La dolçor de l’Stevia i els seus detractors

Farmacognòsia: Ahir TV3 emetia un programa on es retransmeté una entrevista a Josep Pàmies.
Pàmies feia referència al seu cultiu de Stevia, una
planta sud-americana de fulles dolces degut a la presència d’uns
heteròsids diterpènics. Dit d’una altra manera, Stevia es pot fer servir com a edulcorant
no-glucídic. De fet, és l’edulcorant no-glucídic més estès al Japó. A
Europa i als Estats Units el seu ús en la indústria és prohibit. Degut
a l’edició de l’entrevista podia semblar que
l’Stevia era víctima d’una conspiració. La realitat,
però, és més complexa. La posició de Josep Pàmies la veiem de forma més
clara en la carta oberta que ha adreçada a Marina Geli.
La posició dels detractors de l’ús industrial de
l’Stevia es basa fonamentalment en el fet que
diversos estudis assenyalen un efecte mutagènic de diferents metabolits
de l’esteviol (un dels diterpens que endolceix aquesta planta). Vegem
sumàriament els aspectes botànics, alimentaris, farmacològics i
toxicològics de l’Stevia i dels seus principis
actius. I vegem-los en el marc econòmic i polític vigent.

La planta

Testos amb Stevia rebaudiana, cultivats en un hivernacle a Jutlàndia (Foto de Sten Porse) 

Puntualitzem una cosa per començar: Stevia és el nom genèric de 150 espècies de plantes asteràcies (compostes) del continent americà. D’aquestes espècies la que ens ocupa és Stevia rebaudiana. Les fulles d’aquesta planta reben el nom guaraní de ka’a
he’ê, és a dir d’herba dolça. Efectivament, les fulles són de sabor
dolça, d’una dolçor més lenta però més perllongada que la del sucre, i
que deixa un regust de licor.

L’ús tradicional

En les àrees on és originària (Sud-amèrica central, en terres guaranís del Brasil i al Paraguai) les fulles de la S. rebaudiana són utilitzades per endolcir el mate (la beguda cafeica preferida a la zona). Uns 30 mg de polsim de fulla seca endolceixen tant com 1 gram de sucre.

L’ús industrial i farmacològic

La descripció botànica de la planta es deu a Moisés de Santiago Bertoni (1857-1929). El 1931 M. Bridel i R. Laviell explicaren el "principe sucre" de la planta. Les substàncies edulcorants principals van rebre el nom de steviòsid
i de rebaudiòsid. Un miligram de cadascun d’ells equival en dolçor a
250-300 mg de sacarosa. Aquests edulcorants són, de fet, heteròsids, és
a dir que la seva molècula es composa d’un sucre (glucosa o rhamnosa) i
d’un diterpè, l’esteviol. És aquesta part no glucídida de la molècula
(l’aglicó) el que forneix la sabor dolça. Al capdavall, la sabor dolça
d’una molècula consisteix en la seva capacitat d’estimular els
quimioreceptors adients de la llengua i d’altres parts de la boca.

Per
l’època de la descripció dels steviòsids, la ciència dels edulcorants
no-glucídics era esperonada per noves necessitats. Les restriccions de
la Primera Guerra Mundial ja havien animat el mercat de la sacarina,
com a succedani del sucre. Però no només de la misèria vivien els
edulcorants no-glucídics. També en l’abundància es requerien substituts
del sucre que no afegissin calories als àpats. I, a més, el coneixement
i el control de la diabetis obria encara un tercer mercat als
edulcorants no-glucídics.

L’origen
comercial de la sacarina es trobava, ja ho hem dit, en la carestia de
sucre. No és estrany, doncs, que les autoritats sanitàries declaressin
inicialment la seva oposició als edulcorants artificials, com a forma
d’adulteració dels aliments. De mica en mica guanyaren en acceptació
legal. Però els avenços en les proves toxicològiques sortiren al pas de la proliferació dels edulcorants:


la sacarina topà, el 1960, amb un primer estudi que mostrava que altes
dosis de sacarina podien induir la formació de tumors de bufeta d’orina
en rates. Se seguiren d’altres estudis, amb resultats diversos (Priebe & Kauffman, 1980).
El 1977 Canadà va prohibir la sacarina, i la FDA dels Estats Units va
exigir que tots els productes que en duguessin portessin una etiqueta
d’advertiment. No fou fins als anys 1980 que hom demostrà que el
mecanisme d’acció del càncer de bufeta en rates era degut a un
mecanisme que no es donava en humans: el precipitat de sacarina en la
bufeta tenia un efecte citotòxic en l’uroteli, però només en rates
mascles aquest efecte tòxic conduïa a una resposta d’hiperplàsia
regenerativa i a l’ulterior càncer. El 2001, els Estats Units retiraren
l’obligatoreïtat de l’advertiment. A Europa la controvèrsia sobre la
carcinogènesi de la sacarina sempre es va veure com quelcom llunyà.

– el ciclamat va viure una sort semblant a finals dels 1960, quan un
estudi sobre una barreja 10:1 de ciclamat:sacarina resultà
carcinogènica (també càncer de bufeta) per a un grup de rates. La FDA
prohibí el ciclamat el 1970 i no n’ha llevat la prohibició.

– l’aspartame
fou descobert el 1965. Va haver de passar, doncs, per les proves
toxicològiques pròpies del període abans d’ésser aprovat com a additiu
alimentari. Diversos estudis en rates suggerien una activitat
carcinogènica (tumor cerebral). El 1981 fou finalment aprovat per la
FDA, no sense controvèrsia.

És en aquest context que, a principis dels anys 1970, el Japó aprova i impulsa l’ús de l’Stevia com a edulcorant, en detriment del ciclamat i de la sacarina. En l’actualitat l’Stevia i els seus derivats ocupen un 40% del mercat japonès d’edulcorants no-glucídics. El 1984 el cultiu de l’Stevia fou introduït a la Xina, que és en l’actualitat el màxim exportador d’esteviòsid.

Estructura
química de l’esteviol (esquerra). Malgrat que l’esteviol és, en darrer
terme, el responsable de la dolçor de les fulles de l’Stevia, és
important entendre que una cosa és la planta, una altra les fulles i
els seus preparats (en pols), una altra els extractes de la planta rics
o purificats d’un o més esteviòsids i una altra l’esteviol (la part no
glucídica dels esteviòsids). Cada preparat té una color i una sabor
diferents, i també uns diferents efectes farmacològics i toxicològics.
El mecanisme molecular d’acció dels esteviòsids i la seva
metabolització no han estat del tot elucidats. La clau de la sabor es
troba en la interacció amb receptors moleculars de l’epitel lingual,
com el TAS1R3.
La clau de l’efecte sobre la intolerància a la glucosa o la
sensibilitat a la insulina podria trobar-se en la maquinària molecular
associada als transportadors de glucosa.

Ciència i política de l’Stevia 

Ja hem vist la incertesa científica al voltant de la sacarina, el
ciclamat i l’aspartame. No cal dir que els esteviòsids i l’esteviol
foren examinats amb la mateixa atenció. L’estudi cabdal, però, no va
arribar fins el 1985 (Pezzuto et al.).
En un test de mutagènesi fet en bacteris l’esteviol resultà mutagènic
si se l’exposava a un extracte de fetge de rata. Dit d’una altra
manera, el fetge de mamífer transforma l’esteviol en un o més
metabolits que poden produir mutacions directes en l’ADN. Ni el
ciclamat, ni la sacarina ni l’aspartame no havien resultat positius en
aquesta mena de test de mutagènesi. Per contra, l’esteviol no havia
donat positiu en els tests de carcinogènesi en rates. El paradigma de
l’època, sostingut fins els nostres dies, assenyala:

– si una
substància és mutàgena cal considerar-la carcinogènica. A més, es
considera que no hi ha cap dosi mínima per sota de la qual no hi hagi
efecte mutagènic (és la noció segons la qual una sola molècula podria
produir una mutació). Les mutacions es consideren el punt de partida de
la transformació tumoral.

– si una substància no és mutàgena,
això no vol dir que no sigui carcinogènica. Ja hem vist com la sacarina
podia produir un procés de carcinogènesi en l’epiteli de la bufeta de
l’orina sense afectar-ne l’ADN. Els carcinògens no-mutàgens reben el
nom de promotors: no originen la transformació tumoral des d’un punt de
mira genètic però sí promouen el creixement tumoral.

El 1991, la FDA va declarar l’Stevia
"additiu alimentari insegur" i adduïa que "la informació toxicològica
sobre l’estèvia no en demostrava la seguretat". Naturalment, aquesta
decisió era controvertida. Segons les guies d’actuació de la FDA
qualsevol substància natural emprada abans del 1958 i que no hagi donat
lloc directament a efectes adversos s’ha de considerar com a "segura".
És a dir, davant del dubte, hom no pot tractar de la mateixa forma una
substància vegetal d’ús tradicional (que si fos molt verinosa ja no
s’hauria utilitzat), que una substància de nova creació (de la qual no
hi ha usos tradicionals). No és una qüestió de dir "productes naturals
bons", "productes artificials dolents", car la cicuta que va beure
Sòcrates era un producte 100% "natural". Però la discriminació contra
l’Stevia cal emmarcar-la en una visió eurocèntrica, que titlla d’exòtica tota planta que no hagi estat coneguda pels europeus des de sempre.

Aquestes consideracions van obligar a una modificació parcial de l’atitud del FDA davant l’Stevia.
El 1995 la FDA permetia l’ús de la planta com a suplement alimentari,
però continuava classificant-la com a "insegur" el seu ús com a additiu
alimentari i en base a això restringeix la seva importació als Estats
Units. Les autoritats europees, similarment, han adoptat aquest mateix
i contradictori criteri.

Si senzillament acumulem els diferents articles publicats en els darrers 20 anys sobre Stevia
ens farem un embull. No tan sols pel que fa al seu risc mutagènic, sinó
també quant a les seves virtuts medicinals. Entre aquestes cal
assenyalar:

– la millora de la sensibilitat a la insulina. La
resistència a la insulina (i la intolerància a la glucosa) és un dels
punts d’entrada de la diabetis de tipus 2.

– la reducció de la hipertensió. La hipertensió, juntament amb la resistència a la insulina.

Pel que fa a la seguretat de l’Stevia i derivats com a
additius alimentaris és més recomanable adreçar-se a una visió
sintètica, que contextualitza els estudis publicats. En un report fet a una sessió conjunta de la FAO i de l’OMS llegim dos comentaris:


l’esteviòsid i el rebaudiòsid A no són genotòxics in vitro o in vivo.
La genotoxicitat de l’esteviol i d’alguns dels seus derivats oxidatius
in vitro no s’expressa in vivo
.

l’esteviòsid ha mostrat certs indicis d’efectes farmacològics en pacients amb hipertensió o amb diabetis de tipus 2. Falten estudis, però, per determinar-ne l’efectivitat i les vies i dosis adients per aconseguir-la.

En
l’horitzó, però, apareix una possible reconsideració de l’estèvia a
Europa i als Estats Units. I quina és la clau d’aquesta reconsideració?
Dues iniciatives:

– la Coca-Cola Company i Cargill volen patentar
"Rebiana", un preparat edulcorant derivat de l’estèvia. La intenció
d’aquestes companyies és obtindre el permís l’any vinent.

– Blue California ha desenvolupat un procés millorat de l’extracció del rebaudiòsid A a partir de fulles d’Stevia.
El preparat pur és un edulcorant més eficaç que les fulles i, a més, no
deixa el regust amarg que troben desagradables algunes persones.

Però
aquestes companyies, que poden patentar els processos d’extracció i, en
tot cas, algun derivat hemisintètic, no poden patentar unes substàncies
que es coneixen des de fa més de 70 anys. Per això, la ciència sobre
els seus efectes terapèutics encara trigarà a treure les conclusions
clares que demanava el report citat abans.

Lligams:

SteviaInfo.com.

Stevia: a bittersweet tale. David Schardt.

European Stevia Association

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada