Premis Kavli 2014 en astrofísica (Guth, Linde, Starobinsky), nanociència (Ebbesen, Hell, Pendry) i neurociència (Milner, O’Keefe, Raichle)

Astrofísica, nanociència i neurociència són les tres àrees del coneixement premiades cada any pel Premi Kavli de l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres. Cada guardó suposa 1 milió de dòlars USA. Avui, Nils Christian Stenseth, president de l’Acadèmia, ha enumerat els guardonats d’enguany. El Premi Kavli d’astrofísica ha anat a parar a Alan H. Guth, Andrei D. Linde i Alexei A. Starobinsky pel seus treballs pioners en la “teoria de la inflació còsmica”. El Premi Kavli de nanociència el compartiran Thomas W. Ebbesen, Stefan W. Hell i John B. Prendry, per contribucions “en el camp de la nano-òptica, que han trencat creences sobre les limitacions intrínseques de la resolució de la microscòpia òptica”. El Premi Kavli de neurociència el rebran Brenda Milner, John O’Keefe i Marcus E. Raichle, “per la descoberta de la xarxes cerebrals especialitzades en la memòria i la cognició”. Són tots noms ben consagrats en l’àmbit de la cosmologia, la nano-òptica i la neurofisiologia, respectivament.

Guth, Linde, Starobinsky i la teoria de la inflació còsmica

Alan Guth (*New Brunswick, New Jersey, 27.02.1947) es va graduar en física en el MIT en el 1968. En el 1979 començà a treballar en la teoria de la inflació còsmica. Actualment ocupa la càtedra Victor Weisskopf de física del MIT. Sobre “l’univers de Guth”, ja vam parlar en una ocasió anterior.

Andrei Dmitriyevich Linde (*Moscou, 02.03.1948) es va graduar a la Universitat Estatal de Moscou i es va doctorar en l’Institut Físic Lebedev de Moscou (1975). Ha fet contribucions cabdals en la teoria de la inflació còsmica. Sobre “l’univers inflacionari caòtic autoreproduït eternament existent” de Linde, ja vam parlar també en el seu moment. Actualment ocupa la càtedra Harald Trap Friis de física a la Stanford University.

Alexei Alexandrovich Starobinsky (*Moscou, 19.04.1948) es va graduar a la Universitat Estatal de Moscou (1972) i es va doctorar a l’Institut Landau de Física Teòrica (1975). Pioner en la teoria de la inflació còsmica des del 1979. Actualment, continua treballant en l’Institut Landau.

La inflació còsmica postula que en els primers moments de l’univers hi hagué una fase d’expansió exponencial. Aquesta inflació inicial és la responsable de l’aspecte uniforme a molt gran escala que presenta el nostre univers.

Ebbesen, Hell, Prendry i les noves perspectives en la microscòpia òptica

Thomas Ebbesen (*Oslo, 30.01.1954) es va diplomar a la Universitat d’Oberlin i a la Universitat Paris VI Pierre-et-Marie-Curie. Físico-químic de formació, el seu treball de tesi ja es dedicà a qüestions foto-físico-químiques. A partir del 1988 treballà en el NEC, al Japó, on s’interessà en al·lòtrops del carboni com els ful·lerens, el grafè o els nanotubs. Fou al NEC que demostrà la possibilitat de la transmissió extraordinària de llum a través de forats de dimensions inferiors a la longitud d’onba de la pròpia llum. Professor a la Universitat de Strasburg, la seva recerca s’orienta a la físico-química de les interaccions llum-matèria a escales nanomètriques.

Stefan W. Hell (*Arad, Transilvània, 23.12.1962) es va doctorar en física a la Universitat de Heidelberg (1990), sota la direcció de Siegfried Hunklinger, amb la tesi “Imatges de microstructures transparents en un microscopi confocal”. Al Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBO) de Heidelberg Va fer importants contribucions a la microscòpia confocal, que han conduït al desenvolupament del microscopi 4Pi. Actualment és un dels directors de l’Institut Max Planck de Química Biofísica.

John B. Pendry (Manchester, 04.07.1943) es va graduar en ciències naturals a Cambridge. Actualment és professor de física teòrica de l’estat sòlid en l’Imperial College, de Londres. El seu treball amb metamaterials ha tingut una forta influència en la teoria de superlents. Probablement, però, sigui més conegut pels seus esforços teòrics en la construcció de dispositius d’invisibilització

D’acord amb l’òptica clàssica, el poder de resolució màxim de la microscòpia òptica era limitat per la longitud d’ona de la llum visible. La llum visible presenta un rang de longitud d’ona de 400 a 700 nm. Comptant la radiació ultraviolada (microscopi d’ultraviolat), hom pensava que el límit teòric no podia anar més enllà dels 200 nm. Això va fer que, del 1939 en endavant, hom treballés en el desenvolupament de microscopis electrònics per aconseguir resolucions superiors. No obstant, el treball amb nanomaterials fa possible el disseny de microscopis òptics amb poders de resolució més elevats. No cal dir de la rellevància que aquestes tècniques poden tindre en els propers anys, per exemple, en biologia cel·lular. En efecte, si la microscòpia electrònica permet conèixer l’ultrastructura cel·lular amb complicades preparacions, una microscòpia òptica de molt alta resolució permetria anar més enllà i, a més, examinar sistemes biològics in vivo.

Milner, O’Keefe, Raichle i les bases neuronals de la memòria

Brenda Milner (*Manchester, 15.07.1918) es va graduar en psicologia experimental en el 1939. Fou pionera, en el 1954, en l’adscripció al lòbul temporal de funcions intel·lectuals, particularment en el processament de la memòria. També fou pionera en els estudis sobre la lateralització funcional del cervell humà, és a dir de la participació diferencials dels dos hemisferis cerebrals en diverses funcions cognitives. Manté actualment vincles amb l’Institut Neurològic de Montréal.

John O’Keefe es va graduar en el City College of New York i es va doctorar a la McGill University. Treballà inicialment en tècniques que permetessin el registre de l’activitat d’una neurona aïllada en animals vius. És conegut sobretot per la descoberta de les “cèl·lules de lloc”, neurones de l’hipocamp implicades en tasques de memòria en rosegadors. Aquesta descoberta el conduí a postular que el paper funcional de l’hipocamp era la de constituir un mapa cognitiu per a la memòria espacial. Actualment és professor en l’Institut de Neurociència Cognitiva del University College of London.

Marcus E. Raichle és conegut per les seves aportacions en l’aplicació de la tomografia de positrons (PET) i la ressonància magnètica (fMRI) al seguiment de la funció normal i patològica del cervell. És professor de la Washington University School of Medicine, de Saint Louis (Missouri).

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada