Teràpia gènica per a l’amaurosi congènita de Leber de tipus 2

Oftalmologia: L’amaurosi o gutta serena és un ‘enfosquiment’ o
afebliment de la visió que no va acompanyada d’una lesió aparent en
l’ull. Si l’amaurosi fugax és un trastorn agut, degut a problemes en la
irrigació de la retina, l’amaurosi congènita es presenta com un
trastorn crònic i de curs progressiu. Fou l’oftalmòleg Theodore Leber,
el 1869, qui va descriure aquest darrer tipus d’amaurosi, que rep,
doncs, el nom d’amaurosi congènita de Leber (LCA). La genètica clàssica
va establir el caràcter hereditari (autosòmic recessiu) d’aquest
trastorn. L’anàlisi de les famílies afectades ha evidenciat, fins al
moment, un total d’11 gens que, en mutar, poden donar lloc a la LCA.
Això explica, en part, la variabilitat de curs i gravetat de la
malaltia. A nivell cel·lular, hom pensa que la LCA consisteix en un
desenvolupament anormal dels fotoreceptors, les cèl·lules que a la
retina transformen la llum incident en impulsos nerviosos. Entre els 11
gens, hi ha RPE65,
responsable de la LCA de tipus 2. És en aquest tipus de LCA on es troba
més desenvolupada una estratègia de teràpia gènica adreçada a introduir
còpies funcionals del gen RPE65 en la retina del pacient. Un report
al New England Journal of Medicine assenyala l’efectivitat d’aquest
tractament en la recuperació parcial de visió, comprovada en un assaig
de fase 1/2.

L’amaurosi congènita de Leber de tipus 2 (LCA2)

Els primers símptomes de l’amaurosi congènita de Leber apareixen en els
primers mesos de vida: nistagme (moviment ocular cíclic), manca o
reducció de respostes pupil·lars a la llum. La malaltia segueix un curs
progressiu i condueix a una pèrdua severa de visió.

La descripció de la base genètica de la LCA ha permès la seva classificació en tipus, d’acord amb el gen afectat. El 1997, Mahrlens et al.
mostraren com mutacions en el gen RPE65 eren responsables d’alguns
casos de LCA. El gen RPE65 es troba en el cromosoma 1 (regió
cromosòmica 1p31) i hom classifica en el tipus 2, els casos de LCA
deguts a mutacions en aquest gen.

Capes constituents de la retina, de més exterior (exposada a la llum
intraocular) a més interior. La llum ha de creuar les capes exteriors
fins a arribar als fotoreceptors. Per sota dels receptors trobem un
epiteli ric en pigments visuals. Són aquestes cèl·lules epitelials les
que reciclen els pigments visuals dels fotoreceptors.

El producte gènic de RPE65 és una proteïna implicada en el cicle visual
dels fotoreceptors de la retina. Concretament, Rpe65 participa en la
isomerització del trans-retinaldehid a l’11-cis-retinaldehid, que és el
pigment de la retina que respon a la llum. Sense una proteïna Rpe65
funcional, el cicle visual es veu seriosament afectat, i es produeixen
alteracions funcionals i estructurals en la retina.

Cicle de l’11-cis-retinaldehid en la retina. Aquest cicle té lloc a
cavall entre dos tipus cel·lulars: el fotoreceptor (a dalt) i la
cèl·lula epitelial pigmentària (a sota). La llum transforma
l’11-cis-retinaldehid a trans-retinaldehid, i això permet la
transducció electroquímica de l’estímul lluminós. Per reposar els
nivells de l’11-cis-retinaldehid no n’hi ha prou amb el retinol i
l’àcid retinoic de la dieta, sinó que cal un reciclatge del
trans-retinaldehid. El reciclatge depèn d’enzims de l’epiteli
pigmentari com Rpe65. La patologia de la LCA2 es deu a dos factors:
l’absència de 11-cis-retinaldehid en els fotoreceptors i l’acumulació
d’esters de trans-retinil en l’epiteli pigmentari.

Per a la LCA2 hom disposa d’un model animal en ratolí. Es tracta del
ratolí rd12, una mutació espontània precisament en el gen RPE65. En els
ratolins rd12 hi ha una disfunció dels fotoreceptors (que es pot seguir
a través d’un electroretinograma) i uns nivells molt baixos de pigment
visual (11-cis-retinaldehid i rodopsina) i una acumulació d’esters de
retinil. És segurament l’acumulació d’aquests metabolits en cèl·lules
epitelials pigmentades (RPE) la que indueix la degeneració del
fotoreceptor

El model de ratolí rd12 va permetre el desenvolupament d’una teràpia gènica (Pang et al. 2006). El gen humà RPE65 fou introduït en un dependovirus.
El vector viral resultant, rAAV5-CBA-hRPE65 era injectat subretinalment
en ratolins rd12 de 14 dies d’edat. El tractament resultà prou efectiu
en l’establiment de condicions retinals normals i, a més, els efectes
beneficiosos es perllongaren, si més no, durant 7 mesos. No tan sols
millorava la funció retinal sinó també la resposta dels ratolins a
tests comportamentuals.

El disseny de la teràpia gènica per a la LCA2

A partir del model de ratolí rd12 i del vector rAAV5-CBA-hRPE65 es
dibuixaren les característiques bàsiques de la teràpia gènica per a la
LCA2. La injecció del vector emprat en aquest cas (tgAAG76) seria també
subretinal, i es faria en un sol ull. El lloc d’injecció en humans és
més gran en humans, però tot i així no supera els 3 mil·límetres de
diàmetre.

Electromicrografia de partícules de dependovirus. Els dependovirus
infecten cèl·lules de diferents mamífers únicament si són prèviament
infectades per adenovirus (d’ací la denominació de virus dependents
d’adenovirus). El genoma del dependovirus pot subsistir en les
cèl·lules infectades bé en forma episòmica (circularitzat) o inserit en
el genoma cel·lular (en un lloc concret del cromosoma 19). Aquesta
persistència del dependovirus i el caràcter limitat de la seva infecció
(de la qual no se’n coneixen efectes patològics) el fan atractiu com a
vector en teràpia gènica.

L’efectivitat

A principis del 2007, en el marc d’un assaig clínic de seguretat, Robert Johnson se sotmeté a la teràpia al Moorfields Eye Hospital, de Londres.

Al Children’s Hospital of Philadelphia, un equip encapçalat per Al
Maguire i Jean Bennett inicià un assaig clínic sobre la teràpia,
desenvolupada per la Targeted Genetics Corporation, adreçada a adults
joves (17-23 anys). Els primers resultats d’aquest assaig han aparegut
aquesta setmana al New England Journal of Medicine. El nombre de
participants en aquest estudi serà de sis, i hom ja disposa de dades de
tres.

Com s’esdevé en d’altres exemples de teràpia gènica, la restauració
del gen no presenta els resultats miraculosos que s’esperarien en un
principi. Malgrat que la reintroducció del gen RPE65 restaura el cicle
visual de la retina, no és tan efectiva per pal·liar els danys que han
resultat de l’acumulació crònica d’esters de retinil. Això fa que la
teràpia gènica sigui més prometedora com més jove sigui el pacient, la
qual cosa evidencia la necessitat d’un sistema eficient de diagnòstic
genètic que complementi la caracterització de les alteracions retinals.
En tot cas, es tracta, de fet, del primer tractament efectiu per a
aquesta malaltia.

Lligams:

Effect of Gene Therapy on Visual Function in Leber’s Congenital Amaurosis.
James W.B. Bainbridge, Ph.D., F.R.C.Ophth., Alexander J. Smith, Ph.D.,
Susie S. Barker, Ph.D., Scott Robbie, M.R.C.Ophth., Robert Henderson,
M.R.C.Ophth., Kamaljit Balaggan, M.R.C.Ophth., Ananth Viswanathan,
M.D., F.R.C.Ophth., Graham E. Holder, Ph.D., Andrew Stockman, Ph.D.,
Nick Tyler, Ph.D., Simon Petersen-Jones, Ph.D., Shomi S. Bhattacharya,
Ph.D., Adrian J. Thrasher, Ph.D., M.R.C.P., F.R.C.P., Fred W. Fitzke,
Ph.D., Barrie J. Carter, Ph.D., Gary S. Rubin, Ph.D., Anthony T. Moore,
F.R.C.Ophth., and Robin R. Ali, Ph.D. New England Journal of Medicine.
(10.1056/NEJMoa0802268)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada