En quin moment, una variació entre poblacions deixa d’ésser intraspecífica i passa a ésser interespecífica sol resoldre’s amb la possibilitat de creuament fèrtil entre les poblacions. Si el creuament és possible, som davant de la mateixa espècie. Si no, no. Hi ha casos, naturalment, intermedis. Però un cas particularment interessant és l’anell de races. Per exemple, en el mosquiter verd hom distingeix cinc subespècies, el grau de creuament possible entre les quals no és uniforme.
Un mosquiter verd, de Sikkim. La major diversitat dins d’aquesta “espècie” té lloc al voltant de la Meseta Tibetana
Podem esquematitzar la biogeografia del mosquiter verd així:
Al sud del Tibet, la gradació és contínua. Hi ha diverses variants, però entre elles el creuament és possible, i hi ha franjes de transició entre la subespècie “plumbeitarsus” (vermell), “obscuratus” (taronja), la “trochiloides” (groc), la “ludlowi” (verd) i la “viridanus” (blau). Al nord del desert de Gobi, però, on contacte i conviuen les subespècies “plumbeitarsus” i la “viridanus”, el creuament entre elles no és possible. De fet, cal considerar-les espècies diferents. Aquest és un exemple clàssic d’anell de races.
Quina és la base genòmica d’aquesta complex de subespècies? Miguel Alcaide, Elizabeth S. C. Scordato, Trevor D. Price i Darren E. Irwin han publicat a Nature un article sobre l’anell de Phylloscopus trochiloides.
Un dels objectius de la seva recerca genètica és contrastar com realment s’ha diversificat aquesta espècie. Realment som davant d’una variació clinal contínua, producte d’un flux genètic continu en les regions meridionals? O hi ha interrupcions del flux genètic que condueixen realment a l’aïllament genètic entre els “plumbeitarsus” i els “viridanus” de la Sibèria Central?
Per fer-ho han recorregut a anàlisis genòmiques globals, i no pas d’un conjunt limitat de marcadors genètics. En termes generals, els resultats assenyalen que realment hi ha hagut un flux genètic continu en l’espècie, i que si “plumbeitarsus” i “viridanus” són aïllats, és senzillament perquè es trobaven originàriament, respectivament, en els extrems occidental i oriental del continu genètic.
Però aquests són els termes generals. En particular, Alcaide et al. es troben amb signes d’interrupcions pretèrits en el flux genètic. És gràcies a aquestes interrupcions que la variació contínua dóna lloc a subespècies ornitològicament distingibles. A més, la separació entre “plumbeitarsus” i “viridanus” no és absoluta, i les anàlisis genòmiques mostren signes de creuaments ocasionals.
Així, en el passat, en les regions occidentals de l’Himàlaia s’hauria produït un “gap”. Ha estat l’expansió posterior de “ludlowi” d’una banda, i de “trochiloides” de l’altra la que hauria tancat aquest “gap” després amb la formació d’una població híbrida. Si el “gap” hagués perdurat més en el temps, ja no s’hauria pogut tancar.
Pel que fa al creuament entre les dues formes siberianes, es tracta d’un creuament limitat i asimètric. L’aïllament entre les dues espècies no és complet, però sembla que hi ha mecanismes que actuen contra aquesta introgressió gènica, a través d’incompatibilitats amb el rerefons gènic.
En tot cas, hom confirma l’interès de les poblacions del mosquiter verd per entendre els mecanismes d’especiació, d’aparició de noves espècies.
