Per bé que hom coneix des de fa dècades l'existència de retrovirus tumorigènics com el que produeix el sarcoma de Rous en pollastres, o bé que virus que poden donar lloc a infeccions tumorigèniques (com el virus del papiloma, que pot produir càncer de coll d'úter; i d'ací que la vacuna contra aquest virus sigui una vacuna anti-oncogènica), dos càncers tumorals, un de genital caní i un de facial que afecta el diable de Tasmània, són transmissibles en el sentit més pur de terme. Es tracta de càncers originats fa molt de temps en un individu, i que després s'han mantingut i difós en la població, l'un a través de relacions sexuals, i l'altre degut a comportaments canibalístics.[@more@]
Tumor veneri transmissible caní (CTVT)
Aquesta afecció genital de gossos es presenta realment com un càncer. Però la seva via de transmissió, de caràcter veneri, va fer pensar durant molt de temps que a la base del càncer hi havia d'haver un virus hipotètic, el CTVTV. L'estiu del 2006, en un article a Cell, un equip de viròlegs i genetistes encapçalat per Robin A. Weiss informava que en realitat les cèl·lules tumorals d'aquest càncer no procedeixen genèticament de l'animal que les pateix. És a dir, són les pròpies cèl·lules tumorals les que es transmeten a través de relacions sexuals. Donada la difusió d'aquesta malaltia a tots els continents i les anàlisis genètiques, els autors proposen que les cèl·lules tumorals originàries es generaren en un gos o un llop asiàtic a mitjans segle XVIII. A diferències de les cèl·lules tumorals més habituals, aquestes cèl·lules tumorals són relativament estables en les seves característiques genètiques i cromosòmiques.
Malaltia de tumors facials del diable de Tasmània (DFTD)
En aquest cas som davant d'una malaltia molt més greu quant a morbilitat i mortalitat. A més, afecta una espècie de marsupial, Sarcophilus harrisii, que es troba restringida a Tasmània i afectada ja de per si per una sèrie de malvestats ecològiques (vg. aquest post de Pharyngula). Tot i que la malaltia es presenta com un tumor facial, els responsables de conservació s'adonaren aviat que seguia un curs infecciós. L'anàlisi genètica posà de manifest que les cèl·lules tumorals implicades tenen un origen comú. Hom pensa, doncs, que som davant d'un tumor transmissible. La via de transmissió en aquest cas aprofita el comportament canibalístic del diable de Tasmània envers cadàvers dels seus congèneres.
Les cèl·lules HeLa en humans
D'acord amb la visió evolutiva més habitual sobre cèl·lules tumorals, aquestes són una via morta evolutiva. D'una banda les cèl·lules tumorals tenen més èxit reproductiu a curt termini que les seves germanes normals o no-tumorals. De l'altra, l'èxit reproductiu de les cèl·lules tumorals pot conduir a disfuncions locals o, a través de metàstasis, a una fallida multiorgànica de l'individu multicel·lular on s'han originat. Mort aquest individu, les línies cel·lulars tumorals que l'han mort, moren també.
Però què passa quan una cèl·lula tumoral adquireix la capacitat de transmetre's més enllà de l'individu, cap a individus de la mateixa espècie? La transmissió intraspecífica té alguna limitació immunològica, però la immunoresistència és una propietat molt habitual (i explicada selectivament) de les cèl·lules tumorals. En canvi, la transmissió interespecífica, fins on se sap, és prohibitiva, ja que en un individu d'una altra espècie (encara que sigui una espècie similar) les cèl·lules trobarien un sistema immunitari més hostil.
En humans és conegut el cas de les cèl·lules HeLa. Aquestes cèl·lules procedeixen d'un càncer uterí d'una dona, Henrietta Lacks, que va morir el 1951 com a conseqüència d'aquesta malaltia. George Otto Gey va aconseguir de cultivar-les a partir d'una biòpsia i les va distribuir a grups de recerca que treballaven sobre cèl·lules tumorals. En els anys 1960 van aparèixer els primers reports que indicaven que cèl·lules HeLa havien estat capaces de contaminar altres cultius cel·lulars. D'alguna forma, ja no necessitaven als investigadors per continuar reproduint-se. Hom ha proposat fins i tot que, les cèl·lules HeLa siguin considerades una nova espècie, Helacyton gartleri. Entre les raons adduides:
– Les cèl·lules HeLa són cromosòmicament incompatibles amb els humans. Això cobreix els criteris d'aïllament reproductiu. Les cèl·lules HeLa tenen un nombre cromosòmic de 82, degut a que presenten quatre còpies del cromosoma 12 i tres còpies dels cromosomes 6, 8 i 17.
– Les cèl·lules HeLa tenen com a nítxol ecològic els flascons de cultius cel·lulars i tissulars de laboratori. Poden reproduir-se sense ajut directe dels investigadors, els quals més aviat es dediquen a vigilar que no contaminin d'altres cultius cel·lulars.
– Les cèl·lules HeLa poden persistir i expandir-se més enllà dels desitjos dels seus cultivadors humans.
Algú pot dir que aquest nítxol ecològic és artificial, i que si la humanitat s'extingís, les cèl·lules HeLa també ho farien, en decaure els laboratoris de biologia cel·lular. Cert. Però si la humanitat també s'extingirien una sèrie d'organismes que són paràsits, sapròfits o simples companys de viatge de la humanitat. I no per això no els considerem "organismes".
Pel que fa als càncers transmissibles en humans, les úniques referències que hi ha són les transmissions de càncer lligades al transplantament d'òrgans i teixits. Malgrat el cribatge que sempre se'n fa, poden haver-hi tumors indetecables en l'òrgan transplantat o bé, l'òrgan transplantat pot desenvolupar a posteriori un tumor.
