Després d’haver-se sabut que Alice Munro ha rebut el Premi Nobel de Literatura d’enguany, com a reconeixement de la seva tasca com a narradora, mentre que el Premi Nobel de la Pau l’ha rebut d’Organització per la Prohibició d’Armes Químiques, l’Acadèmia Reial Sueca de Ciències ha concedit avui el Premi del Banc Reial Suec en Ciències Econòmiques en Memòria d’Alfred Nobel a Eugene F. Fama, Lars Peter Hansen i Robert J. Shiller, “per anàlisis empíriques de preus d’actius“. Eugene Fama, en els anys 1960, estudiaren la possibilitat de fer prediccions dels preus d’accions bursàries, assenyalant que la dificultat de predicció a curt termini es deu a la facilitat com nova informació impacta ràpidament en les oscil·lacions de preu. Aportacions com les de Fama constituïren la base teòrica de l’establiment d’índexs bursàtils per tal de superar la indeterminació dels preus curs. A començament dels anys 1980, Robert Shiller observà que els preus de les accions fluctuen molt més que els dividends, i que hi ha una tendència a l’equilibri en la ratio preus:dividends. Shiller constatava, aixó, que les oscil·lacions impredictibles de preu en el curs de dies o setmanes no podien ofuscar la possibilitat de fer prediccions a llarg termini. Efectivament, el preu d’accions i d’altres actius financers i no-financers, són vinculats a valors més estables. En general, l’aparent paradoxa de Shiller s’ha provat d’explicar a través de modelitzacions d’investors racionals, però autors com Lars Peter Hansen constataren la diferència entre aquests models i els resultats empírics. Així, Hansen obrí la porta a unes “finances comportamentuals”, en les quals es té present que els investors reals s’aparten de l’investor racional, alhora que també té present l’existència de regulacions institucionals (tant les de les institucions públiques com les que resulten de les polítiques de les institucions financeres privades).
Eugene F. Fama i la impossibilitat de fer prediccions a curt termini de les oscil·lacions de preu d’accions bursàries
En la confecció de “La febre d’or”, Narcís Oller es documentà abastament sobre el comportament de preus dels mercats bursaris. Fins i tot amb la consecució d’informació privilegiada, per les vies més diverses que oferia la tecnologia de l’època, les jugades mai no eren del tot segures. Les grans jugades, però, depenen de predir correctament els diferencials de creixement de preu de, si més no, dos actius. La finestra temporal pot ser molt breu, ja que els diferencials s’obren justament com a conseqüència de malfuncionaments puntuals del mercat. Des de llavors, les més diverses eines estatístiques (incloses algunes de manllevades de la física fonamental) han estat aplicades per avaluar els riscos de cada actiu financer i de cada operació.
Eugene F. Fama, ja en els anys 1960, s’havia ocupat de la qüestió de la predictibilitat, emprant-hi diferents horitzonts temporals, des de dies o setmanes, fins a mesos o anys. Especialment a través de l’estudi de casos concrets, en els quals un esdeveniment havia provocat daltabaixos en els mercats bursàtils, Fama i els seus col·laboradors mostraren sistemàticament quelcom que l’experiència de dècades ja havia assenyalat: la predictibilitat dels preus de les accions a curt termini és molt limitada. Fet i fet, aquesta impredictibilitat era la que explica els guanys (i les pèrdues) que implica el joc de borsa a curt termini.
Robert J. Shiller i la relació entre el preu de accions i dividends corporatius
No obstant, la impredictibilitat dels preus borsaris a curt termini, era un fet empíric que hom podia conèixer la tendència de preus a més llarg termini. Les fluctuacions diàries o setmanals es compensen, de tal manera que les pujades són contrarestades per operacions de compra-venda fins a produir-ne una baixada. En diversos articles publicats entre el 1979 i el 1981, Shiller estudià la volatilitat dels preus de les accions en relació amb els beneficis empresarials i amb la traducció d’aquests beneficis en dividends.
Lars Peter Hansen i l’etologia financera
En el 1982, Hansen presentà el “mètode generalitzat de moments” (GMM, en l’acrònim anglès), un mètode economètric adreçat al tractament de preus d’actius. El model relacionava factors com la predictibilitat, el risc i el retorn de les operacions comercials sobre els actius. Hansen defensà la necessitat de superar el model estàndard (CCAPM), en tant que, a curt termini, el preu dels actius financers varia massa com per tractar-los com a actius clàssics (és a dir, béns d’equipament o mitjans de producció). L’assumpció central del CCAPM és la figura de l’investor racional. El GMM, en canvi, té present els biaixos comportamentuals (és a dir, les tendències irracionals dels investors), les friccions de mercat i errors en l’establiment de preus.
