Quaranta anys del segrest de Moïse Tshombe en un vol Eivissa-Mallorca

Política: El 30 de juny del 1967, Moïse Tshombe retorna a Mallorca després d’una excursió a Eivissa. Viatja en vol privat, convidat per Francis Bodenan, un home de negocis suís en el qual Tshombe confia per bastir una aliança d’interessos comercials que el retorni al Congo com a home fort. Per bona part de l’opinió pública internacional, Tshombe és, en essència, l’antic dirigent de Katanga que va fer matar Patrice Lumumba (1925-1961) i, per tant, epígon del prohom africà corrupte i servil davant dels poders colonials europeus i nord-americans. Per això Tshombe va comptar amb ben poques mostres de solidaritat quan el vol fou desviat inesperadament cap a Alger…[@more@]

Moïse Kapend-Tshombe (1919-1969), l'opositor més sòlid de la primera època de Mobutu Sese Seko, fou segrestat el 30 de juny del 1967 en vol Eivissa-Palma que seria desviat a Alger.

Els primers 48 anys de la vida de Moïse Tshombe

Moïse Kapend-Tshombe havia nascut a Musumba (Katanga, Congo belga) el 10 de novembre del 1919. Seria el primer d’onze fills d’una família descendent del primer Mwata Yamvo (mort el 1675), fundador de l’imperi Lunda. El pare de Moïse era un home de negocis i envià els fills a estudiar a una escola de missioners nord-americans. Graduat en comptabilitat, Moïse es dedicà al comerç i cap als anys 1950 ja disposava d’una cadena de magatzems, representada per gairebé tot Katanga.

Tshombe entrà en política com a fundador, el 1958, de la Confederació d’Associacions Tribals de Katanga (CONAKAT) que, davant de les perspectives de descolonització, reivindicava un estat katanguès independent. A partir del 1959, Bèlgica es veurà obligada a acceptar un procés negociat vers l'autodeterminació del Congo. En les eleccions legislatives que havien de marcar la transició cap a la independència, el Conakat va vèncer a Katanga. En paral•lel a la proclamació de la independència de la República Democràtica del Congo el 30 de juny del 1960, Tshombe va proclamar la independència de Katanga l’11 de juliol.

Moïse Tshombe proclama la independència o secessió de Katanga l'11 de juliol del 1960. La política de Tshombe és una Katanga governada pels 'autèntics' katanguesos (els lunda, principalment) i que, en col•laboració amb multinacionals forasteres (particularment, belgues) controli els recursos minerals del país.

L’agost del 1960, Tshombe era elegit president de Katanga. Katanga no va comptar amb el reconeixement internacional, però va trobar aliats més o menys ferms entre els estats blancs (Bèlgica, França, Gran Bretanya, Sud-àfrica i Estats Units) que temien un Congo independent sota el govern del nacionalista Patrice Lumumba, primer ministre des del 23 de juny.

Mapa polític de Congo i Katanga. En l'època de la secessió de Katanga (1960-3), Zàmbia encara es deia Rodèsia del Nord i era territori de la Corona Britànica, integrada en la Federation of Rhodesia and Nyasaland. Angola encara era una província d'ultramar, sota la denominació d'África Oriental Portuguesa.

Presentat com a pro-occidental, com a home d'ordre i com a bon cristià (metodista), Tshombe defensà la secessió de Katanga com l'única via d'escapament al caos. Les empreses mineres (com ara la Union Minière du Haut Katanga) també confiaven en Tshombe com a garantia d'estabilitat per les seves explotacions, i Tshombe confiava en la riquesa minera de Katanga per tirar endavant el nou estat. Però també fou en els districtes miners on tingueren lloc els pitjors conflictes, entre partidaris i detractors de Lumumba i, paral•lelament, entre katanguesos i els miners immigrats de Kasaï, de nació luba.

Abans de la consolidació de la figura de Joseph Mobutu, l'home favorit d'Occident al Congo és Moïse Tshombe.

El conflicte entre el Congo de Lumumba i el Katanga de Tshombe s'internacionalitzà ràpidament. Tshombe compta amb l'ajut extraoficial belga per constituir un exèrcit katanguès, alhora que també rebia el suport de mercenaris reclutats pel bordelès Bob Denard (*1929). Les Nacions Unides, en canvi, feren costat al govern congolès, sobretot després que el president congolès Joseph Kasa-Vubu (1910-1969) s'hagués desfet de Lumumba i l'hagués substituït per un primer ministre més dòcil.

Joseph Kasa-Vubu, primer president del Congo-Léopoldville independent. En la seva pugna amb Lumumba primer, i amb Tshombe després, va contribuir a lliurar el poder a Mobutu, que prendria la presidència després del colp del 24 de novembre del 1965.

Enderrocat Lumumba, l'home del moment al Congo era Joseph Mobutu (1930-1997), qui feia tan sols uns mesos era conegut com el "prometedor secretari de Lumumba". Fou Mobutu qui capturà Lumumba el desembre del 1960, i qui el traslladà a la presó de Jadotville, en territori de Katanga, el gener del 1961. La responsabilitat dels serveis secrets belgues i nord-americans en l'ulterior assassinat de Lumumba, així com el paper exacte de Tshombe, ha quedat sempre enlaire. De cara al públic, però, Tshombe aparegué com el responsable polític de la mort de Lumumba.

Patrice Lumumba, el primer cap de govern del Congo-Léopoldville independent, fou enderrocat per l'aliança entre el president Joseph Kasa-Vubu i el jove militar Joseph Mobutu, l'antiga mà dreta de Lumumba. Mantingut sota arrest en una propietat de Mobutu, els seus captors deixaren que els periodistes li fessin fotografies mentre l'humiliaven. Aquestes imatges, contràriament, contribuiren en gran mesura al mite de Lumumba. Per tot Àfrica (particularment a El Cairo) i per tots els països colonials i semicolonials dels altres continents s'organitzaren manifestacions en favor de Lumumba.

El 21 de febrer del 1961, les Nacions Unides aprovaven la resolució 161, que autoritzava totes les mesures (inclosa la força) per impedir l'esclat d'una guerra civil. Era una guerra civil, en dfierents fronts. D'una banda hi havia els governs secessionistes de Katanga i Sud-Kasaï. I de l'altra hi havia les tensions entre Kasa-Vubu i els lumumbistes. Les complicitats entre Tshombe i les autoritats de Léopoldville s'ensorraren tan bon punt els lumumbistes foren definitivament arraconats. Les Nacions Unides provaren de mediar en el conflicte de Katanga amb propostes federalistes.

El diplomàtic suec Dag Hammarskjöld, secretari general de l'ONU, volava la nit del 17 al 18 de setembre del 1961 en direcció a Ndola, on havia de trobar-se amb Moïse Tshombe. Quan l'avió ja davallava per aterrar en l'aeroport de Ndola, es va estavellar. Els setze ocupants hi van perdre la vida. Des de llavors s'ha assenyalat la possible responsabilitat de Tshombe, però també s'ha especulat amb la participació dels serveis secrets nord-americans, britànics o sud-africans. En tot cas, Hammarskjöld va rebre el Premi Nobel de la Pau del 1961, a títol pòstum.

Tshombe, en aquella època, ja passava més temps en les bases katangueses situades en territori britànic de Rodèsia del Nord, que no a Elizabethville. Des d'allà rebé una citació del secretari general de les Nacions Unides, Dag Hammarskjöld (1905-1961), per trobar-se a la ciutat rodesiana de Ndola. Tshombe acceptà. En el decurs del viatge a Ndola, l'avió de Hammarskjöld s'estavellà en circumstàncies mai no del tot aclarides. Després que Tshombe desoïs una nova proposta del nou secretari general de l'ONU, U Thant (1909-1974), les tropes de Nacions Unides es llençaren a la conquesta definitiva de Katanga. Després de la caiguda d'Elizabethville el gener del 1963, Tshombe creuà definitivament la frontera en direcció a Rodèsia del Nord. D'allà aniria cap a l'Espanya de Franco, que li concedí asil polític.

Seria un exili que no duraria gaire, i que Tshombe repartiria en les seves residències d'Alcorcón (Madrid) i Alacant. El 1964, el CONATAK entrava en el govern de coalició congolès que impulsa l'anomenat "Grup de Binza". A canvi de la renúncia definitiva a la secessió de Katanga, Tshombe fou nomenat primer ministre del govern congolès (juliol del 1964). Tshombe com a primer ministre va impulsar la integració d'antics membres de l'exèrcit katanguès en l'Exèrcit Nacional Congolès, i amb ells va menar la repressió contra la rebel•lió a l'est del Congo que protagonitzaven antics partidaris de Lumumba. També Tshombe va decretar l'expulsió a l'altra banda del riu dels ciutadans de Congo-Brazzaville que residien a Léopoldville. Tshombe guanya en pocs mesos la confiança de sectors congolesos de fora de Katanga, i això possibilita la transformació del CONAKAT en un CONACO d'àmbit estatal. Tshombe aspirava a arrabassar la presidència a Kasa-Vubu en les eleccions presidencials previstes per finals de novembre del 1965, i així ho va fer saber. Això refredà les sempre tibants relacions entre els dos dirigents, i l'octubre del 1965, Kasa-Vubu destituïa Tshombe.

Ernesto Guevara (1928-1967), després d'abandonar els seus càrrecs a Cuba, participa en diferents moviments guerillers. El primer d'ells és el que té lloc a les regions orientals de Congo-Léopoldville. En aquesta època Guevara contacta amb qui, molts anys després, enderrocarà Mobutu, Laurent-Desiré Kabila (1939-2001). Per esclafar els moviments guerillers, el govern de Tshombe comptarà amb els antics combatents katanguesos, inclosos els mercenaris europeus de Mike Hoare (*1920) i homes de l'exili anticastrista cubà. Guevara abandonarà el Congo poc després reconeixent la derrota.

A les portes de les anunciades eleccions presidencials, la nit del 24 al 25 de novembre, Joseph Mobutu protagonitza un colp d'estat que destitueix el president Kasavubu i el seu nou primer ministre, Évariste Kimba (1926-1966). Mobutu, "l'home del 24 de novembre", s'autoproclamà president, i nomenà primer ministre el coronel Léonard Mulamba (*1928). Tshombe i el seu partit reconegueren Mobutu i saludaren l'enderrocament de Kasa-Vubu i Kimba. L'oferta de Tshombe d'ingressar en el nou govern fou, però, refusada. I no tan sols això: Tshombe havia condicionat el suport a Mobutu a l'absència en el govern dels fidels a Victor Nendaka. Nendaka era dels més reticents a l'antic dirigent secessionista, i Mobutu justament el nomenà ministre de transports. Un altre nomenament que decebé Tshombe fou el de Justin Bomboko (*1928) com a ministre d'exteriors.

Mobutu va fer els 35 anys el 14 d'octubre del 1965, un mes i deu dies abans del colp d'estat que el convertiria en president de la República Democràtica del Congo, transformada en Zaïre el 1971. Als 15 anys ingressa en la "Força Pública" (l'exèrcit colonial congolès, amb oficialitat blanca i subalterns i tropa negra), i als 23 ja és agregat de l'estat major de Léopoldville. Sense perspectives d'ascens a la Força Pública, deixa la carrera militar com a suboficial i comença a treballar com a periodista als 27 anys. És llavors que coneix Patrice Lumumba. Col•laborador seu, serà secretari d'estat en el primer govern del Congo independent i cap de l'estat major de nou Exèrcit Nacional Congolès. Pocs mesos després Mobutu fa un gir de 180º, i acusa Lumumba de criptocomunisme.

Davant d'aquest clima, Tshombe optà per anar-se'n del país, ja que no podia refiar-se gaire de les garanties que li oferia el seu estatus de parlamentari. Establert a Brussel•les, Tshombe semblava resignat al retir polític. Però Mobutu malfia i, a través de l'ambaixador congolès a Brussel•les, Bernardin Mungul-Diaka (*1933), Tshombe és advertit que podria ser expulsat del parlament congolès si continua residint a l'exterior i matenint contactes amb interessos miners belgues. El 19 de maig del 1966, Tshombe és finalment destituït com a parlamentari.

El juliol del 1966 les tropes katangueses establertes a Kisangani i a d'altres punts de l'Est del Congo per esclafar la revolta del 1964, van revoltar-se en favor de Tshombe i contra l'alt comandament, fidel a Mobutu, i integrat gairebé exclusivament per oficials procedents de les regions equatorials del Congo. Els amotinats controlaran la riba dreta de Kisangani, inclòs el centre de la ciutat i l'aeroport. El cap dels amotinats, Ferand Tshopola, presenta el 30 de juliol un memoràndum per "destribalitzar" l'alt comandament militar i on demanava també la dimissió de Mobutu.

Tshopola no comptava amb el suport explícit de Tshombe. Godefroid Munongo (1925-1992), l'antic ministre d'interior de la Katanga independent, juntament amb Mulamba, provaren de trobar una sortida negociada. Cansat de l'obstinació de Tshopola, Mobutu va recòrrer als mercenaris de Bob Denard (antics companys de lluita dels katanguesos) per reconquerir Kisangani.

Mobutu utilitzà el motí de Tshopola per desfer-se de la influència dels partidaris de Tshombe i, de retruc, de les companyies mineres belgues. En el judici del 6 de març del 1967, Tshopola és condemnat a mort i poc després afusellat. La Union Minière du Haut-Katanga fou declarada culpable per haver tramès 300 milions de francs belgues a Thomas Tshombe (un dels germans de Moïse) per assistir a antics militars katanguesos refugiats ara a l'Angola portuguesa. Mobutu justificava així també la nacionalització de la companyia minera belga.

Bob Denard (*1929) és el prototip de mercenari dels anys de la guerra freda. Antic membre de les Forces de la França Lliure, des dels anys 1960, ha participat en conflictes per tot l'Àfrica subs-sahariana. Combaté per Tshombe fins a la caiguda de Katanga el gener del 1963, quan va haver de creuar la frontera en direcció a l'Angola portuguesa. A mitjans del 1963 ja era al Iemen del Nord per col•laborar amb els elements opositors de caire monàrquic contra el govern nasserista panàrab que havia proclamat la República Àrab del Iemen. Fallida l'operació al Iemen, Denard tornà al Congo al capdavant d'una unitat de 200 mercenaris francesos per lluitar contra les guerilles lumumbista de l'àrea de Tanganika. Després de la repressió dels guerrillers, Denard participaria en l'avortament dels amotinaments dels veterans katanguesos acantonats a Kisangani.

El parany

El judici del 6 de març del 1967 havia segellat la ruptura definitiva entre Mobutu i Tshombe. Tshombe confiava ara de nou en els antics aliats que el sostingueren en la pugna contra Lumumba, sense comptar com després se'n van desfer un colp eliminat Lumumba. Mobutu era, al capdavall, l'antic secretari de Lumumba i compartia amb ell bona part de la retòrica africanista. Sota Mobutu, per exemple, Léopoldville havia passat a dir-se Kinshasha.

Tshombe sabia que comptava amb prou suport militar (congolès i europeu) per arriscar-se a anar una guerra oberta amb Mobutu. Però Mobutu va fer treure les ganes a belgues i francesos d'emprendre aventures amb Tshombe. Potser per això les autoritats franceses van desarticular el camp d’ensinistrament de mercenaris d’Ardeche, dirigit per Thierry de Bonnay. Tshombe negà cap vinculació amb Bonnay i acusà Mobutu d’ésser qui realment hi havia al darrera del camp. En tot cas ni França ni els Estats Units podien simpatitzar amb un Tshombe massa vinculat al capital belga.

Tshombe encara comptava amb el suport tàcit de Portugal. Les relacions del govern salazarista amb Mobutu eren ben dolentes. Mentre Mobutu acusava els portuguesos d’acollir a Angola a “desertors” katanguesos i els salazaristes denunciaven que el FNLA (la principal organització independentista angolesa) operava des de territori congolès (de fet, a Kinshasha hi era la seu de l’estat major del FNLA).

A mitjans del 1967 van augmentar les accions dels partidaris del CONAKAT al sud de Katanga. El 12 de juny els rebels katanguesos volen el pont de Lubudi de la línia fèrria de Benguela. Al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, el ministre Bomboko denunciava aquestes accions i també l’existència d’un “pla Kerilis”, per assassinar Mobutu i reposar Tshombe. Mobutu es presentava llavors com la víctima d’un complot neocolonial. El mateix Tshombe fou condemnat a mort en rebel•lia per un tribunal congolès.

La condemna a mort de Tshombe fou interpretada com un nou signe propagandístic de Mobutu. Però hi havia quelcom més. Mungul-Diaka, l’antic ambaixador congolès a Brusel•les, era ara primer secretari del nou partit impulsat per Mobutu, el Mouvement Populaire de la Révolution (MPR). El 6 de juny, Mungul-Diaka arriba a Alger i, fins el dia 11, manté contactes “secrets” amb les més altes autoritats algerianes, que accepten de col•laborar en el segrest de Tshombe i d'extraditar-lo al Congo. Un dels motius polítics per aquesta col•laboració és el prestigi que pel lideratge continental tindria pel règim de Houari Boumédiène (1932-1978) la captura de “l’assassí de Lumumba”.

Però Mobutu també confiava en un altre contacte. El cap de la CIA al Congo, Larry Devlin, que ja havia jugat un paper destacat en l’enderrocament i assassinat de Lumumba, participa en l’operació. Per la CIA Mobutu és la garantia d’un Congo “obert” a la competència internacional, mentre Tshombe suposaria la reedició de la dependència del capital belga. El 10 de juny Devlin viatja a Roma i contacta amb Francis Bodenan (*1925). Bodenan és un antic col•laborador del Servei de Documentació i de Contraespionatge (SDECE) francès, que s'ha passat els darrers 10 anys a la presó, després d'haver estat condemnat per la justícia francesa per assassinat i estafa. Bodenan treballa confidencialment pel servei de seguretat de Mobutu, i ha estat les passades setmanes a l’ambaixada congolesa de Brussel•les, preparant amb l’agregat militar, el coronel Nzabi, la captura de Tshombe.

Bodenan entra en contacte amb l’entorn de Tshombe que, en aquests moments, resideix a Madrid de forma gairebé permanent. Se citen per un parell de setmanes després a Palma, concretament el dijous 29 de juny.

Tshombe viatja doncs des de Madrid cap a Mallorca el 29 de juny. L'acompanyen la seva secretària espanyola, i els inspectors de la Guàrdia Civil, Luís Meana i Santiago González, que des fa uns mesos li fan d'escorta per encàrrec de les autoritats espanyoles. A Palma es troben amb Bodenan, acompanyat de tres belgues, Marcel Hambursin i el matrimoni Charles i Yvonne Sigal. El senyor Sigal, advocat de Brussel•les, representaria interessos financers belgues, mentre Bodenan tindria lligams amb interessos suïssos. D’altra banda, Hambursin, que havia viscut molts anys a Maniema, era conegut de Tshombe per la seva col•laboració amb el reclutament de mercenaris a Brussel•les (missió Marissal) per servir la Katanga independent (1960-3). Bodenan proposa a Tshombe d’invertir en la creació d’una societat immobiliària, d’abast europeu, que ràpidament li hauria de donar beneficis per finançar un retorn victoriós al Congo. D’altra banda, Bodenan també li proposa de col•laborar en un projecte humanitari d’abast africà, centrat en el desenvolupament agrícola i en la distribució d’ajut alimentari, com a mitjans d’aconseguir una Àfrica en pau i lluny de veleïtats nacionalistes o comunistes.

Bodenan anuncia que aquests projectes els concretaran millor Alfred Buehler, administrador de SEDEFI (societat amb seu a Liechtenstein), Jean Baumberger, de la Banque Commerciale de Genève, i Davidson, del First National City Bank. Però Buehler, Baumberger i Davidson no han d'arribar a Mallorca fins el dissabte 1 de juliol. Per fer més passadora l'espera, Bodenan proposa Tshombe d’acompanyar-lo l’endemà (30 de juny) a una excursió d’un dia a Eivissa. Tshombe accepta i l'endemà al matí Bodenan els condueix a tots plegats a l’avió, un Hawker Siddeley 125, amb dos ciutadans britànics com a tripulació. L’avió en qüestió, explica Bodenan, ha estat llogat en nom de SEDEFI. Els set viatgers volen cap a Eivissa, on arriben en un quart d'hora i passen el dia. Dinen al restaurant Es Prenso, a la Vila, a base de gambes i llobarro a la brassa. Al vespre tornen a enlairar-se, de nou cap a Son Sant Joan.

Hawker Siddeley 125. En aquest model d'avió, de construcció britànica, Tshombe i els seus acompanyants van fer una excursió a Eivissa d'un dia. En retornar, però, no aterrarien a Palma, sinó a Boufarik.

El restaurant es Prenso (ara dit, Shanti Shakti), al carrer Ramon Muntaner, n. 43 d'Eivissa. Va ser l'últim lloc on Moïse Tshombe va fer un àpat en llibertat.

En ple volt, i amb el passatge mig endormiscat, Bodenan xiscla: "Tothom quiet, les mans al cap o dispar". I per demostrar que no juga, treu un revòlver i amenaça al pilot David Taylor (*1935), tot comminant-lo a canviar de rumb. Cal anar a Alger, diu Bodenan, “ens hi esperen”. Mentre tothom resta paralitzat, Bodenan obre foc contra Hambursin, i adverteix que tornarà a disparar contra qualsevol qui faci un moviment sospitós. Els dos guàrdies civils, davant del panorama, opten per no resistir-s’hi. Taylor tingué temps de comunicar al centre de control de Palma que "els passatgers en forcen a punta de pistola a canviar de ruta cap a Algèria". Després, per ràdio, Bodenan comunica als controladors algerians que arriba Tshombe, tal com s’havia convingut, i que s’informi degudament al president Boumédiène en persona. Tal com era previst i, després de l’autorització dels algerians, el Hawker aterra sense problemes a l’aeròdrom militar de Boufarik, a 35 km d'Alger.

De seguida, els nou ocupants de l’aparell són detinguts pels militars algerians. Bodenan, també, cosa que poc s’esperava. Poques hores després, els tres ciutadans espanyols, els dos ciutadans belgues i els dos pilots britànics són alliberats i repatriats als països respectius. Tshombe i Bodenan queden arrestats per separat. Tshombe fou conduït a una cel•la de la policia algeriana

El govern algerià s’afanya a comunicar la notícia, i la premsa algeriana i mundial d’orientació anti-imperialista celebra la captura de Tshombe que, a la fi, podrà ser jutjat per l’assassinat de Patrice Lumumba. El Moudjahid parla d'iniciar amb Tshombe una mena de "Nürnberg africà". A Kinshasha, Mobutu anuncia que tan bon punt Tshombe arribi a la capital congolesa serà executat. Quina millor manera de celebrar els set anys d'independència?

Houari Boumédiène, de 35 anys, és president d'Algèria des de fa 2, quan va mena un colp d'estat contra Ahmed Ben Bella (*1916). Boumédiène, al llarg dels seus tretze anys al capdavant d'Algèria (morirà als 46 anys d'una limfocitosi), maldarà per conciliar el prestigi com a dirigent àrab, africà i dels països no-aliniats, i una política econòmica nacionalista, amb el fet de mantindre a la presó Ben Bella (que no serà alliberat fins el 1979, un any després de la mort de Boumédiène).

En conèixer la notícia del segrest de Tshombe i el seu previsible lliurament a Mobutu, es deteriora de nou la situació amb els veterans katanguesos desplegats a Kisangani. El mateix Bob Denard i els seus homes prenen la ciutat, trenquen amb Mobutu i manifesten la seva oposició al segrest de Tshombe. En poques hores arriben en avió uns altres 200 mercenaris procedents d'Angola. També el belga Joseph Schramm, home fort de Bukuva, mostra, al capdavant d'una força de veterans de la policia katanguesa, el seu suport a Tshombe.

Mobutu va declarar la mobilització nacional i va adreçar-se al Consell de Seguretat de les Nacions Unides contra l'existència d'un complot de la màfia internacional contra el Congo. En pocs dies, Kisangani i Bukuva foren controlades per l'exèrcit congolès, i les forces de Schramm creuaren la frontera en direcció a Zàmbia. Denard també escapà, tot i que ferit, a Zàmbia. Amb aquestes operacions Mobutu esdevindria l'incontestable home fort del Congo (rebatejat Zaïre el 1971) durant els propers 30 anys.

Presoner de Boumédiène

Mentrestant, Mungul-Diaka torna a volar de Brussel•les cap a Alger per negociar, de part de Mobutu, l’extradició de Tshombe. Es trobarà de seguida amb una sorpresa: els algerians no es conformen amb el prestigi de la captura del dirigent katanguès. Volen quelcom més. De primer, que Mobutu trenqui relacions diplomàtiques amb Israel, el flamant vencedor de la guerra dels Sis Dies (5-10 de juny). En saber aquesta exigència, Mobutu ofereix fer personalment o a través de les delegació congolesa una declaració contra l’ocupació israeliana de territori jordà i egipci, a la qual convidar en bloc la resta d’estats de l’Àfrica negra. Però també deixa clar que no trencarà les relacions amb Israel i, encara menys, prescindirà dels acords comercials amb l’estat jueu. La negativa de Mobutu va ferir Boumédiène, que perdia una oportunitat d'or per refermar el seu prestigi com a líder àrab, ara tot just que Nasser havia estat colpit de forma tan espectacular pels israelians.

Les negociacions quedaren bloquejades, i Mungul-Diaka se’n tornà a Brussel•les amb les mans buides. Just dos anys després del segrest, el 30 de juny del 1969, Tshombe es va morir a la presó, oficialment com a conseqüència d’una crisi cardiaca. Li faltaven cinc mesos per fer els cinquanta anys. Les autoritats algerianes lliuraren el cos a la família, que el traslladà a Brussel•les. Allà se li va fer un funeral a l’església metodista, i fou soterrat al cementiri d’Etterbeek.

Epíleg

Bodenan fou alliberat i repatriat a Suïssa el 1970, sense que la justícia algeriana li hagués formulat cap càrrec. En canvi, les autoritats espanyoles, que havien quedat ridiculitzades pel segrest, sí que van iniciar un procés contra Bodenan. El 1982, Bodenan fou finalment processat a Espanya pel segrest dels dos guàrdies civils. Havien passat llavors 15 anys del segrest. Encara n’haurien de passar 15 anys més per veure Mobutu fora del poder al Congo.

Lligams:

Tshombe est enlevé le 30 juin 1967, Tshombe mort le 30 juin 1969, de Tshilombo Munyengayi.

Abduction in the air, article de Time (4 de juliol del 1967).

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada