Mil anys d’Abat Oliba

En el post anterior ens hem deixat uns quants aniversaris. Un d'ells és el Mil·lennari de l'elecció d'Oliba com a abat de Ripoll i de Cuixà. Durant 38 anys, Oliba detingué tots dos càrrecs i tingué una fonda influència en la vida dels comtats de la Marca Hispànica, també dits Regne de Barcelona i que, aviat, serien coneguts com a Catalunya.[@more@]

Oliba, comte de Berga i de Ripoll

Oliba neix al voltant de l'any 971, fill d'Oliba dit Cabreta, comte de Cerdanya i de Besalú. Pertany a la nissaga comtal dels Bel·lònides, que governa des de fa un segle la majoria dels territoris orientals de la Marca Hispànica. Això de Marca Hispànica o Marca Gòtica és una forma de parlar. La idea de "marca" o de "frontera" pot fer pensar en els límits de la recreació carolíngia de l'Imperi Romà. Però els lligams amb el Regne dels Francs, encapçalat nominalment per Lotari, són més teòrics que reals. Pel que fa al govern dels comtats, la visió patrimonial i familiar de títols i drets és clara. Quan mor un comte, hom es planteja dues alternatives: o que els fills mascles governin col·legiadament els comtats, o que se'ls reparteixin. La tendència general és al segon sistema.

El febrer del 988, Oliba Cabreta comunica als fills la intenció de retirar-se a la vida monàstica i fer un pel·legrinatge fins al monestir de Montecassino. Dels quatre fills mascles, els tres més grans es reparteixen els comtats: a Bernat I li correspon Besalú, a Guifré II li correspon Cerdanya, i per Oliba hom crea dos comtats de nou amb terres dels altres dos: Berga (històricament vinculat a Cerdanya) i Ripoll (històricament vinculat a Besalú). La puixança d'aquestes dues contrades ha tingut un pes determinant en la decisió.

Oliba, monjo

Però el jove comte té una latent vocació monacal, potser derivada dels seu període formatiu a Ripoll. Recorda l'exemple del seu oncle patern Miró dit Bonfill, que tot i correspondre'l el comtat de Besalú en herència del pare, va decidir renunciar-hi, fer vots monacals i una carrera eclesiàstica que el dugué a ésser bisbe de Girona. També Berenguer, el fill petit d'Oliba Cabreta, ha emprès una carrera eclesiàstica i arribarà a bisbe d'Elna.

El 1002 es retirà com a novici al monestir de Ripoll, amb la prèvia renúncia dels comtats de Berga i Ripoll en favor, respectivament, dels seus germans, Bernat i Guifré. El 1003 pren els vots monacals i cedeix finalment els seus drets i riqueses, en part als seus germans, i en part a diversos monestirs. El seu alt llinatge li garanteixen l'elecció com a abat tan aviat com es produeixen vacants.

Oliba, abat

Aquestes vacants es produeixen amb poca diferència de temps a Ripoll i a Cuixà. L'abacia es cobreix amb l'elecció per part de tots els monjos del cenobi. I en tots dos casos, Oliba és triat abat. L'abat no s'encarrega únicament dels aspectes religiosos dels dos monestirs, sinó també de la gestió de les terres. I no oblidem que Ripoll i Cuixà són els monestir més importants de tots els comtats. En poques paraules, Oliba detenta ara com a doble abat de Ripoll i de Cuixà, als 37 anys, molt més poder que el que mai va tindre com a doble comte tutelat de Berga i de Ripoll. Amb el poder reial absolutament absent en aquestes terres (com va demostrar l'actitud del rei Hug Capet durant la incursió d'al-Mansur, el 986), el control polític i econòmic resta en mans d'una classe proto-feudal, que pren a voltes les vestidures de comte, de bisbe o d'abat.

Oliba segueix una notable obra fundacional: els monestirs del Canigó (1009), de Portella (1013), Montserrat (1023) i Sant Miquel de Fluvià (1045). D'aquesta obra en deriva un sistema de monestirs benedictins que segueixen l'orde de Cluny (redactada el 909). La solidesa d'aquesta xarxa contrasta amb el deteriorament de l'autoritat comtal i la fragmentació i feudalització de les terres no-monàstiques.

Oliba, bisbe

Oliba és conscient de la seva pertinença a la nissaga comtal i és preocupat pel seu col·lapse. Amb bones relacions amb la comtessa Ermessenda de Barcelona, l'assessora espiritualment i políticament, en les bregues que aquesta té amb els grans i petits senyors feudals. Ermessenda (que també és comtessa d'Osona) promourà, el 1017, el nomenament d'Oliba com a bisbe auxiliar de Vic. El titular, Borrell, mor l'any següent, i Oliba esdevé bisbe de Vic. En aquest aspecte de cap de l'església seglar, Oliba promourà les consagracions de noves esglésies i basíliques per tot el país. Promou en aquest sentit les innovacions tècniques pròpies de l'arquitectura ara coneguda com a romànica.

Pau i treva

En l'època de maduresa d'Oliba el perill exterior cedeix. Encara hi ha casos, i com a bisbe de Vic, Oliba haurà de dirigir les operacions de defensa d'Anoia i de Queralt (en els límits dels comtat d'Osona), amenaçades sobretot l'any 1035.

Oliba és un abat viatger, amb itineraris sovintejats en els llocs on hi té responsabilitats, però també a l'exterior (viatja en dues ocasions a Roma, coneix amb profunditat la Llombardia, etc.). En el decurs d'aquests viatges, Oliba intervé en la mediació de conflictes entre els membres de l'estrat comtal. Destaquem, per exemple, la mediació en el conflicte territorial entre el comte Hug d'Empúries i el comte Gausfred de Rosselló (1019), o entre els conflicte successius entre Ermessenda de Carcassona i els seus tutelats, el fill Berenguer Ramon (1021) i Ramon Berenguer (1040). Més problemàtic fou el conflicte intern de la família vescomtal barcelonina, entre els germans Udalard (el vescomte) i Guislabert (bisbe de Barcelona). Oliba va viatjar a Barcelona el 1044 per jutjar sobre aquest conflicte.

A banda d'aquestes activitats més concretes, Oliba fou capdavanter en el moviment de "Pau i treva". Aquest moviment té una primera expressió a Elna (1022) i Oliba en declara solemnement les intencions a Toluges (1027), i en els sínodes de Vic del 1030 i el 1033. Es tracta d'establir unes normes que prohibeixin els actes d'armes en determinats moments de la setmana i al voltant dels edificis eclesiàstics. Els articles de "Pau i treva" es difonen ràpidament a d'altres regions de la Romània… però amb el mateix resultat: el moviment de "Pau i treva" no pot impedir en cap cas les violències associades al propi procés de creació i manteniment de lligams feudals, de subjecció dels "laboratores" als "bellatores", i de continu conflicte entre ells. Els monestirs i capítols catedralicis que l'haurien de promoure són els primers protagonistes d'aquesta evolució social.

El llegat

D'Oliba n'ha sobreviscut un corpus reduït però significatiu: sermons, poemes i lletres (tots en llatí, naturalment). Intervingué de prop en la compilació de textos litúrgics. També cal destacar que en els seus viatges sempre tingué present l'enriquiment de les biblioteques monàstiques amb llibres de tota mena. També promogué l'activitat dels escriptoris, no tan sols de còpia i difusió de llibres llatins, sinó també la traducció de llibres grecs i àrabs.

Quan va morir el 30 d'octubre del 1046, als 75 anys, gran part del seu llegat polític i monacal declinà. Però la història catalana, mitjaval i moderna, sempre l'ha col·locat en un dels llocs més enlairats.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada