina
devia haver estat la dinàmica de l’aigua en l’origen del Sistema Solar.
També fan replantejar les teories sobre l’origen catastròfic de
la Lluna. Esperem que les nostres autoritats no comencin a pensar
"quina quantitat d’aigua desperdiciada" en pensar en les modestes
hidrosferes de la Lluna o de Mercuri.

Lligams:

Volatile content of lunar volcanic glasses and the presence of water in the Moon’s interior. Alberto E. Saal,
Erik H. Hauri,
Mauro L. Cascio,
James A. Van Orman,
Malcolm C. Rutherford
&
Reid F. Cooper. Nature 454, 192-195 (10 July 2008) | doi:10.1038/nature07047.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada