L’home anatòmicament modern a l’Àsia oriental: les restes de la cova de Tianyuan (40.000 a.p.)

Paleoantropologia: L’home anatòmicament modern es defineix per una sèrie de trets antropomètrics i per una variabilitat en la qual tenen cabuda, si més no teòricament, totes les poblacions humanes existents. I, a la pràctica, hi tenen cabuda també totes les poblacions humanes que han existit durant l’actual període geològic (l’holocè). Quina és l’antiguitat, però, de l’espècie humana tal com la coneixem ara? És a dir, tal com és en les seves característiques morfològiques i psicològiques bàsiques (en la mesura que siguin destriables dels fets socials i culturals). La idea més estesa en l’actualitat és un origen relativament recent, fa uns 150.000 anys, a l’Àfrica, a partir del qual l’humanitat «moderna» s’hauria escampat per tots els continents (100.000-30.000 a.p.), tot substituint les poblacions humanes «arcaiques», com ara l’home de Neandertal de l’Euràsia occidental. L’alternativa oposada és pensar que les races humanes arcaiques d’Àfrica, Europa, Àsia Meridional, Àsia Oriental, etc., van donar lloc progressivament a les diferents races que integrarien la humanitat moderna. Entre totes dues visions hi ha tots els matissos que es vulgui, com ara pensar que les poblacions arcaiques de la perifèria van influir en les característiques regionals d’una humanitat moderna d’origen africà recent. Les dades genètiques semblen afavorir la primera visió i, en el millor dels casos, concedeixen un paper secundari a la influència «arcaica regional». Però les dades genètiques van a les palpentes si no recolzen en el registre fòssil i arqueològic. I la veritat és que el registre fòssil és força gasiu en el període cabdal que ens ocupa (100.000-30.000 a.p.) i ho és especialment en la regió eurasiàtica oriental (a partir de la qual es poblarà també, després, Amèrica). A l’Euràsia occidental on les restes fòssils i les indústries lítiques són molt més caracteritzades encara és matèria de debat la transició de la raça «arcaica» dels neandertals fins a la moderna dels «cro-manyons». El sempre polèmic Erik Trinkaus, defensor de la idea de l'encreuament, publicarà properament a la revista PNAS (si el deixen), un article escrit conjuntament amb Shang Hong sobre una restes trobades a la cova de Tianyuan, no gaire lluny de Beijing. Segons Trinkaus i Shang les restes pertanyen a un únic individu que ells daten d'uns 40.000 anys d'antiguitat. L'individu constituiria la primera resta d'un home anatòmicament modern a l'Àsia oriental i reforçaria les idees de Trinkaus sobre l'origen mixt de les poblacions actuals.[@more@]

Les restes inclouen 34 fragments de l'esquelet d'un únic individu. La peça més important és la mandíbula inferior, amb característiques netament modernes. A 50 anys d'edat en el moment de la mort, l'individu mostrava signes de desgast dental i ja havia perdut algunes peces. Les restes de les extremitats inferiors també indiquen un problema de genolls. S'ha recuperat també un os del peu que, per la manca de desgast, sembla indicar que l'individu en qüestió anava calçat.

Un esquema general de la història del gènere humà

La classificació del gènere Homo en contradistinció amb d'altres gèneres propers, avui ja extingits (com Australopithecus o Paranthropus) sembla, fins a cert punt, consensuada. Figues d'un altre paner és la qüestió de la classificació interna del gènere Homo. Es poden, però, distingir tres grans fases evolutives:

– fase inicial (fa 2,5-1,9 milions d'anys): identificada amb Homo habilis, per bé que al final del període també s'hi distingeix un Homo rudolfensis. A partir del focus inicial de l'Àfrica oriental, s'escampen poblacions cap a l'Àfrica meridional i cap a l'Àfrica central i del nord. La cultura material (olduvaniana) s'ha classificat en l'anomenat paleolític inferior.

– fase mitjana (fa 1,9-0,8 milions d'anys). La primera expansió territorial fora d'Àfrica cap a Euràsia, iniciada potser fa uns 2 milions d'anys, és el punt d'arrencada d'aquesta nova etapa. A l'Àfrica trobem l'Homo ergaster, i a l'Euràsia central hi ha l'Homo georgicus. D'aquest darrer es diferenciarà després l'Homo erectus, que s'estendrà per tota l'Euràsia oriental (fins a Java i Xina).

– fase tardana (des de fa 800.000 anys fins al present). L'Homo erectus es va difondre per tot el conjunt d'Àfrica i Euràsia, associat a la cultura atxeuliana. En aquesta fase tardana apareixen clars signes de diferenciació regional en el vessant morfològic. S'hi han distingit espècies com Homo cepranensis i H. antecessor, a Europa. Aquestes formes europees haurien donat lloc fa uns 600.000 anys a l'H. heidelbergensis, estès a l'Euràsia occidental i a l'Àfrica. D'aquesta espècie hauria derivat a l'Euràsia occidental de fa 230.000 anys l'home de Neandertal, mentre que a l'Àfrica hauria sorgit l'Homo rhodesiensis. Se suposa que d'aquest darrer hauria sorgit la nostra espècie, l'Homo sapiens.

La qüestió en tot cas és saber si les formes primigènies de la nostra espècie a Àfrica (Homo sapiens idaltu) s'escamparen simplement fins a substituir les formes humanes europees (Neandertal) i asiàtiques, o si bé aquestes formes contribuirem més o menys substancialment a la constitució de les poblacions humanes d'aquestes regions. En tot cas l'home de Neandertal desapareix fa uns 30.000 anys. La darrera espècie humana arcaica podria haver sobreviscut en una forma pigmeïtzada a l'illa de Flores (Homo floresiensis) fins fa uns 12.000 anys

Les restes de la cova de Tianyuan

El 1921 començaren les excavacions de Zhoukoudian, que conduiren a la descripció de l'home de Beijing. Amb una antiguitat de 400.000-250.000 anys, l'home de Beijing és classificat dins l'Homo erectus amb categoria de subespècie (H. e. pekinensis). Malgrat els esforços fets per trobar restes més recents que lliguin l'home de Beijing amb les poblacions modernes, els resultats han sigut migrats.

La cova de Tianyuan és, però, especialment prometedora. És el primer jaciment que s'ha trobat en dècades en la regió de Zhoukoudian que conté una riquesa apreciable de fòssils de mamífers del pleistocè. S'han trobat més d'una trentena d'espècies, en la qual dominen els cèrvids (Arctonyx, Capricornis), i totes les quals són encara presents en l'actualitat tret d'una hiena del gènere Crocuta. Amb pocs carnívors que els hi fessin la guitza, els humans de Tianyuan hi són representats també entre els fòssils de Tianyuan. Els primers especímens es va trobar el 2003.

El sistema de coves de Zhoukoudian és conegut sobretot per l'home de Beijing (400.000-250.000 a.p.). Però queden molts interrogants sobre els orígens del poblament de l'Àsia oriental, que segurament és molt anterior, així com la transició de l'etapa arcaica a l'etapa anatòmicament moderna.

La interpretació de Trinkaus i Shang

Erik Trinkaus i Shang Hong han treballat a partir de 34 especímens que amb tota seguretat corresponen a un mateix individu, que devia voltar els 50 anys quan va morir. Sense restes pelvianes, no es pot saber si era home o dona. La datació que Shang i el seu equip havien fet del jaciment a partir de l'estudi isotòpic (238U-230Th-226Ra) de dents de cèrvol era de 25.000 anys d'antiguitat. Una datació de fragments dels propis ossos basada en el carboni-14 ofereix un ventall de 42.000-39.000 anys d'antiguitat.

Aquesta datació fa de l'home de Tianyuan un testimoni clau de la transició a l'home anatòmicament modern. Si descomptem les restes del Líban, a tot Àsia tan sols hi ha fiablement datades d'aquest mateix període les restes més antigues de les coves de Niah (nord de Kalimantan, que llavors no era una illa sinó una península de l'Àsia sud-oriental).

Si hom es fixa en la mandíbula i la compara amb la mandíbula de l'home anatòmicament modern i amb la d'Homo erectus, són força clares les característiques modernes de l'home de Tianyuan. Aquesta de fet ja era la conclusió de l'equip de Shang el 2004. No obstant això, Trinkaus remarca que les dents frontals són relativament grans.

En resum, Trinkaus considera que l'home de Tianyuan mostra un mosaic de trets arcaics i moderns, per bé que reconeix la prevalença dels segons.

El debat continua obert

Va haver-hi o no va haver-hi entrecreuaments entre els homes moderns i les races arcaiques que es trobaren en els dos extrems d'Euràsia? Dades culturals mostren poblacions de neandertals que assumiren la tecnologia més avançada (paleolític superior) dels cro-manyons. Trinkaus ha defensat repetides vegades l'existència de trets neandertalians en les poblacions europees de fa 30.000 anys (Soficaru et al., 2006).

Fins que no s'avanci en la paleogenòmica de l'home de Neandertal (Green et al., 2006) no serà possible de descartar o confirmar les idees de Trinkaus amb arguments genètics. Però en tot cas sempre hi haurà la dificultat d'interpretar unes restes fòssils escasses i que representen pobrement tota la diversitat humana del període.

Menys controvertides són unes altres conclusions de Trinkaus. L'home o dona de Tianyuan no anava amb els peus nus ni amb un calçat tou. La drang nach Osten de l'home anatòmicament modern, amb sexe o sense sexe amb els "arcaics", es va fer amb els talons protegits.

Lligams:

Plana web d'Erik Trinkaus.

Ancient human unearthed in China (BBC News).

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada