Parasitologia: La dinàmica de la malària en les poblacions humanes tropicals i subtropicals ve marcada per intrincades interrelacions entre tres tipus d’espècies: l’agent causal (el microorganisme Plasmodium spp.), el vector (mosquit Anopheles spp.) i les diferents espècies d’aus i de mamífers on Plasmodium pot completar el seu cicle vital. A l’Àfrica Occidental, el principal vector és Anopheles gambiae sensu-stricto, una subespècie de mosquit, les femelles del qual piquen preferencialment humans i preferencialment ho fan dins de les llars humanes, de nit. El comportament d’aquest mosquit no és tan sols antropofílic i endofàgic, sinó que també és endofílic, en el sentit que fa de les cases un hàbitat preferencial. Totes aquestes circumstàncies fan que la principal defensa contra la malària a l’Àfrica Occidental sigui cobrir els llits amb mosquiteres i, més concretament, amb mosquiteres tractades amb insecticides del grup dels piretroids. El fet que els piretroids siguin efectius a baixes dosis i relativament segurs per als humans, permet el seu ús en el tractament de les mosquiteres. Però de la mateixa manera que en les poblacions de Plasmodium amb proliferat les variants resistents a la majoria de fàrmacs antipal·lúdics, també per tot Àfrica han augmentat en les poblacions d’Anopheles els casos de resistència als piretroids. En un article a PLoS ONE, un grup d’investigadors analitza una alternativa als piretroids en el tractament de les mosquiteres, no tant per substituir-los, com per combinar-los d’acord amb la situació de cada localitat.

Arrossar a la vall de Kou. Els arrossars són l’hàbitat preferit per les femelles d’Anopheles gambiae per fer-hi la posta. No obstant, la majoria de picades es produeixen a les cases, de nit. L’OMS insisteix que les mosquiteres tractades amb insecticides de llarga durada són la via preferent de prevenció. Aquesta llarga durada, en l’actualitat, únicament la poden oferir els insecticides piretroides. Però hi ha el perill d’un augment de les resistència als piretroides entre els anofelins.

El problema de les resistències

La biologia evolutiva, la immunologia i els models ecològics ens permeten de conèixer els mecanismes bàsics de la interrelació a tres bandes entre plasmodi, mosquit i humà, i el paper dels reservoris de mamífers no-humans i d’aus. A efectes pràctics, a l’Àfrica Oriental, la importància d’aquests reservoris és menor. Això fa que la qüestió cabdal per disminuir la morbilitat-mortalitat de la malària consisteix en reduir la transmissió de Plasmodium entre el mosquit i l’humà. Aquesta transmissió es duu a terme en la picada, moment que no tan sols un mosquit infectat pot infectar a l’humà, sinó que també es produeix la infecció de mosquits a través d’humans infectats. Per completar el seu cicle vital, Plasmodium ha de passar successivament per les dues espècies. Per reduir la transmissió, s’apliquen estratègies de reducció directa del contacte humà-mosquit, o bé estratègies directes d’atac contra els mosquits adults i les seves larves. L’alternativa (o complement) a la reducció de la transmissió és l’ús d’estratègies en humans, bé de caire terapèutic (fàrmacs antimalàrics) o preventiu (vacunes). Però les vacunes, malgrat els avenços realitzats a Moçambic, són encara lluny d’un horitzó pràctic. I els fàrmacs antimalàrics més barats i més segurs, i per això mateix més fàcils d’utilitzar, topen amb la qüestió de les resistències: cada fàrmac actua com una pressió selectiva que afavoreix, precisament, aquells genotips de mosquits contra els quals és inefectiu.

Però les resistències no es troben únicament a nivell de Plasmodium. També l’espècie humana ha desenvolupat genotips amb una resistència relativa a la malària, com l’al·lel de l’anèmia falciforme, o els de les talassèmies. I els tractaments antivectorials, és a dir els tractaments contra els mosquits, també han trobat la seva limitacions en resistències genètiques per part d’Anopheles.

Un exemple d’aquestes resistències d’Anopheles és la resistència a insecticides del grups dels piretroids, com ara la deltametrina. D’una banda hi ha mosquits amb una mutació en el gen Kdr que són resistents a l’acció dels piretroids. D’altres mosquits tenen mutat el seu sistema detoxificador, de forma que són capaços de metabolitzar els piretroids i impedir que s’acumulin en el seu cos. I encara uns tercers presenten una mutació (l’al·lel Ace.1^R), que els fa insensibles a aquest tipus d’insecticides. Sigui d’una manera o una altra, aquesta resistència resta efectivitat a una de les mesures de control vectorial més fonamentals dels darrers anys: l’ús de mosquiteres tractades amb piretroids. Com a alternativa a aquest fet, hom ha proposat i testat combinacions d’insecticides organofosfats (primifos-metil) i repel·lents (dietil-m-toluamida, icaridina).

Un estudi a la Vall del riu Kou

La Vall de Kou (Costa d’Ivori) és una contrada de 72 km² formada per 7 localitats. La major part del territori es dedica, sobretot a partir dels anys 1970, a arrossars i a altres cultius de regadiu, els quals han desplaçat la savana arbrada originària. La major part d’ingressos es deuen a les collites d’arròs, de maig i de novembre. Els arrossars són un lloc preferent per a la posta i el creixement de les larves d’Anopheles gambiae. En la localitat les dues races d’A. gambiae més abundants són la forma M (predominant a l’arrossar) i la forma S (més habitual en els bassalts que es formen durant l’estació de pluges, cap els mesos de setembre i octubre).

És en aquesta localitat on han realitzat un nou estudi comparatiu d’estratègies de tractament de mosquiteres una sèrie d’investigadors de l’Institut de Recherche pour le Développement de Montpeller (Cédric Pennetier, Fabrice Chandre), de Yaoundé (Carlo Constantini), de Cotonou (Vincent Corbel), de Saint-Denis (Séverine Licciardi) i de Dakar (Jean-Marc Hougard), així com de l’Institut de Recherche en Sciences de la Santé de Bobo-Dioulasso (Roch K. Dabiré) i de la Universitat d’Angers (Bruno Lapied).

Diferents tractaments per a les mosquiteres

Com a productes els autors han examinat, per separat i de forma combinada tres líquids:
– un insecticida organofosfat, amb un 25% de metil-pirimifos.
– un repel·lent, amb un 30% de dietil-3-metilbensamida.
– un repel·lent, amb 25% de KBR 3023 (icaridina, de nom comercial.

Aquests productes foren emprats sobre mosquiteres de poliester, amb una relació de 0,15 g/m² per l’insecticida i uns 10 g/m² pels repel·lents.

L’experiment de camp

Es reclutaren per a l’estudi diversos voluntaris adults de sexe masculí. Durant el període d’estudi van dormir sota les mosquiteres, de 8 del vespre a 5 de la matinada, en diferents cabanes, de forma rotatòria. A les 5 de la matinada, el voluntari recollia els mosquits, vius o morts, de la mosquitera i de tota la cambra i de l’entrada. Dels especímens, es comptaven després el percentatge de femelles i, d’aquestes, el percentatge de femelles vives o mortes, alimentades o no, i eren identificades quant a espècie. L’estudi es va fer en dues fases, una corresponent a l’estació eixuta i una altra a l’estació de les pluges, amb un total de 27 nits.

Aquests paràmetres permeten calcular per a cada nit i cada cabana:
– la deterrència: estimada a través del nombre de mosquits trobats en cada cabana.
– l’exofília: la proporció de mosquits de cada cabana que foren trobats en l’entrada de cada cabana.
– taxa d’alimentació: la proporció de mosquits trobats que presentaven l’abdomen inflat de sang.
– taxa de mortalitat general: la proporció de mosquits capturats que, o bé ja eren morts en el moment d’ésser recollits, o que es moriren en les primeres 24 hores després de la captura.

Pel que fa als mosquits capturats de la subespècie A. gambiae si (un total de 6932), s’estudià genèticament en una part la seva adscripció a les formes M i S, i la presència o absència dels al·lels kdr i Ace1^R, que confereixen resistència als piretroids.

L’efectivitat de les diferents combinacions

L’estudi mostra una variabilitat estacional pel que fa a les poblacions de A. gambiae si. En l’estació eixuta les captures eren un 20% superior a les de l’estació humida. La forma S del mosquit passa d’un 5% en l’estació seca a un 85% en l’època de les pluges. Aquesta diferència és rellevant per a l’efectivitat de les mosquiteres sucades en piretroids, ja que la forma S és la que més habitualment porta els al·lels de resistència kdr i Ace1^R, de forma que el primer al·lel passa d’una freqüència del 8% al 88% entre les dues estacions, i el segon ho fa d’un 1% a un 40%.

Pel que fa als tractaments examinats:
– el tractament amb KBR o amb PM+KBR és el més efectiu per disminuir el nombre de mosquits que entren en la cabana.
– pel que fa a l’augment del grau d’exofília, és a dir el nombre de mosquits que queden a les portes de la cabana, els més efectius són les combinacions PM+DEET i PM+KBR.
– la taxa de mosquits trobats alimentats és un dels paràmetres més afectats per les combinacions en relació a l’ús de cada component per separat.
– pel que fa a la mortalitat, els resultats més grans s’aconseguien també amb les combinacions, tant PM+DEET com PM+KBR.

Una de les dades més rellevants de l’estudi és que l’efecte de la combinació no es deu merament a la suma de l’efecte de l’insecticida i del repel·lent, sinó que hi ha una sinèrgia en l’augment de la letalitat contra els mosquits. És a dir que la combinació supera en efectivitat l’acció de cada component per separat. Si bé aquest efecte sinèrgic ja havia estat observat en el laboratori, s’ignorava si hom també el trobaria en unes condicions més complexes, semblants a les naturals.

En la comparació amb un estudi paral·lel fet amb piretroids, les combinacions PM+DEET i PM+KBR resulten més efectives, especialment en l’època de les pluges.

Però la proposta de substituir, ni que sigui parcialment, els piretroids per tractar les mosquiteres té diversos problemes. Els piretroids tenen una vida mitjana més llarga, de forma que retenen efectivitat durant alguns anys després de la seva aplicació. En canvi, els repel·lents en la seva formulació actual només retenen efectivitat durant uns mesos. En aquest punt, doncs, són vitals els avenços gal·lènics (microencapsulació, etc.) per allargar la vida dels tractaments de les mosquiteres. Ara com ara resulta difícil pensar en aconseguir el mínim de tres anys d’efectivitat.

Un altre factor és la seguretat de la combinació a llarg termini. Si bé els repel·lents examinats (DEET i KBR) han estat testats per concentracions més elevades i, a més, en administració tòpica, i que l’insectida (PM) també és considerat segur, de la mateixa forma que presenten un efecte sinèrgic contra els mosquits, el podrien presentar contra les persones.

Per als autors el punt cabdal és augmentar el coneixement de l’etologia del mosquit, ja que l’efecte dels repel·lents s’ha d’entendre en una complexitat de senyals químiques que faran decidir el mosquit d’entrar o no entrar en un habitatge i de picar o no.

Lligams:

– Pennetier C, Costantini C, Corbel V, Licciardi S, Dabiré RK, et al. (2009). Synergy between Repellents and Organophosphates on Bed Nets: Efficacy and Behavioural Response of Natural Free-Flying An. gambiae Mosquitoes. PLoS ONE 4(11): e7896. doi:10.1371/journal.pone.0007896.

Tweet

Parasitologia: La dinàmica de la malària en les poblacions humanes tropicals i subtropicals ve marcada per intrincades interrelacions entre tres tipus d’espècies: l’agent causal (el microorganisme Plasmodium spp.), el vector (mosquit Anopheles spp.) i les diferents espècies d’aus i de mamífers on Plasmodium pot completar el seu cicle vital. A l’Àfrica Occidental, el principal vector és Anopheles gambiae sensu-stricto, una subespècie de mosquit, les femelles del qual piquen preferencialment humans i preferencialment ho fan dins de les llars humanes, de nit. El comportament d’aquest mosquit no és tan sols antropofílic i endofàgic, sinó que també és endofílic, en el sentit que fa de les cases un hàbitat preferencial. Totes aquestes circumstàncies fan que la principal defensa contra la malària a l’Àfrica Occidental sigui cobrir els llits amb mosquiteres i, més concretament, amb mosquiteres tractades amb insecticides del grup dels piretroids. El fet que els piretroids siguin efectius a baixes dosis i relativament segurs per als humans, permet el seu ús en el tractament de les mosquiteres. Però de la mateixa manera que en les poblacions de Plasmodium amb proliferat les variants resistents a la majoria de fàrmacs antipal·lúdics, també per tot Àfrica han augmentat en les poblacions d’Anopheles els casos de resistència als piretroids. En un article a PLoS ONE, un grup d’investigadors analitza una alternativa als piretroids en el tractament de les mosquiteres, no tant per substituir-los, com per combinar-los d’acord amb la situació de cada localitat.

Arrossar a la vall de Kou. Els arrossars són l’hàbitat preferit per les femelles d’Anopheles gambiae per fer-hi la posta. No obstant, la majoria de picades es produeixen a les cases, de nit. L’OMS insisteix que les mosquiteres tractades amb insecticides de llarga durada són la via preferent de prevenció. Aquesta llarga durada, en l’actualitat, únicament la poden oferir els insecticides piretroides. Però hi ha el perill d’un augment de les resistència als piretroides entre els anofelins.

El problema de les resistències

La biologia evolutiva, la immunologia i els models ecològics ens permeten de conèixer els mecanismes bàsics de la interrelació a tres bandes entre plasmodi, mosquit i humà, i el paper dels reservoris de mamífers no-humans i d’aus. A efectes pràctics, a l’Àfrica Oriental, la importància d’aquests reservoris és menor. Això fa que la qüestió cabdal per disminuir la morbilitat-mortalitat de la malària consisteix en reduir la transmissió de Plasmodium entre el mosquit i l’humà. Aquesta transmissió es duu a terme en la picada, moment que no tan sols un mosquit infectat pot infectar a l’humà, sinó que també es produeix la infecció de mosquits a través d’humans infectats. Per completar el seu cicle vital, Plasmodium ha de passar successivament per les dues espècies. Per reduir la transmissió, s’apliquen estratègies de reducció directa del contacte humà-mosquit, o bé estratègies directes d’atac contra els mosquits adults i les seves larves. L’alternativa (o complement) a la reducció de la transmissió és l’ús d’estratègies en humans, bé de caire terapèutic (fàrmacs antimalàrics) o preventiu (vacunes). Però les vacunes, malgrat els avenços realitzats a Moçambic, són encara lluny d’un horitzó pràctic. I els fàrmacs antimalàrics més barats i més segurs, i per això mateix més fàcils d’utilitzar, topen amb la qüestió de les resistències: cada fàrmac actua com una pressió selectiva que afavoreix, precisament, aquells genotips de mosquits contra els quals és inefectiu.

Però les resistències no es troben únicament a nivell de Plasmodium. També l’espècie humana ha desenvolupat genotips amb una resistència relativa a la malària, com l’al·lel de l’anèmia falciforme, o els de les talassèmies. I els tractaments antivectorials, és a dir els tractaments contra els mosquits, també han trobat la seva limitacions en resistències genètiques per part d’Anopheles.

Un exemple d’aquestes resistències d’Anopheles és la resistència a insecticides del grups dels piretroids, com ara la deltametrina. D’una banda hi ha mosquits amb una mutació en el gen Kdr que són resistents a l’acció dels piretroids. D’altres mosquits tenen mutat el seu sistema detoxificador, de forma que són capaços de metabolitzar els piretroids i impedir que s’acumulin en el seu cos. I encara uns tercers presenten una mutació (l’al·lel Ace.1^R), que els fa insensibles a aquest tipus d’insecticides. Sigui d’una manera o una altra, aquesta resistència resta efectivitat a una de les mesures de control vectorial més fonamentals dels darrers anys: l’ús de mosquiteres tractades amb piretroids. Com a alternativa a aquest fet, hom ha proposat i testat combinacions d’insecticides organofosfats (primifos-metil) i repel·lents (dietil-m-toluamida, icaridina).

Un estudi a la Vall del riu Kou

La Vall de Kou (Costa d’Ivori) és una contrada de 72 km² formada per 7 localitats. La major part del territori es dedica, sobretot a partir dels anys 1970, a arrossars i a altres cultius de regadiu, els quals han desplaçat la savana arbrada originària. La major part d’ingressos es deuen a les collites d’arròs, de maig i de novembre. Els arrossars són un lloc preferent per a la posta i el creixement de les larves d’Anopheles gambiae. En la localitat les dues races d’A. gambiae més abundants són la forma M (predominant a l’arrossar) i la forma S (més habitual en els bassalts que es formen durant l’estació de pluges, cap els mesos de setembre i octubre).

És en aquesta localitat on han realitzat un nou estudi comparatiu d’estratègies de tractament de mosquiteres una sèrie d’investigadors de l’Institut de Recherche pour le Développement de Montpeller (Cédric Pennetier, Fabrice Chandre), de Yaoundé (Carlo Constantini), de Cotonou (Vincent Corbel), de Saint-Denis (Séverine Licciardi) i de Dakar (Jean-Marc Hougard), així com de l’Institut de Recherche en Sciences de la Santé de Bobo-Dioulasso (Roch K. Dabiré) i de la Universitat d’Angers (Bruno Lapied).

Diferents tractaments per a les mosquiteres

Com a productes els autors han examinat, per separat i de forma combinada tres líquids:
– un insecticida organofosfat, amb un 25% de metil-pirimifos.
– un repel·lent, amb un 30% de dietil-3-metilbensamida.
– un repel·lent, amb 25% de KBR 3023 (icaridina, de nom comercial.

Aquests productes foren emprats sobre mosquiteres de poliester, amb una relació de 0,15 g/m² per l’insecticida i uns 10 g/m² pels repel·lents.

L’experiment de camp

Es reclutaren per a l’estudi diversos voluntaris adults de sexe masculí. Durant el període d’estudi van dormir sota les mosquiteres, de 8 del vespre a 5 de la matinada, en diferents cabanes, de forma rotatòria. A les 5 de la matinada, el voluntari recollia els mosquits, vius o morts, de la mosquitera i de tota la cambra i de l’entrada. Dels especímens, es comptaven després el percentatge de femelles i, d’aquestes, el percentatge de femelles vives o mortes, alimentades o no, i eren identificades quant a espècie. L’estudi es va fer en dues fases, una corresponent a l’estació eixuta i una altra a l’estació de les pluges, amb un total de 27 nits.

Aquests paràmetres permeten calcular per a cada nit i cada cabana:
– la deterrència: estimada a través del nombre de mosquits trobats en cada cabana.
– l’exofília: la proporció de mosquits de cada cabana que foren trobats en l’entrada de cada cabana.
– taxa d’alimentació: la proporció de mosquits trobats que presentaven l’abdomen inflat de sang.
– taxa de mortalitat general: la proporció de mosquits capturats que, o bé ja eren morts en el moment d’ésser recollits, o que es moriren en les primeres 24 hores després de la captura.

Pel que fa als mosquits capturats de la subespècie A. gambiae si (un total de 6932), s’estudià genèticament en una part la seva adscripció a les formes M i S, i la presència o absència dels al·lels kdr i Ace1^R, que confereixen resistència als piretroids.

L’efectivitat de les diferents combinacions

L’estudi mostra una variabilitat estacional pel que fa a les poblacions de A. gambiae si. En l’estació eixuta les captures eren un 20% superior a les de l’estació humida. La forma S del mosquit passa d’un 5% en l’estació seca a un 85% en l’època de les pluges. Aquesta diferència és rellevant per a l’efectivitat de les mosquiteres sucades en piretroids, ja que la forma S és la que més habitualment porta els al·lels de resistència kdr i Ace1^R, de forma que el primer al·lel passa d’una freqüència del 8% al 88% entre les dues estacions, i el segon ho fa d’un 1% a un 40%.

Pel que fa als tractaments examinats:
– el tractament amb KBR o amb PM+KBR és el més efectiu per disminuir el nombre de mosquits que entren en la cabana.
– pel que fa a l’augment del grau d’exofília, és a dir el nombre de mosquits que queden a les portes de la cabana, els més efectius són les combinacions PM+DEET i PM+KBR.
– la taxa de mosquits trobats alimentats és un dels paràmetres més afectats per les combinacions en relació a l’ús de cada component per separat.
– pel que fa a la mortalitat, els resultats més grans s’aconseguien també amb les combinacions, tant PM+DEET com PM+KBR.

Una de les dades més rellevants de l’estudi és que l’efecte de la combinació no es deu merament a la suma de l’efecte de l’insecticida i del repel·lent, sinó que hi ha una sinèrgia en l’augment de la letalitat contra els mosquits. És a dir que la combinació supera en efectivitat l’acció de cada component per separat. Si bé aquest efecte sinèrgic ja havia estat observat en el laboratori, s’ignorava si hom també el trobaria en unes condicions més complexes, semblants a les naturals.

En la comparació amb un estudi paral·lel fet amb piretroids, les combinacions PM+DEET i PM+KBR resulten més efectives, especialment en l’època de les pluges.

Però la proposta de substituir, ni que sigui parcialment, els piretroids per tractar les mosquiteres té diversos problemes. Els piretroids tenen una vida mitjana més llarga, de forma que retenen efectivitat durant alguns anys després de la seva aplicació. En canvi, els repel·lents en la seva formulació actual només retenen efectivitat durant uns mesos. En aquest punt, doncs, són vitals els avenços gal·lènics (microencapsulació, etc.) per allargar la vida dels tractaments de les mosquiteres. Ara com ara resulta difícil pensar en aconseguir el mínim de tres anys d’efectivitat.

Un altre factor és la seguretat de la combinació a llarg termini. Si bé els repel·lents examinats (DEET i KBR) han estat testats per concentracions més elevades i, a més, en administració tòpica, i que l’insectida (PM) també és considerat segur, de la mateixa forma que presenten un efecte sinèrgic contra els mosquits, el podrien presentar contra les persones.

Per als autors el punt cabdal és augmentar el coneixement de l’etologia del mosquit, ja que l’efecte dels repel·lents s’ha d’entendre en una complexitat de senyals químiques que faran decidir el mosquit d’entrar o no entrar en un habitatge i de picar o no.

Lligams:

– Pennetier C, Costantini C, Corbel V, Licciardi S, Dabiré RK, et al. (2009). Synergy between Repellents and Organophosphates on Bed Nets: Efficacy and Behavioural Response of Natural Free-Flying An. gambiae Mosquitoes. PLoS ONE 4(11): e7896. doi:10.1371/journal.pone.0007896.

Tweet

Parasitologia: La dinàmica de la malària en les poblacions humanes tropicals i subtropicals ve marcada per intrincades interrelacions entre tres tipus d’espècies: l’agent causal (el microorganisme Plasmodium spp.), el vector (mosquit Anopheles spp.) i les diferents espècies d’aus i de mamífers on Plasmodium pot completar el seu cicle vital. A l’Àfrica Occidental, el principal vector és Anopheles gambiae sensu-stricto, una subespècie de mosquit, les femelles del qual piquen preferencialment humans i preferencialment ho fan dins de les llars humanes, de nit. El comportament d’aquest mosquit no és tan sols antropofílic i endofàgic, sinó que també és endofílic, en el sentit que fa de les cases un hàbitat preferencial. Totes aquestes circumstàncies fan que la principal defensa contra la malària a l’Àfrica Occidental sigui cobrir els llits amb mosquiteres i, més concretament, amb mosquiteres tractades amb insecticides del grup dels piretroids. El fet que els piretroids siguin efectius a baixes dosis i relativament segurs per als humans, permet el seu ús en el tractament de les mosquiteres. Però de la mateixa manera que en les poblacions de Plasmodium amb proliferat les variants resistents a la majoria de fàrmacs antipal·lúdics, també per tot Àfrica han augmentat en les poblacions d’Anopheles els casos de resistència als piretroids. En un article a PLoS ONE, un grup d’investigadors analitza una alternativa als piretroids en el tractament de les mosquiteres, no tant per substituir-los, com per combinar-los d’acord amb la situació de cada localitat.

Arrossar a la vall de Kou. Els arrossars són l’hàbitat preferit per les femelles d’Anopheles gambiae per fer-hi la posta. No obstant, la majoria de picades es produeixen a les cases, de nit. L’OMS insisteix que les mosquiteres tractades amb insecticides de llarga durada són la via preferent de prevenció. Aquesta llarga durada, en l’actualitat, únicament la poden oferir els insecticides piretroides. Però hi ha el perill d’un augment de les resistència als piretroides entre els anofelins.

El problema de les resistències

La biologia evolutiva, la immunologia i els models ecològics ens permeten de conèixer els mecanismes bàsics de la interrelació a tres bandes entre plasmodi, mosquit i humà, i el paper dels reservoris de mamífers no-humans i d’aus. A efectes pràctics, a l’Àfrica Oriental, la importància d’aquests reservoris és menor. Això fa que la qüestió cabdal per disminuir la morbilitat-mortalitat de la malària consisteix en reduir la transmissió de Plasmodium entre el mosquit i l’humà. Aquesta transmissió es duu a terme en la picada, moment que no tan sols un mosquit infectat pot infectar a l’humà, sinó que també es produeix la infecció de mosquits a través d’humans infectats. Per completar el seu cicle vital, Plasmodium ha de passar successivament per les dues espècies. Per reduir la transmissió, s’apliquen estratègies de reducció directa del contacte humà-mosquit, o bé estratègies directes d’atac contra els mosquits adults i les seves larves. L’alternativa (o complement) a la reducció de la transmissió és l’ús d’estratègies en humans, bé de caire terapèutic (fàrmacs antimalàrics) o preventiu (vacunes). Però les vacunes, malgrat els avenços realitzats a Moçambic, són encara lluny d’un horitzó pràctic. I els fàrmacs antimalàrics més barats i més segurs, i per això mateix més fàcils d’utilitzar, topen amb la qüestió de les resistències: cada fàrmac actua com una pressió selectiva que afavoreix, precisament, aquells genotips de mosquits contra els quals és inefectiu.

Però les resistències no es troben únicament a nivell de Plasmodium. També l’espècie humana ha desenvolupat genotips amb una resistència relativa a la malària, com l’al·lel de l’anèmia falciforme, o els de les talassèmies. I els tractaments antivectorials, és a dir els tractaments contra els mosquits, també han trobat la seva limitacions en resistències genètiques per part d’Anopheles.

Un exemple d’aquestes resistències d’Anopheles és la resistència a insecticides del grups dels piretroids, com ara la deltametrina. D’una banda hi ha mosquits amb una mutació en el gen Kdr que són resistents a l’acció dels piretroids. D’altres mosquits tenen mutat el seu sistema detoxificador, de forma que són capaços de metabolitzar els piretroids i impedir que s’acumulin en el seu cos. I encara uns tercers presenten una mutació (l’al·lel Ace.1^R), que els fa insensibles a aquest tipus d’insecticides. Sigui d’una manera o una altra, aquesta resistència resta efectivitat a una de les mesures de control vectorial més fonamentals dels darrers anys: l’ús de mosquiteres tractades amb piretroids. Com a alternativa a aquest fet, hom ha proposat i testat combinacions d’insecticides organofosfats (primifos-metil) i repel·lents (dietil-m-toluamida, icaridina).

Un estudi a la Vall del riu Kou

La Vall de Kou (Costa d’Ivori) és una contrada de 72 km² formada per 7 localitats. La major part del territori es dedica, sobretot a partir dels anys 1970, a arrossars i a altres cultius de regadiu, els quals han desplaçat la savana arbrada originària. La major part d’ingressos es deuen a les collites d’arròs, de maig i de novembre. Els arrossars són un lloc preferent per a la posta i el creixement de les larves d’Anopheles gambiae. En la localitat les dues races d’A. gambiae més abundants són la forma M (predominant a l’arrossar) i la forma S (més habitual en els bassalts que es formen durant l’estació de pluges, cap els mesos de setembre i octubre).

És en aquesta localitat on han realitzat un nou estudi comparatiu d’estratègies de tractament de mosquiteres una sèrie d’investigadors de l’Institut de Recherche pour le Développement de Montpeller (Cédric Pennetier, Fabrice Chandre), de Yaoundé (Carlo Constantini), de Cotonou (Vincent Corbel), de Saint-Denis (Séverine Licciardi) i de Dakar (Jean-Marc Hougard), així com de l’Institut de Recherche en Sciences de la Santé de Bobo-Dioulasso (Roch K. Dabiré) i de la Universitat d’Angers (Bruno Lapied).

Diferents tractaments per a les mosquiteres

Com a productes els autors han examinat, per separat i de forma combinada tres líquids:
– un insecticida organofosfat, amb un 25% de metil-pirimifos.
– un repel·lent, amb un 30% de dietil-3-metilbensamida.
– un repel·lent, amb 25% de KBR 3023 (icaridina, de nom comercial.

Aquests productes foren emprats sobre mosquiteres de poliester, amb una relació de 0,15 g/m² per l’insecticida i uns 10 g/m² pels repel·lents.

L’experiment de camp

Es reclutaren per a l’estudi diversos voluntaris adults de sexe masculí. Durant el període d’estudi van dormir sota les mosquiteres, de 8 del vespre a 5 de la matinada, en diferents cabanes, de forma rotatòria. A les 5 de la matinada, el voluntari recollia els mosquits, vius o morts, de la mosquitera i de tota la cambra i de l’entrada. Dels especímens, es comptaven després el percentatge de femelles i, d’aquestes, el percentatge de femelles vives o mortes, alimentades o no, i eren identificades quant a espècie. L’estudi es va fer en dues fases, una corresponent a l’estació eixuta i una altra a l’estació de les pluges, amb un total de 27 nits.

Aquests paràmetres permeten calcular per a cada nit i cada cabana:
– la deterrència: estimada a través del nombre de mosquits trobats en cada cabana.
– l’exofília: la proporció de mosquits de cada cabana que foren trobats en l’entrada de cada cabana.
– taxa d’alimentació: la proporció de mosquits trobats que presentaven l’abdomen inflat de sang.
– taxa de mortalitat general: la proporció de mosquits capturats que, o bé ja eren morts en el moment d’ésser recollits, o que es moriren en les primeres 24 hores després de la captura.

Pel que fa als mosquits capturats de la subespècie A. gambiae si (un total de 6932), s’estudià genèticament en una part la seva adscripció a les formes M i S, i la presència o absència dels al·lels kdr i Ace1^R, que confereixen resistència als piretroids.

L’efectivitat de les diferents combinacions

L’estudi mostra una variabilitat estacional pel que fa a les poblacions de A. gambiae si. En l’estació eixuta les captures eren un 20% superior a les de l’estació humida. La forma S del mosquit passa d’un 5% en l’estació seca a un 85% en l’època de les pluges. Aquesta diferència és rellevant per a l’efectivitat de les mosquiteres sucades en piretroids, ja que la forma S és la que més habitualment porta els al·lels de resistència kdr i Ace1^R, de forma que el primer al·lel passa d’una freqüència del 8% al 88% entre les dues estacions, i el segon ho fa d’un 1% a un 40%.

Pel que fa als tractaments examinats:
– el tractament amb KBR o amb PM+KBR és el més efectiu per disminuir el nombre de mosquits que entren en la cabana.
– pel que fa a l’augment del grau d’exofília, és a dir el nombre de mosquits que queden a les portes de la cabana, els més efectius són les combinacions PM+DEET i PM+KBR.
– la taxa de mosquits trobats alimentats és un dels paràmetres més afectats per les combinacions en relació a l’ús de cada component per separat.
– pel que fa a la mortalitat, els resultats més grans s’aconseguien també amb les combinacions, tant PM+DEET com PM+KBR.

Una de les dades més rellevants de l’estudi és que l’efecte de la combinació no es deu merament a la suma de l’efecte de l’insecticida i del repel·lent, sinó que hi ha una sinèrgia en l’augment de la letalitat contra els mosquits. És a dir que la combinació supera en efectivitat l’acció de cada component per separat. Si bé aquest efecte sinèrgic ja havia estat observat en el laboratori, s’ignorava si hom també el trobaria en unes condicions més complexes, semblants a les naturals.

En la comparació amb un estudi paral·lel fet amb piretroids, les combinacions PM+DEET i PM+KBR resulten més efectives, especialment en l’època de les pluges.

Però la proposta de substituir, ni que sigui parcialment, els piretroids per tractar les mosquiteres té diversos problemes. Els piretroids tenen una vida mitjana més llarga, de forma que retenen efectivitat durant alguns anys després de la seva aplicació. En canvi, els repel·lents en la seva formulació actual només retenen efectivitat durant uns mesos. En aquest punt, doncs, són vitals els avenços gal·lènics (microencapsulació, etc.) per allargar la vida dels tractaments de les mosquiteres. Ara com ara resulta difícil pensar en aconseguir el mínim de tres anys d’efectivitat.

Un altre factor és la seguretat de la combinació a llarg termini. Si bé els repel·lents examinats (DEET i KBR) han estat testats per concentracions més elevades i, a més, en administració tòpica, i que l’insectida (PM) també és considerat segur, de la mateixa forma que presenten un efecte sinèrgic contra els mosquits, el podrien presentar contra les persones.

Per als autors el punt cabdal és augmentar el coneixement de l’etologia del mosquit, ja que l’efecte dels repel·lents s’ha d’entendre en una complexitat de senyals químiques que faran decidir el mosquit d’entrar o no entrar en un habitatge i de picar o no.

Lligams:

– Pennetier C, Costantini C, Corbel V, Licciardi S, Dabiré RK, et al. (2009). Synergy between Repellents and Organophosphates on Bed Nets: Efficacy and Behavioural Response of Natural Free-Flying An. gambiae Mosquitoes. PLoS ONE 4(11): e7896. doi:10.1371/journal.pone.0007896.

Tweet