L’enverinament químic-radiactiu d’Aleksandr Valterovic Litvinenko

El passat 1 de novembre, l’ex-coronel de la KGB-FSB Александр Вальтерович Литвиненко, refugiat a Anglaterra des del 2000, queia víctima d’una estranya malaltia. Aviat es pensà en una intoxicació química-radiactiva, i el propi Litvinenko assenyalà la probable mà del president rus Владимир Владимирович Путин. La salut de Litvinenko es deteriorà progressivament, malgrat l’atenció mèdica. El dia 20 era traslladat a la unitat de cures intenstives. Tres dies més tard moria.[@more@]

La trajectòria d’Aleksandr Litvinenko

Aleksandr Litvinenko va nèixer el 4 de desembre del 1962 a Воро́неж. Després de concloure l'ensenyament secundari, Litvinenko va iniciar una carrera militar que el duria a la graduació de tinent coronel. El 1988 passà al Comitè per la Seguretat de l'Estat (KGB), on encara tindria temps per arribar a coronel. El 1991 deixava la KGB per ingressar en l'estat major central del que esdevindria el Servei Federal de Seguretat (FSB) rus. Litvinenko participà en operacions "anti-terroristes" (traduït contra els moviments d'alliberament nacional dels pobles del Caucas) i contra el "crim organitzat" (bratva). Membre del Departament d'Investigació Criminal de Moscou, el 1997 esdevingué delegat en cap de la Secció Setena del Departament d'Anàlisi d'Organtizacions Criminals.

El punt de trencament de la trajectòria de Litvinenko arriba el 1998, quan filtra que la cúpula del FSB havia cursat ordres per assassinar Бор́ис Абр́амович Берез́овский (*1946). Berezovski, de nacionalitat hebrea, havia passat del seva posició acadèmica en l'àmbit de la matemàtica aplicada, a expert en gestió empresarial de l'empresa automobilística estatal АвтоВАЗ. Teòricament Berezovski es va fer ric amb empreses distribuïdores d'automòbils de la seva propietat. Les seves relacions tèrboles amb l'Obshina txetxena i d'altres germandats havien culminat el 1994 amb un atemptat contra la seva persona. No pas menys tèrboles eren les relacions amb l'entorn del Kremlin, ja que si bé Berezovski comptà amb prou suport per esdevindre una personalitat política de primer ordre, també tenia enemics poderosos.

En tot cas, la denúncia del 1998 li va costar a Litvinenko el cessament. Posteriorment fou empresonat de forma preventiva sota uns càrrecs que serien després retirats. Però no gaudiria gaire de la seva llibertat. El 1999 era de nou detingut, ara acusat de cometre abusos durant la campanya "anti-terrorista" de Кострома quan era coronel de la FSB. Fou alliberat un mes més tard, sota condició de no abandonar territori federal. Llavors prengué la decisió d'abandonar Rússia. La seva dona Marina i el fill de tots dos Anatoli viatjaren a Turquia amb visat turístic; més tard ell s'hi reuní amb ells tot entrant il·legalment en territori turc.

L'1 de novembre del 2000, Litvinenko i la seva família passaren a Londres, on sol·licitaren l'asil polític en el Regne Unit. Litvinenko aconseguiria més tard de fer que els seus pares s'hi reunissin amb ell. L'octubre del 2006 rebia la ciutadania britànica

Les clavegueres de Vladimir Vladimirovic Putin

Vladimir Putin, 10 anys més gran que Litvinenko, havia nascut a Leningrad. Llicenciat en dret, Putin ingressà a la KGB el 1975. Entre el 1985 i el 1990 va servir a Dresden. Amb la caiguda de Honecker, Putin fou traslladat de nou a Leningrad. Entrà a treballar en la Secció d'Afers Internacionals de la Universitat Estatal de Leningrad, i l'agost del 1991 abandonà formalment la KGB. Leningrad prengué llavors el nom històric de Sankt Petersburg, i Putin hi féu carrera política, de primer com a cap del Comitè Internacional del municipi, i després com a primer president delegat de l'administració autònoma de la ciutat. L'agost del 1996 és cridat a Moscou per Boris Eltsin. Entre el juliol del 1998 i l'agost del 1999 fou cap de la FSB (el primer cap civil del servei), càrrec que abandonà per assumir el de primer ministre que, inesperadament, el conduiria a la presidència de la Federació el març del 2000. És a dir que la defecció i fugida de Litvinenko coincidí amb l'ascens meteòric i inesperat d'aquest altre ex-kagebista.

Eventualment, Putin aconseguiria de desfer-se de la influència de Berezovski, que va establir la seva residència a Londres. A partir del 2002, Litvinenko i Berezovski esdevingueren veus actives i coordinades contra Putin. Les revelacions més destacades que apareixen en llibres o articles de Litvinenko són:

– que la sèrie d'atemptats a diferents blocs d'habitatges de Moscou, Volgodonsk i Buynask (Dagestan), i que produiren un total de 300 morts l'estiu del 1999, foren en realitat coordinats per agents de la FSB. Aquests atemptats coincidiren amb el temps de l'anomenada Segona Guerra Txetxena, que suposà la reconquesta russa de la major part de Txetxènia, en mig d'un dels genocidis més metòdics dels darrers temps. Berezovski i Putin toparen més d'una vegada en l'afer txetxè, i Putin utilitzà els "èxits" de la campanya per aconseguir la presidència. Les bombes citades contra els blocs d'habitatges foren atribuïdes en la versió oficial a grups terroristes txetxens o caucàsics, vinculats al fonamentalisme islàmic.

– que el 1998, ايمن الظواهري‎. (Aiman al-Zawahiri), i d'altres dirigents al-qaidistes, feren una estada a Dagestan, per ensinistrar-se amb agents de la FSB. Putin, en canvi, sempre ha insistit en la connexió entre els grups armats txetxens i el "terrorisme internacional" islàmic.

– que el president Putin té tendències pedòfiles (The Kremlin Pedophile, 5.7.2006).

Les altres clavegueres

La història ha demostrat que el potencial imperialista de la Unió Soviètica era limitat. Però tan erroni fou sobrevalorar el poder de l'URSS en l'època de Breznev i successors, com no considerar Rússia una potència clau en l'actual esquema mundial. Són evidents els xocs interimperialistes entre Rússia i els Estats Units (i aliats europeus), que s'han manifestat, per ara, en conflictes polítics a Ucraïna, Abjàsia, Geòrgia, Osètia, Kirgízia, etc. Malgrat això l'ambivalència regna en les relacions de Rússia amb els Estats Units, la Unió Europea, Iran, Xina i Japó. Una ambivalència que no és aliena amb la qüestió dels recursos energètics de Rússia. És ben simptomàtic en aquest sentit que Gerhard Schröder es cobrés la construcció alemanya del gasoducte Nord Stream amb la presidència del comitè d'accionistes de Gazprom.

Un altre nom tan admirat per la "progressia" continental com és el de Romano Prodi queda encara més esquitxat que el de Schröder. El general Anatoli Trofimov, de la FSB, investigava el 1997 el finançament de la campanya presidencial d'Eltsin del 1996, on va vèncer el candidat comunista Gennadi Ziuganov. Trofimov devia fer bé la seva feina perquè Elstin el cessà fulminantment. En aquella època Romano Prodi era primer ministre italià, amb la coalició de l'Olivera. Prodi gaudia d'olor de santedat entre l'esquerra que havia liquidat el PCI. Una olor que venia de lluny ja que Prodi s'havia format en l'ala "esquerra" de la Democràcia Cristiana. Segons Trofimov, els contactes de Prodi amb els serveis secrets russos venien també de lluny, i podria haver estat implicat en la cobertura als agents de la KGB que prepararen l'atemptat contra Joan Pau II el 1981. En tot cas, a mitjans dels 1990, Prodi era considerat en els cercles propers a Eltsin de la FSB com el "nostre home a Itàlia". Romano Prodi és en l'actualitat de nou primer ministre d'Itàlia, després d'haver passat per la presidència de la Comissió Europea.

L'enverinament i mort de Litvinenko

L'afer Prodi havia sigut destapat l'abril del 2006 per Gerard Batten, eurodiputat del Partit de la Independència del Regne Unit, i que havia volgut utilitzar les revelacions de Trofimov i Litvinenko contra les institucions comunitàries. Batten és viu. Trofimov, no: fou mort l'abril del 2005 per pistolers no-identificats.

L'1 de novembre Litvinenko quedà per dinar a Itsu, un restaurant de suixi de Piccadilly. L'acompanyaren dos ex-agents de la KGB-FSB, i Mario Scaramella. Scaramella havia utilitzat sovint les informacions de Litvinenko pels seus treballs sobre la penetració dels serveis secrets soviètics en la política italiana (1960-90). Però ara Scaramella era en ell mateix una font d'informació. Sabia coses sobre l'assassinat de la periodista Anna Stepanovna Politkovskaia, morta a trets per pistolers igualment desconeguts el 7 d'octubre, i va passar uns papers a Litvinenko.

Poques hores més tard va caure malalt. De seguida va pensar en un enverinament. Podia haver estat a Itsu, però també a casa d'un amic rus on havia anat a prendre te abans d'anar al restaurant. Fou hospitalitzat, i la seva situació va donar la volta al món, especialment quan, el dia 20, sense cap indici millora, ans al contrari, era traslladat a la unitat de cures intensives. El dia 22, l'equip mèdic anunciava un empitjorament del seu estat, i l'endemà moria. Litvinenko en els darrers dies havia expressat el seu agraïment als "metges, infermeres i personal hospitalari" per les atencions, així com a "la policia britànica" per les investigacions que anaven realitzant. També tingué paraules contra Putin, a qui assenyalava com a responsable, i per "l'estimada Rússia i el seu poble".

Durant 23 dies Litvinenko va restar ingressat. Es calcula que davant d'una ingesta de poloni-210 l'organisme triga de 30 a 50 dies per eliminar-ne el 50%. Aquesta taxa d'aclariment no pot compensar el fet que la vida mitjana d'aquest isòtop sigui de 138 dies, i per tant que l'organisme sigui exposat a un bombardeig continu de nuclis d'heli d'alta energia (partícules alfa).

El verí

El toxicòleg John Henry, de l'Imperial College de Londres, fou consultat a principis de novembre sobre el cas de Litvinenko. Henry ja havia assenyalat, possiblement de forma correcta, les dioxines com la causa de la síndrome patida pel polític ucraïnès Віктор Андрійович Ющенко el 2004.

Les primeres anàlisis indicaren uns nivells elevadíssims de tal·li (Tl). El sulfat de tal·li (Tl2SO4) s'havia utilitzat històricament en raticides. Amb una toxicitat ja a dosis ben baixes, i un aspecte innocu (és inodor i insípid), el seu ús en enverinaments criminals no és desconegut, sobretot per el·ludir l'arsènic (As), més fàcil de detectar en investigacions toxicològiques. No tan sols la bioquímica sinó també la clínica refermava aquesta idea: pèrdua de cabells, neuropatologia perifèrica, etc. Tot plegat va fer als metges decidir-se per un tractament basat en blau de Prússia (ferrocianur fèrric), l'antídot d'ús habitual per intoxicacions de tal·li i de cessi

Més tard hom pensà que la toxina concreta podria ésser un isòtop radiactiu de tal·li, de forma que, a banda de la toxicitat química d'aquesta substància, hi hauria l'efecte de les radiacions. El 204Tl té una vida mitjana de 3,78 anys, i pot ser fabricat en reactors nuclears a partir de l'isòtop estable 203Tl. El 202Tl té una vida mitjana de 12,23 dies, i es pot fabricar en ciclotrons. El 201Tl té una vida mitjana de 73 hores, i se'l fabrica en generadors portàtils hospitalaris per fer diagnòstics coronaris. En tot cas, el blau de Prússia també és el tractament d'elecció contra les intoxicacions per tal·li radiactiu.

El dia 23 moria Litvinenko. L'autòpsia registrà la presència de l'isòtop radiactiu 210Po. Scotland Yard també trobà indicis d'aquesta substància a Itsu i a d'altres llocs que Litvinenko havia utilitzat en reunions amb ex-agents de la KGB-FSB i amb periodistes i investigadors britànics i continentals.

El poloni fou descobert el 1897, en el decurs de les recerques de Marie i Pierre Curie sobre la radiactivitat de la pecblenda o uraninita. Els Curie ja coneixien l'urani i el radi com a responsables essencials de la radiactivitat d'aquest mineral: però observaren que d'altres elements tenien una radiactivitat específica encara més potent. Amb el nom provisional de radi F, el nou element va ser batejat amb el nom de la pàtria de naixença de Marie que. A banda de l'extracció directa de minerals d'urani, des del 1934 el poloni pot ser fabricat mitjançant el bombardejament de neutrons del bismut (Bi), un element molt més abundant. De totes formes la producció anual de poloni no deu passar de 100 grams a tot el món.

El 210Po decau (amb una vida mitjana de 138,376 dies) en l'isòtop estable plom-206 (206Pb), reacció que provoca l'alliberament d'una partícula alfa (4He). Una vegada ingerit, fins i tot en quantitats inferiors a 0,12 µg, produeix una radiació global suficient per generar una intoxicació radiactiva subaguda. Les investigacions policials i toxicològiques determinaran en darrer terme com fou administrat el poloni-210 a Litvinenko, en un preparat que segurament també contenia altres elements pesants tòxics i radiactius.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada