Arthur C. Clarke: una biografia científica

Pel gran públic, Arthur C. Clarke és el coautor, amb Stanley Kubrick, de 2001: A Space Oddyssey. Molta gent encara el recorda per les lleis de Clarke, i particularment per la tercera, que ens diu que "qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia". Nascut el 16 de desembre del 1917 a Minehead (Somerset), ha mort avui a Colombo, on vivia des de fa mig segle. Ara li tocarà en exclusiva a The Arthur C. Clarke Foundation continuar el llegat d’aquest pensador. Ens centrarem, en tot cas, en dibuixar algunes de les contribucions científiques i tecnològiques de Clarke, i com la seva obra de ficció ha estat alhora un factor de producció científica i tecnològica.

El període formatiu

La ciència que era més a l’abast del jove Arthur C. Clarke era, sens dubte, l’astronomia. Els estels són allà dalt a l’abast de qualsevol que els vulgui mirar, si la meteorologia ho permet. I els cels de Somerset als anys 1920 o 1930 no patien tant la contaminació lumínica dels nostres dies. Aquesta "accessibilitat" de l’astronomia i els mateixos esforços divulgadors dels astrònoms professionals eren també a l’arrel de molts dels relats populars d’allò que ara diem "ciència-ficció", i que constituïen una de les lectures de Clarke. Després de completar els estudis secundaris al Huish College, a Taunton, Clarke va trobar feina d’auditor a la secció de pensions del Board of Education.

Els anys de la guerra

Clarke té 21 anys quan esclata la segona guerra mundial. Incorporat com a especialista de radar de la RAF, va participar en el desenvolupament del sistema d’alerta. Per fer-nos una idea de com de nova era tota aquesta tecnologia n’hi ha prou a recordar que el mot radar (RAdio Deteccion and Ranging) neix el 1941, quan la Batalla d’Anglaterra és en plena efervescència. Clarke es dedicà particularment al desenvolupament del GCA radar, l’aplicació de la tecnologia radar per guiar l’enlairament i l’aterratge d’avions des de terra en condicions meteorològiques adverses. Quan fou desmobilitzat, Clarke ja havia arribat al rang de Flight Lieutenant (Technical Branch).

Els anys de la British Interplanetary Society

Com d’altres veterans, Clarke va trobar possible, ara sí, de cursar estudis universitaris. Al King’s College de Londres Clark es va treure els graus superiors de matemàtica i física. Paral·lelament s’implica en la British Interplanetary Society, en una època on no tan sols els viatges interplanetaris sinó els mateixos vols orbitals són considerats poc més que una quimera. El 1945 publica un article (Can Rocket Stations Give World-wide Radio Coverage?) on presentava un sistema de satèl·lits geostacionaris que oferien un sistema mundial de telecomunicacions.

Entre la ficció i la ciència

L’obra de ficció de Clarke integra, naturalment, conceptes i mètodes de la novel·la d’anticipació i de la space opera. Però, com s’esdevé en la majoria d’autors del gènere, hi ha també una reflexió sobre la "condició humana" i com aquesta "condició humana" resulta transformada per la innovació tecnològica i, particularment, per la superació dels "límits planetaris". Hi ha també la voluntat de generar ciència ficció dura, és a dir de fer propostes tecnològicament plausibles. Així, el 1979, a The Fountains of Paradise, ambientada en el segle XXII, ens presenta el concepte d’elevador espacial. L’elevador consisteix en un hiperfilament de cristall continu pseudo-unidimensional de diamant, i permet estalviar un munt de combustible en el llançament (ara, elevació) de materials cap a l’òrbita terrestre.

Un repàs a les prediccions realitzades fa 50 anys per Arthur C. Clarke ens pot fer reflexionar una mica:

Pel que fa al transport:

– 1970s: laboratori espacial, aterratge a la lluna, cohet nuclear. De les tres, les dues primeres foren una realitat amb l’Skylab (1973) i l’Apol·lo (1969). La tercera es troba encara en fase de desenvolupament (per exemple, el Projecte Prometeu).

– 1980s: aterratges planetaris. En aquest sentit Clarke es referia a missions tripulades. Si comptem les missions robòtiques, Venus i Mart ja havien estat visitats en els anys 1960 i 1970.

– 2000s: colonització planetària. No s’ha assolit i no hi ha perspectives d’avenç palpable en la primera meitat del segle XXI.

– 2020s: missions interestel·lars no-tripulades. Malgrat que hi ha propostes damunt la taula des dels anys 1960, cap projecte no sembla viable per a la primera meitat del segle XXI.

Pel que fa a les comunicacions:

– Clarke parlava el 1958 d’una "biblioteca global" cap als anys 2000. Bé, doncs, ja la tenim. Les màquines de traducció (que Clarke situava pels anys 1970s) són encara un xic insuficients, i la intel·ligència artificial deixa una mica a desitjar (Clarke la situava en el anys 1990s).

– en els anys 2030s tindria lloc el primer telecontacte amb extraterrestres. Cap als anys 2080s, la intel·ligència robòtica superaria la humana, i en els anys 2100s ja s’hauria creat un "cervell mundial" (intel·ligència artificial en xarxa).

Pel que fa a materials i energia:

– la fusió nuclear hauria arribat als anys 1990s. Encara hi som lluny (per bé que el 1989 va haver-hi tot aquell enrenou sobre la "fusió freda"), per bé que aviat començarà a funcionar a Cadarash el primer reactor experimental.

– altres fites serien: el control meteorològic (anys 2010), la mineria fora de la Terra (anys 2030; una data considerada vàlida pels projectes lunars de la Xina), l’enginyeria planetària (anys 2060), el control climàtic (anys 2070) i l’enginyeria astronòmica (anys 2100).

Pel que fa la biologia i la química:

– anys 1970s: comprensió del llenguatge dels cetacis. Encara en som lluny.

– anys 1990s: exobiologia, ciborgs. L’exobiologia encara no ha trobat el seu subjecte d’estudi. Pel que fa als ciborgs, en aquesta dècada i en la següent hi ha hagut avenços notables en el camp de la prostètica.

– anys 2020s: control de l’herència. Avui (des dels anys 1980s) ja és possible introduir modificacions genètiques en els organismes, bé de caire somàtic, bé en la línia germinal.

– anys 2030s: bioenginyeria. Aquesta disciplina ja és una realitat en els nostres dies.

– anys 2050s: animació en suspensió.

– anys 2060s: vida artificial. Depèn del concepte de vida artificial, ja tenim avui dia vida artificial in silicon.

– anys 2090s: immortalitat.

En la física:

– anys 1980: ones gravitatòries. A hores d’ara encara no disposem d’una teoria que unifiqui la gravetat amb les teories quàntiques de les altres interaccions (electromagnètica, forta i feble).

– anys 2000: estructura subnuclear. La noció de quarks va arribar el 1961.

– anys 2020: catàlisi nuclear. Ja no només a la pràctica, sinó en la mateixa teoria, sembla lluny una manipulació de la velocitat de les reaccions nuclears comparable a la manipulació de la velocitat de les reaccions químiques.

– anys 2060: distorsió de l’espai-temps (viatges en el temps, teletransportació).

Per acabar podem dir que Clarke defensava la recerca científica sobre "fenòmens paranormals" com la psicocinesi. Ens referim a iniciatives com The RetroPsychoKinesis Project. I si ara la psicocinesi no pot ésser i, a més, és impossible, sàpiguem, si més no, que en qüestió de quatre dies hi haurà estris tecnològics que ens semblaran mediadors psicocinètics. És això, precisament, el que ens diu la tercera llei de Clarke.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada