La coexistència d’Homo habilis i Homo erectus a l’Àfrica Oriental de fa 1,5 milions d’anys

Paleoantropologia: Una visió clàssica del gènere humà (Homo) divideix la seva història en tres fases: habilis, erectus i sapiens. La primera fase, de distribució exclusivament africana, desenvolupa les primeres indústries lítiques. La segona fase, ja estesa també a Euràsia, corona el Paleolític inferior i aconsegueix, entre d'altres coses, d'aprendre a controlar el foc. La tercera fase neix d'una diferenciació regional (els sapiens arcaics) que serà substituïda ulteriorment per un grup d'origen africà (els sapiens moderns) que s'expandirà no tan sols a Euràsia sinó que arribarà als continents inèdits d'Austràlia i Amèrica. Aquesta visió linial de l'evolució humana pot justificar-se fins a cert punt quan la qüestió és 'de quines formes humanes pre-humanes del passat prové el nostre llinatge particular [el de l'home anatòmicament modern]'. No obstant ni l'evolució humana ni la de pràcticament de cap altre grup biològic segueix un esquema purament anagenètic: l'espècie A evoluciona a espècie B i aquesta substitueix aquella. L'esquema predominant és el cladogenètic: l'espècie A es bifurca en les espècies filles B i C. Però aquesta bifurcació rarament és simètrica: una de les dues espècies filles presenta comunament menys novetats evolutives que l'altra, de forma que hom pot veure el procés cladogenètic d'aquesta forma: l'espècie A es bifurca en les espècies filles A' i B. Aquesta discussió eminentment teòrica té un reflex pràctic en la interpretació i classificació de les restes fòssils. Això ve a tomb de la descoberta publicada aquesta setmana a Nature de dos especímens humans a Ileret, en la formació de Koobi Fora, a l'est del llac Turkana (Kènia). Un respon al patró d'Homo habilis, l'altre a Homo erectus. Les dues espècies, doncs, si la identificació és correcta, coexistiren en el temps i l'espai. Els autors de l'article, entre ells Fred Spoor i Meave G. Leakey, consideren que la troballa fa improbable una relació anagenètica entre les dues espècies (i.e. que Homo habilis sigui l'espècie mare d'H. erectus. La descoberta, en tot cas, amplia dades sobre el ja prou complicat problema de les primeres espècies del gènere Homo.[@more@]

Paleontòlegs kenians, entre ells l'euro-keniana Meave Leakey, treballen en el desenterrament del crani KNM-ER 42700. Tot i que falta la mandíbula i els òssos de la cara, el grup de Leakey el pot identificar com a H. erectus

De la fase habilis a la fase erectus: els orígens del gènere Homo i la seva expansió fora d'Àfrica

La classificació biològica ens orienta en la mar immensa d'especímens i poblacions concretes. L'espècie biològica, entesa sovint com la comunitat d'organismes amb capacitat inter-reproductiva (allò que en la genètica de poblacions es denomina població mendeliana), és la base d'aquesta classificació. Les espècies, al seu torn, poden subdividir-se en subespècies, varietats, formes, etc. I poden aplegar-se, de forma jeràrquica, en gèneres, tribus, famílies, etc. Aquest esquema classificatori fou heretat de l'època pre-darwiniana i són molts els qui defensen ara un replantejament més flexible (*). La diversitat biològica, al llarg de l'espai i del temps, és força contínua: cal destriar-ne les discontinuïtat corresponents a les espècies i cercar la reconstrucció de les relacions filogenètiques entre elles. En resum, la classificació biològica artificial ha de reproduir la diversificació biològica original.

Si la definició reproductiva d'espècie pot comprovar-se experimentalment entre els organismes vius actuals, més difícil és aplicar-la a organismes fòssils del passat. Pensem si no en el debat sobre els possibles creuaments entre els neandertals i els cro-manyons (homes anatòmicament moderns), i com de difícil és demostrar el caràcter híbrid o pur d'un individu a partir d'un grapat de restes òssies. Així, en paleontologia, hom parla de crono-espècies, tot assumint que amb el transcorre del temps s'acumula una diferenciació biològica anàloga a la que hi ha entre dues espècies properes coetànies.

La classificació biològica acaba per tenir força elements d'art i de subjectivitat. Hom demana a les descripcions específiques un alt grau de concreció, però sempre resta a la consciència dels paleontòlegs considerar si tal o tal agrupació mereix el "títol" d'espècies o s'hauria de quedar amb "títols" inferiors (subespècie, etc.). De totes formes el punt de partida per provar de reconstruir l'arbre filogenètic de les espècies humanes és justament saber de quines espècies parlem. I això ens du a un altre problema: en quin moment és correcte de parlar ja de gènere Homo com a gènere diferenciat d'Australopithecus? Vegem, en tot cas, de moment, onze espècies adscrites al gènere humà:

Homo habilis. Va sorgir a l'Àfrica Oriental fa 2,5 milions d'anys, per estendre's després també a l'Àfrica meridional. Les restes recents al llac Turkana fan allargar el període d'existència d'aquesta espècie fins a fa 1,5 milions d'anys
Homo rudolfensis. Descrita a Kènia a partir d'un únic crani de fa 1,9 milions d'anys. Se la considera dins de la fase habilis del gènere humà.
Homo erectus. En sentit ampli inclou formes africanes i eurasiàtiques, per bé que alguns restringeixen l'espècie a les formes asiàtiques (particularment l'home de Pekín i l'home de Java). Va sorgir fa 2-1,25 milions d'anys (segons la definició més estesa o més restringida) i les darreres formes s'extingiren fa uns 300.000 anys.
Homo ergaster. Inclòs en la fase erectus. De distribució africana, va viure fa 1,9-1,25 milions d'anys.
Homo georgicus. Inclòs en la fase erectus. Distribuït a la regió del Caucas fa 1,8-1,6 milions d'anys.
Homo cepranensis. Inclòs en la fase sapiens arcaica. Descrit a partir d'un crani trobat a Itàlia de 800.000 anys d'antiguitat.
Homo antecessor. Inclòs en la fase sapiens arcaica. L'espècie fou descrita a partir d'un jaciment de la Península Ibèrica i després se l'hauria trobada en un jaciment de Gran Bretanya. Va viure doncs a l'Europa occidental fa 800.000-350.000 anys.
Homo heidelbergensis. Inclòs en la fase sapiens arcaica. Distribuït a Àfrica i a l'Euràsia Occidental i Central fa 600.000-250.000 anys.
Homo neanderthalensis. Espècie successora de l'anterior a l'Euràsia Occidental, va viure fa 230.000-30.000 anys (amb possible data tardana d'extinció fa 24.000 anys).
Homo rhodesiensis. Espècie successora d'H. heidelbergensis a l'Àfrica meridional, va viure fa 300.000-120.000 anys.
Homo sapiens. Espècie successora de l'anterior, distribuïda eventualment per totes les terres emergides i l'única amb representants vius en l'actualitat.

No tots els autors coincideixen amb la prolixitat d'espècies de l'esquema anterior. La nissaga de paleoantropòlegs dels Leakey, per exemple, s'estimen més un esquema més reduït. Així rufolensis seria una forma d'Homo habilis, mentre ergaster i georgicus serien versions locals (africana i caucàsica, respectivament) d'Homo erectus. Des d'aquest plantejament la qüestió és com s'hi va passar d'Homo habilis < Homo erectus?

La visió clàssica i és més simple és suposar una evolució anagenètica. És a dir que Homo habilis evoluciona gradualment a Homo erectus. Hi hauria particularment un augment gradual de la capacitat craniana (que passa de 600 a 1000 cm3) i de l'estatura (que passaria d'un rang de 1-1,5 m a 1,4-1,9 m). Aquesta evolució acumulativa seria la base necessària, però no suficient, de l'evolució cultural paral·lela des de la primitiva indústria olduvaiana a l'atxeuliana. Si el salt de H. habilis a H. erectus semblava massa gran, les restes de Dmanisi, a Geòrgia, fornien valors intermedis entre les dues, amb aspectes morfològics propers a H. erectus però amb capacitats cranianes similars a H. habilis.

La visió alternativa és cladogenètica. En aquest cas el pas a una nova espècie implica una ramificació de l'espècie mare en dues o més espècies filles. La fragmentació de l'espècie en dues o més exigeix l'existència de barreres reproductives, normalment d'origen geogràfic, però que podrien veure's reforçades per barreres etològiques o culturals. En aquesta ramificació és habitual que una de les espècies filles es diferencii més que l'altra espècie filla respecte de l'espècie mare. En aquest esquema cladogenètic, és plausible que els Homo habilis primigenis donessin lloc a uns Homo habilis 'conservadors' i a uns Homo erectus 'divergents'. Amb el temps únicament els segons sobreviurien. De mentres, és possible que en algunes localitats coexistissin. El problema, en tot cas, és que si la coexistència era total i generalitzada en el temps i en l'espai difícilment podrien haver-se diferenciat en dues espècies tan dispars.

Una coexistència de formes habilis i erectus a l'Àfrica Oriental

Vegem, però, la descoberta del jaciment d'Ileret. Ileret es troba a l'est del llac Turkana, en temps de la colonització europea anomenat llac Rodolf (en honor d'aquell melancòlic príncep austríac que es va suïcidar a Mayerling el 1889). Aquest "mar de jade" forma part del sistema de Gran Llacs centre-africans que segueix la Vall del Rift. Es troba a tan sols 3º al nord de la línia de l'equador. Avui és allò que se'n podria dir un "llac del desert" (és el llac desèrtic permanent més gran del món): les aigües, tot i potables, són d'una salinitat i alcalinitat gairebé intolerable. Amb el transcòrrer del temps, el clima oscil·la, de vegades cap a una situació encara més àrida, d'altres cap a un entorn més ric en vegetació. Fa 2-3 milions d'anys, el llac Turkana ocupava una superfície més gran i la regió era força més verda, i això explica la riquesa paleoantropològica de la contrada.

Aspecte actual del llac Turkana. Terres àrides ben poc o gens arbrades marquen les vores. Però fa 2-3 milions d'anys el paissatge era diferent

Les recerques paleoantropològiques en el llac Turkana tenen, des del 1968, com a figura central Richard Leakey (*Nairobi, 1944), fill segon dels fundadors de la nissaga, Louis Leakey (1903-72) i Mary Leakey (1913-96). El 1972 es trobà a Koobi Fora el crani catalogat com a KNM ER 1470, de 1,9 milions anys d'antiguitat, i que Valerij Alekseev (1929-91) reclassificà el 1986 com a Homo rudolfensis. El 1984 hom descobrí un esquelet gairebé complet d'un individu de 11-12 anys d'edat, que va viure fa 1,5 milions d'anys. Aquest "noi de Turkana" (KNM-WT 15000) és pels Leakey un Homo erectus, per bé que d'altres classifiquen tots els "erectus" africans dins Homo ergaster.

Els treballs de Richard Leakey tenen continuació i complement en els treballs de la seva dona, Meave G. Leakey (*Londres, 1942), i de la seva filla Louise Leakey. Totes dues participen en el Koobi Fora Research Project.

En el marc d'aquest projecte s'han fet excavacions a diferents localitzacions que pertanyen a la mateixa formació geològica que Koobi Fora. A Ileret, on s'han trobat ja restes humanes corresponents a períodes relativament recents (H. rhodesiensis, fa 600.000-125.000 anys), hom ha recuperat recentment dos nous fòssils cranials:

– un (KNM-ER 42703) es correspon a una part de mandíbula humana, amb característiques distintives d'H. habilis. La mandíbula tindria una antiguitat de 1,44 milions d'anys. Aquesta resta obliga estendre el període d'existència d'H. habilis considerablement
– un (KNM-ER 42700) es correspon a una calvària amb trets d'H. erectus/H. ergaster. La seva antiguitat s'ha avaluat en 1,55 milions d'anys.

En l'estudi dels fòssils ha intervingut Fred Spoor, que ha col·laborat abastament amb les Leakey en l'anàlisi comparativa de fòssils cranials dels ancestres del gènere Homo (Kenyanthropus, Australopithecus). D'altres investigadors, nord-americans i australians, han participat en la datació dels dos fòssils. I és aquesta datació la que es fa curiosa. Perquè, dels dos fòssils, el que és lleugerament més antic és erectus i el més recent és habilis.

Possibles orígens de la coexistència

Les dues restes, trobades a la mateixa localitat, són a efectes pràctics coetanis. No impliquen una coexistència temporal precisa de les dues espècies, però mostren en tot cas que en una època netament erectus encara hi havia poblacions habilis. Com s'explica doncs aquesta coexistència imprevista?

Per Spoor, Leakey i col·laboradors aquesta coexistència obliga a plantejar una visió merament anagenètica del trànsit d'habilis a erectus. De fet els paleontòlegs, d'Alekseev ençà, han estat força escèptics de la dicotomia habilis/erectus. Entre els dos s'han descrit espècies africanes (com H. rudolfensis i H. ergaster) i asiàtiques (H. georgicus), que marcarien la transició cap als erectus-comme il faut representats per l'home de Pekín i l'home de Java. El problema és acabar de lligar la primera gran migració humana fora d'Àfrica amb la transició habilis-erectus. S'ha proposat així que la fase erectus s'hauria diferenciat ja en terres asiàtiques (H. georgicus), i que posteriorment els erectus asiàtics haurien reentrat a Àfrica (H. ergaster). Després d'aquesta reentrada les dues espècies humanes haurien coexistit durant 400.000 anys, com a mínim, fins que els darrers habilis, arraconats, haurien desaparegut.

Existeixen, és clar, altres alternatives. S'ha considerat també que H. habilis (i H. rudolfensis) són de fet un llinatge australopitecí independent del que hauria donat lloc a H. erectus. Si això fos cert, la fase habilis quedaria fora del nostre llinatge i perdria la consideració d'Homo.

Un altre punt de controvèrsia és l'evolució de la capacitat craniana i de la grandària corporal general d'habilis i d'erectus. La cronologia i ritme d'aquest salt evolutiu és rellevant alhora de formular hipòtesis sobre les causes (les forces selectives) que hi va haver al darrera d'aquesta fase crucial de l'hominització. És significatiu que la capacitat craniana de l'H. georgicus no fos significativament superior a la d'H. habilis. També ho és el que fet que les formes africanes d'erectus (classificades alternativament com a H. ergaster) tinguin capacitats cranianes intermèdies (700-850 cm3). De fet, la calvària KNM-ER 42700, que correspon a una data ja avançada de l'evolució erectus (1,5 milions d'anys d'antiguitat) té una capacitat craniana absolutament similar a la dels habilis. Compte, però, amb les conclusions, ja que Spoor et al. defensen que erectus-ergaster presentava un fort dimorfisme sexual, amb homes força més alts i voluminosos que les dones: d'alguna manera les dones erectus-ergaster semblaven en granària corporal als homes i dones habilis

Aquestes darreres reflexions plantegen la qüestió de la diversitat geogràfica i morfològica de la fase erectus. Com es generà aquesta diversitat i quina vinculació té amb la diversitat posterior (la fase sapiens arcaica) són qüestions molt debatudes i poc aclarides. L'evolució del dimorfisme sexual, esmorteït fins a cert punt en els grups posteriors, hi podria jugar un paper important

Finalment hi ha un altre aspecte interessant de la recerca de Spoor et al. Si les interpretacions dels dos fòssils són correctes, durant un període de gairebé mig milió d'anys coexistiren a Àfrica dues espècies humanes diferents. Diferents, però amb una capacitat craniana no gaire dissimilar i amb un estadi cultural encara olduvaià en tots dos casos. Una situació que, en la nostra època, amb una única espècie humana, resulta difícil de capir.

Dimorfisme sexual entre els 'erectus' africans de fa 1,5 milions d'anys. Al damunt hi ha la calvària KNM-ER 42700 (hipotèticament femenina) i a sota la calvària OH 9 (hipotèticament masculina).

Lligams:

Implications of new early Homo fossils from Ileret, east of Lake Turkana, Kenya. F. Spoor, M. G. Leakey, P. N. Gathogo, F. H. Brown, S. C. Antón, I. McDougall, C. Kiarie, F. K. Manthi & L. N. Leakey. Nature 448, 688-691 (9 August 2007) | doi:10.1038/nature05986.

Exciting New Kenyan Fossils Challenge Established Views on Early Evolution of Our Genus Homo, comunicat del Koobi Bora Research Project

Spoor Palaeolab.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada