Ahir s’anunciava la llista dels guardonats amb els Premis Ignobel. Com cada any, la majoria de premis destaquen articles publicats en revistes científiques amb títols ben curiosos. Alhora, també s’escola alguna referència irònica.
El premi d’enguany, dissenyat per Eric Workman, ironitza sobre els martells atrapats en vidres que ells haurien de trencar
Premi Ig Nobel de Medicina (Uchiyama, Jin, Zhang, Hirai, Amano, Bashuda, Niimi): supervivència de transplantaments en ratolins exposats a òperes
Limfòcit de ratolí (Cell Structure Atlas). La supervivència d’un injert depèn del balanç entre el procés de tolerància/rebuig que desenvolupi l’hoste, que és regulat en darrer terme pels components cel·lulars (limfòcits, etc.) i moleculars (citocines, etc.) del sistema immunitari. Com que el sistema immunitari es troba sota regulació neuroendocrina, estímuls sensorials poden modular-lo
L’any passat el Journal of Cardiothoracic Surgery publicà un article titulat “L’estimulació auditiva amb música d’òpera induí la prolongació de la supervivència d’al·loinjerts cardíacs en ratolins i mantingué la generació de cèl·lules reguladores CD4+CD25+“. És normal que, pel títol, l’estudi ja us sembli una pura indecència, i amb raó. En aquesta mena de recerques, l’espècie final és la humana i conèixer com factors ambientals (com ara sentir música i, encara més, un tipus concret de música) poden regular el sistema immunitari del pacient transplantat és altament interessant. Però, quin sentit té exposar a música de Mozart o de Verdi ratolins als quals s’ha transplantat un cor? Els autors ho justifiquen dient que “aquest estudi investigava l’efecte de sons en les respostes al·loimmunes en un model murí de transplantament cardíac“.
De fet, hi ha un vincle entre la resposta immunitària i les funcions cerebrals de natura sensorial (eix neuro-endocrino-immunològic). Però és aquest model animal el més adient per investigar-ho, i encara més fent servir uns sorolls com la música d’òpera? Fos com fos, efectivament, fou això el que feren aquests investigadors. El model murí consisteix en transplantar cors de ratolins C57BL/6 en ratolins CBA. Es feren diversos grups de ratolins, uns als qual s’havia practicat perforació timpànica i altres als que no. En alguns casos els ratolins foren “pre-tractats” amb 7 dies d’exposició musical, ja fos “La Traviata”, de Mozart, o música New Age (d’Enya!!!), o bé d’exposició a freqüències monotonals. En altres ratolins, aquest tractament sonor es va fer durant els 7 dies posteriors al transplantament. Donat l’alt nombre de grups de ratolins, no és estrany que trobessin alguna diferència significativa. A banda d’estudiar la supervivència del cor transplantat, també analitzaren, postmortem, la infiltració de cèl·lules en els cors transplantats.
Si l’estudi fou publicat, fou probablement perquè els resultats més positius els oferí la música de Verdi o la de Mozart, mentre que no registraren efectes amb Enya o amb els sorolls. La diferència s’explica per canvis en la resposta immune perifèrica. En efecte, la música d’òpera afavoreix la infiltració cel·lular en el cor transplantat (esplenòcits, limfòcits T CD4+, etc.) i la producció consegüent de citocines antiinflamatòries.
Sigui com sigui, sembla que l’enriquiment ambiental sonor dels ratolins té un efecte atenuador de l’agressivitat del sistema immunitari contra teixit aliè. Uchiyama, Jin i Niimi assistiren a la cerimònia de lliurament del premi.
Premi Ig Nobel de Psicologia (Bègue, Bushman, Zerhouni, Subra, Ourabah): beure ens fa creure més bells
L’embriaguesa de Noè, de Giovanni Bellini (1515)
També en el 2012, el British Journal of Psychology publicà un article titulat “‘La bellesa és en l’ull del qui du la cervesa’: la persona que pensa que ha begut massa també pensa que és atractiva“. Aquest estudi examinava el rol del consum d’alcohol en l’autopercepció de l’atractiu físic. No debades, la primera part de la recerca fou conduïda en la barra d’un bar, en el curs de la qual els 19 participants mostraren que, com més beuen, més atractius es creuen. La segona part de l’estudi va consistir en una suposat tast de begudes, en el qual foren enrolats 94 persones, als qui donaren a beure, bé una beguda alcohòlica o bé una beguda no-alcohòlica. En tota es feren quatre grups, segons si havien begut o no alcohol en el tast, i segons si se’ls havia dit que bevien una beguda alcohòlica o no. A cada participant se’l feia parlar sobre com d’atractiu, brillant, original o divertit creia que era. En general, les persones que creien haver consumit alcohol, amb independència de si ho havien fet o no, responien amb un discurs més autocomplaent. Així doncs, no tan sols l’embriaguesa, sinó la sospita d’embriaguesa, apaga les inhibicions que ens fan prudents en l’autobombo.
Brad Bushman, Laurent Bègue i Medhi Ourabah acudiren a recollir el premi. S’ignora si ho regaren força amb alcohol.
Premi Ig Nobel de Biologia i Astronomia (Dacke, Baird, Byrne, Scholtz, Warrant): els escarabats piloters empren la Via Làctia per orientar-se en la nit
Els escarabats copròfags lluiten per l’aliment, i això exigeix sovint treballar dia i nit per acumular fems
El gener passat, la revista Current Biology publicava un article titulat: “Els escarabats dels fems empren la Via Làctia per orientar-se“. Aplegar en la mateixa frase la paraula “dung” i l’expressió “milky way” els ha valgut als autors el Premi Ig Nobel conjunt de Biologia i d’Astronomia.
Pràcticament tots els organismes empren el sol per orientar-se, ni que sigui per distingir entre el dia i la nit, i cercar bé el sol o bé l’ombra. Uns quants empren la lluna per orientar-se en la nit. Però el nombre d’organismes dels quals s’ha comprovat que empren també els estels per orientar-se és certament menor: els humans, algunes foques i alguns ocells.
Els escarabats piloters africans tenen un cicle d’activitat ultradiana. Durant el dia, sembla que s’orienten bàsicament pel sol, mentre que en la nit utilitzen la lluna i també el patró de polarització celeste. Aquestes senyals els permeten de moure’s en línia recta, aspecte bàsic per formar amb la major eficiència pilotes de fem. És sabut que a l’antic Egipte, la pilota de l’escarabat es considerava un símbol del Sol.
Ara bé, fins i tot en nits sense lluna, els escarabats piloters fan línies rectes. S’orienten pels estels? Els autors d’aquest estudi examinaren la qüestió i comprovaren com la capacitat d’orientació es perd en nits ennuvolades. Però a l’observació li segueix l’experimentació. Els investigadors capturaren especímens i els col·locaren sota l’influx d’un planetari. Així mostraren que, manipulen el cel virtual, la clau de l’orientació sense lluna és la Via Làctia. És tan efectiu un cel amb Via Làctia i sense estels (cel impossible en la natura) com un cel estel·lat normal.
En nits sense lluna, és la Via Làctia (és a dir, la projecció del disc galàctic en el nostre cel) la que orienta els camins dels escarabats piloters. Si la nit és nuvolada o la contaminació lumínica impedeix veure-la, l’escarabat té més dificultats per amuntegar fems en una bola prou regular
Encara que feia temps que s’havia hipotesitzat el rol orientador de la Via Làctia, en tant que marca un eix clar en el cel nocturn no-pol·lucionat, per a tota mena d’animals, mancaven proves experimentals. La combinació de l’estudi etològic en un entorn com un planetari els ha fornides. Marie Dacke, Emily Baird, Marcus Byrne i Eric Warrant recolliren el guardó.
Premi Ig Nobel d’Enginyeria de Seguretat (Pizzo): un sistema per caçar possibles segrestadors d’avions
També del 1972 és aquest film de “desastres” protagonitzat per Charlton Heston i amb James Brolin en el paper de segrestador
De vegades, els premis Ig Nobel són pòstums. El volum de la bibliografia científica, en forma d’articles i de patents, és enorme, i els organitzadors de tant en tant topen amb un material digne de remembrar. És el cas d’una patent registrada el 21 de maig del 1972 per Gustano A. Pizzo, sota el títol “Sistema antisegrestaments per a l’aviació“.
Recordem el context del 1972, autèntics anys de plom d’abast global, amb diversos grups armats per l’alliberament de nacions i classes oprimides. El segrestament d’avions comercials, pel seu impacte mediàtic, i per la consonància classista d’aquest mitjà de transport, era una de les accions més atractives per als grups de major potència militar.
Gustano A. Pizzo, llavors resident de Jackson Heights (NY) proposava un “sistema antisegrestament per a avions activable en ple vol”. Aquest sistema requeria la construcció, en la cabina dels pilots, d’una partició o d’una barrera col·locada immediatament darrera dels pilots. En accionar, el terra d’aquesta partició s’obria, enviant els possibles segrestadors a una càpsula estanca situada a la panxa de l’avió, a l’alçada de la zona destinada a l’equipatge. Lo millor, però, venia tot seguit. Ja que la càpsula seria ejectable i, dotada d’un paracaigudes, retornaria al segrestador o segrestadors frustrats a terra, i degudament confinat a l’espera de l’arribada de les forces policials.
No és el primer premi Ig Nobel dedicat a qüestions de seguretat aèria. Però sí és possiblement un de ben enginyós. Que se sàpiga, la patent mai no va ser presa en consideració per les constructores. Malauradament, Pizzo, ja traspassat com hem dit, no va poder recollir ahir aquest premi foteta.
Premi Ig Nobel de Física (Minetti, Ivanenko, Cappellini, Dominici, Lacquaniti): córrer per damunt de les aigües
La col·lecció de revistes PLOS (Public Library of Science) gaudeix d’un merescut prestigi per l’accessibilitat que ofereixen tant a investigadors actius com al públic lector de literatura científica. També pel fet que publiquin recerques que, per temàtica o per resultats, no siguin habituals en altres revistes. De vegades, els biofísics, per tal de fer noves contribucions en temes clàssics recorren a l’enfocament imaginatiu. Aquest és el cas d’una recerca titulada “Humans corrent drets en l’aigua en gravetat reduïda simulada“.
En els països de tradició cristiana, la imatge de Jesús caminant per damunt de les aigües constitueix possiblement un dels miracles més recordats en la paremiologia. És sabut que hi ha alguns insectes que tenen la capacitat de caminar per damunt de l’aigua, sense trencar-hi la pel·lícula superficial. També ho poden fer algunes aus aquàtiques (com l’Aechmorphorus occidentalis) i alguns sauris (com el Basiliscus basiliscus). Però als humans ens és vedat per tres raons: 1) la mida i les proporcions corporals; 2) la morfologia de les extremitats; 3) la manca relativa de potència muscular.
El raonament de Minetti et al. és que aquests factors poden ser superats. Per exemple, si la força de gravetat fos inferior, la potència muscular necessària seria també inferior. Alhora, a menor força de gravetat, també menor seria el pes corporal.
En una piscina inflable, sis participants dotats d’aletes podals, eren penjats d’un arnès lligat a un sistema de politges. La gravetat era, doncs, reduïda artificialment, tibant del participant, la qual cosa reduïa el seu pes efectiu damunt de l’aigua de la piscina inflable fins a un 10-25% del pes inicial.
Amb aquests experiments, els autors construïren un model per predir les condicions en les quals els humans podrien córrer damunt de les aigües com ho fa el basilisc. El jurat dels Ig Nobel ha definit jocosament aquestes condicions com les de caminar amb un llac a la Lluna. És clar que a la Lluna no tan sols hi ha poca gravetat sinó també poca, per no dir nul·la, pressió atmosfèrica, de manera que l’aigua es volatilitzaria de seguida. En tot cas, el model de Minetti et al. seria aplicable a un ample ventall d’animals, i pot ajudar a conèixer els mecanismes biofísics que fan que alguns animals sí puguin imitar Nostre Senyor ni que sigui en fer unes passes durant uns segons.
En la cerimònia d’ahir, recolliren el guardó Alberto Minetti i Yuri Ivanenko.
Premi Ig Nobel de Química (Imai, Tsuge, Tomotake, Nagatome, Nagata, Kumngai): per què plorem quan tallem cebes
De vegades, un premi Ig Nobel es concedeix senzillament pel títol triat pels investigadors per publicar una recerca. Fa onze anys, per exemple, Imai et al. triaren el següent títol per a una recerca sobre els components de la ceba que provoquen el reflex del plor. Podrien haver-lo titulat, senzillament, “El factor lagrimador irritant de la ceba és un enzim específic independent de l’al·liinasa”. Per comptes d’això triaren un títol més sucós “Bioquímica vegetal: un enzim de la ceba que fa els ulls aigua“. Parlem d’un article que es publicà a la revista Nature com a “comunicació breu” i que tingué un ressò en la premsa convencional.
De fet, aquesta recerca trencà una idea molt estesa. Fins llavors, s’havia pensat que l’al·liinasa (EC 4.4.1.4) n’era responsable. Aquest enzim catalitza la metabolització de l’S-òxid de S-alquil-L-cisteïna en alquil-sulfenat i 2-aminoacrilat, i fa part de la via de síntesi dels productes responsables del sabor característic de la ceba. Es pensava, doncs, que el factor irritant o lacrimògen de la ceba era producte de l’al·liinasa.
En canvi, Imai et al. demostraren que el factor lacrimògen principal és un enzim independent, que batejaren amb el nom de “sintasa del factor lacrimatori” (LFS). Bàsicament, quan tallem ceba, trenquem les parets cel·lulars, posant en contacte diversos compartiments histològics. Això produeix diversos àcids sulfènics, entre els quals l’àcid 1-propenesulfènic. L’enzim LFS metabolitza aquest àcid en el gas S-òxid sin-propanetial, que té la capacitat d’estimular neurones nociceptives nostres que desencadenen la resposta lacrimal.
L’interès d’aquest estudi consistia en la possibilitat d’obtindre una ceba que no fes plorar, bé per la supressió directa del gen de l’LFS, o per tècniques de selecció genètica dirigida. Fos com fos, fins on tinc notícia, la cosa no és fàcil, ja que la ceba és especialment recalcitrant a la transformació genètica. No obstant, Eady et al. (2008) sí han aconseguit una ceba amb el gen LFS silenciat, però s’han trobat amb canvis rellevants en els productes secundaris del metabolisme del sofre, que fan que sigui una ceba que sap a ceba.
Premi Ig Nobel d’Arqueologia (Crandall, Stahl): com queden els ossos d’una musaranya si ens la mengem crua
L’arqueologia i la paleontologia semblarien una ciència bàsicament observacional, basada en la recol·lecció i estudi d’especímens. No obstant, existeix una arqueologia experimental que s’ocupa en reproduir les tècniques de les eres que estudia. Alhora, la tafonomia, ciència de la fossilització, també empra tècniques experimentals per tal de conèixer els processos que converteixen un organisme vivent en un fòssil.
Un exemple d’aquesta arqueologia o paleontologia experimental el tenim en una recerca de Brian D. Crandall i Peter W. Stahl que el Journal of Archaeological Science va publicar el novembre del 1995, i que duia l’expressiu títol de “Efectes digestius humans en un esquelet de micromamífer“.
L’experiment, doncs, consistí en menjar-se els trossos d’una musaranya prèviament morta, pelada i eviscerada. Després es tractava de recollir les femtes humanes, i dissecar-les a la percaça de restes òssies. Així els autors recopilaren la representació, ruptura i dany digestiu, dels diferents elements esquelètics. La conclusió bàsica és que el dany digestiu humà és comparable amb el que hom troba en les cagades de petits carnívors.
Conèixer patrons diferencials d’atac digestiu per a les diferents espècies de mamífers (dels menjats i dels menjadors) pot ajudar a caracteritzar un sediment en el qual trobem aquestes restes òssies. Des del 1995, hi ha hagut més publicacions sobre aquest tema, i algunes d’elles han citat elogiosament l’estudi de Crandall i Stahl. Aquest és un exemple de premi Ig Nobel que es concedeix per l’abnegació experimental dels investigadors. Crandall recollia ahir doncs aquest premi.
Premi Ig Nobel de la Pau (Lukashenko, Policia Estatal de Bielorússia): la prohibició d’aplaudir en públic
Cada any, en els premis Ig Nobel hi ha un de denúncia política o social. És el cas de la concessió del guardó de la “Pau” a Aleksandr Lukashenko, president de Bielorússia, per haver il·legalitzat els aplaudiments no-autoritzats en públic.
L’any 2011 fou un any d’eclosió de moviments populars arreu del món. Places i carrers esdevingueren escenari d’assemblees, acampades, debats oberts, col·loquis. La gent mostrava un cansament, no tan sols envers el sistema sinó fins i tot envers les formes tradicionals d’oposició al sistema. A Bielorússia, per exemple, burlaven les lleis que castigaven les reunions no-autoritzades en llocs públics organitzant aplaudiments. Finalment, els aplaudiments en públic foren també declarats tan il·legals com les reunions no-autoritzades. Hi hagué nombroses detencions per participar en aquests aplaudiments il·legals. El súmmum es produí quan fou detingut per aquesta causa un home amb un sol braç.
Premi Ig Nobel de Probabilitat (Tolkamp, Haskell, Langford, Roberts, Morgan): vaques que jeuen i s’alcen
Aquest premi també va d’etologia, si bé l’espècie d’estudi és el Bos taurus. L’article, publicat a Advances in Animal Biosciences en el 2010, duia per títol “És més probable que una vaca jegui més estona com més estona ha estat dreta?“.
La gent que hi treballa, empra ni que sigui inconscientment, signes del comportament dels animals per predir malalties. Concretament, els canvis de comportament en els patrons de jeure i d’alçar-se en les vaques poden ser signe de problemes de salut o, més senzillament, ser indicadors de l’estre. Alhora, la forma d’estabulació pot influir en aquests patrons de comportament.
En aquesta recerca, Tolkamp et al. empraren sensors col·locats en les potes de 10 vaques d’explotacions càrniques, totes elles en estat de gestació avançada i estabulades en interior. El període d’observació fou de fins a 16 dies. Les dades dels sensors foren validades amb registres de vídeo. En total, els registres dels sensors mostraren, entre els deu animals, 10.814 ajagudes. La majoria d’aquests episodis són breus, de menys de quatre minuts i en realitat es corresponen, més que ajagudes pròpiament dites, a altres moviments de l’animal que activen els sensors. Feta la correcció, queda clar que les vaques jeuen de mitjana 10-13 hores diàries. Mentre que la probabilitat que una vaca ajaguda s’alci augmenta amb el temps d’ajaguda, en el cas invers, cal dir que la probabilitat que una vaca dreta jegui és independent del temps que porti dreta. L’anàlisi de dades d’aquest estudi inclou un estudi complet de probabilitats anidades, que segurament ha influït en la concessió de l’Ig Nobel. Tot i amb tot, cal remarcar la troballa, ja que hom pensaria que, com més temps dreta porta una vaca, més probable hauria de ser que s’ajagués. No obstant, és plausible que en vaques que viuen en condicions on els és difícil de jeure, les probabilitats trobades per Tolkamp et al. no siguin gens aplicables.
Fou Bert Tolkamp qui recollí aquest premi.
Premi Ig Nobel de Salut Pública (Bhanganada, Chayavatana, Pongnumkul, Tonmukayakul, Sakolsatayadorn, Komaratatal, Wilde): quin és el tractament quirúrgic en cas d’amputació del membre
Poden passar els anys, però hi ha títols d’articles científics que impacten. El setembre del 1983, l’American Journal of Surgery publicava una peça titulada “Gestió quirúrgica d’una epidèmia d’amputacions de penis a Siam”.
Paga la pena reproduir l’abstract sencer:
“Tailàndia experimentà recentment una epidèmia d’amputacions de penis. Aquestes foren habitualment realitzades per mullers enfurismades per marits baladrejadors. Aquest brot sembla haver estat alimentat per reports gràfics a la premsa i afortunadament sembla anar a la baixa. Una tècnica per reanastomosi del segment penil amputat fou originalment descrita per McRoberts et al. en 1968. Nosaltres la modificàrem més enllà, de forma que pogués ser practicada en qualsevol hospital general amb un resultats acceptable. Descrivim l’experiència d’aquest procediment en divuit pacients“.
Val a dir que no tots els casos estudiats per Bhanganada et al. eren deguts a dones fartes. En un dels casos, l’amputació l’havia produït l’atac d’un ànec. En aquest cas concret, però, els autors no recomanen la tècnica modificada de McRoberts et al.
Els autors trameteren un escrit d’agraïment pel premi, que llegí Eric Maskin.
