L’article de Herwig Czech sobre l’higienisme racial de Hans Asperger

En una cohort de 200 infants, el pediatra vienès Hans Asperger (1906-1980) relatava a “Psicopatia autística en la infantesa”, article del 1944, quatre casos d’infants que presentaven dificultats d’integració social alhora que una intel·ligència normal. Aquests quatre infants mancaven de destresa comunicativa, d’empatia i d’habilitat física. Definí doncs a partir d’aquests casos una “psicopatia autística”, caracteritzada per l’aïllament social, una comunicació verbal distanciada o marcadament formal, i amb una tendència al monotematisme. Asperger contrastava aquesta “psicopatia autística” amb l’autisme en general. Per Asperger, les persones autístiques havien de tindre el seu lloc en l’organisme de la comunitat social. “Acompleixen el llur paper bé, potser millor que ningú altre, i parlem de gent que, quan són infants, tenen les dificultats més grans i provoquen preocupacions inefables als qui se’n cuiden”. Asperger continuava: “en la majoria de casos els aspectes positius de l’autisme no superen els aspectes negatius”. En la psicopatia autística, si més no en alguns casos, els “aspectes positius” sí semblaven prevaldre, especialment ja en l’edat adulta. La síndrome descrita per Asperger el 1944 ja la trobem descrita en l’obra de Grunya Sukhareva (1925) i de Leo Kanner (1943), però la descripció d’Asperger fou la que més va prendre. Així Gerhard Bosch va emprar en els anys 1960 l’expressió “síndrome d’Asperger” per referir-se als autistes d’intel·ligència normal, expressió que seria consolidada el 1981 per Lorna Wing (1928-2014). Així en el DSM-5 hom parla d’espectre autista per referir-se globalment a les categories anteriorment diagnosticades com a autisme, síndrome d’Asperger, etc., i que són enteses com malalties del neurodesenvolupament caracteritzades per problemes de comunicació i interacció socials, i per patrons repetitius de comportament, interessos o activitats. Hom estima que l’1% de la població mundial entra dins de l’espectre autista, i que aquesta prevalença és superior en homes que en dones. El nom de Hans Asperger s’associa, doncs, a la síndrome epònima, que és considerada com la forma més lleu o menys disfuncional de l’espectre autista. Potser per això ha tingut tant de ressò en les darreres hores la publicació a la revista Molecular Autism, d’un article del bioètic Herwig Czech, de la Universitat Mèdica de Viena, titulat “Hans Asperger, nacional-socialisme i la ‘higiene racial’ a la Viena de l’era Nazi”.

Hans Asperger visitant un pacient a la Clínica Pediàtrica de la Universitat de Viena en 1940

Herwig Czech

Existeixen diversos tests diagnòstics per detectar els símptomes de l’autisme i del seu espectre. L’epidemiologia ha identificat factors de risc de caire genètic. Però la causa neurològica de l’espectre autista és encara desconeguda. L’aplicació de la biologia molecular potser més ha fet per copsar-ne la complexitat que per oferir respostes senzilles. Potser per això, la revista “Molecular Autism” fa temps que encoratja una recerca més integrada, que contempli diferents nivells (molecular, cel·lular o neuronal, organogràfic, individual i poblacional) i diferents aproximacions (“cervell, cognició i comportament”).

Herwig Czech

Herwig Czech estudià medicina a la KFU Graz entre el 1993 i 1995, però orientà després els seus estudis cap a la història de la medicina. Es doctorà a la Universitat de Viena el novembre del 2007 amb la tesi “Ärzte am Volkskörper. Die Wiene Medizin und der National-sozialismus”. Ha estat professor a l’Institut für Geschichte der Universität Wien (2004), a la Uniwersytet Medyczny im. Piastów Śląskich we Wrocławiu (2008) i a la Newcastle University (2010). S’habilità el 2014 amb un projecte sobre les conseqüències del nacional-socialisme en la població de Viena en termes de sanitat, malaltia i mortalitat. Actualment és docent i investigador sobre història de la medicina a la Medizinischen Universität Wien.

El 28 de febrer del 2017, trameté aquest article sobre Hans Asperger a la revista Molecular Autism. Seguí un llarg procés de revisió que no conclogué fins el 20 de març del 2018. Els responsables de la revista, Simon Baron-Cohen, Ami Klin, Steve Silberman i Joseph D. Buxbaum decidiren dedicar un article editorial a aquest tema.

Les raons de Molecular Autism

No es tracta de dir que Asperger col·laborà amb els nazis, cosa ja sabuda, sinó d’endinsar-se en el seu paper actiu en el programa eugenèsic, que incloïa l’eutanàsia involuntària d’infants discapacitats. És per això, que la revista ha inclòs un article editorial. L’article el signen els editors en cap de la revista, Simon Baron-Cohen i Joseph D. Buxbaum. Baron-Cohen fou l’editor responsable de la revisió de l’article. Els revisors, de fet, foren Steve Silberman i Ami Klin, que han signat també l’article editorial. Aquest editorial insisteix en la rellevància de la història de la medicina per a la revista, i que cap visió integrativa de l’autisme no seria completa si, a banda dels aspectes moleculars, neurològics, psicològics o clínics, no es tenen també presents els aspectes socials. Els editors, en aquest sentit, mostren el seu suport a l’article de Czech. També esmenten el llibre “Asperger’s Children: The origins of autism in Nazi Vienna“, d’Edith Sheffer, en el qual també es conclou la participació activa d’Asperger, des de la clínica d’Am Spiegelgrund, al programa d’higiene racial de les autoritats alemanyes.

Asperger assumia que la inconformitat social de molts infants era determinada genèticament, com també ho seria tota una sèrie de defectes físics i psicològics. Els infants eren morts amb injeccions letals o se’ls deixava morir de gana, si bé es consignava com a causa de mort la pneumònia.

Asperger compartia la cosmovisió col·lectivista de la medicina i de la psiquiatria. L’arianització de la Universitat de Viena arran de l’Anschluss (1938), comportà el cessament de més de la meitat dels professors de l’Escola de Medicina. Entre els cessants hi havia nombrosos metges jueus. Personal jueu de la clínica pediàtrica, com el metge Georg Frankl o la psicòloga Anni Weiss, havien emigrat a Amèrica fins i tot abans de l’Anschluss, ostensiblement per la manca d’oportunitats de promoció. Des de fa uns anys, Steve Silberman i John Elder Robinson han considerat que Asperger s’aprofità dels treballs previs de Frankl i Weiss.

L’editorial de Molecular Autism també mostra comprensió per Lorna Wing, qui fou qui popularitzà en la literatura internacional el nosònim de “síndrome d’Asperger”. Al capdavall, denominar malalties amb noms de metges sempre és un exercici un punt arbitrari, ja que la ciència avança de manera col·lectiva i paral·lela. En els darrers anys, però, hom ha debatut amb intensitat les relacions d’Asperger amb el nazisme. En termes generals, Asperger no publicità gaire les seves simpaties o el seu compromís amb la higiene racial. Així que no li manquen encara defensors que sostenen que va sacrificar infants per salvar-ne d’altres.

En un corrent més profund, els vincles d’Asperger amb la ideologia i la pràctica del nacional-socialisme fan qüestionar la mateixa construcció de la “psicopatia autística”. Wing defensà el nom de “síndrome d’Asperger” per evitar l’expressió “psicopatia autística”, però qui sap quina és pitjor. La tendència actual de parlar, senzillament, d’autisme o d’espectre autista pot contribuir a arraconar l’expressió, però en la cultura popular el nom d’asperger associat a l’autisme d’alta funcionalitat ha pres força. El fet que el mateix Asperger, de nen, tingués alguna característica autística ha enfortit aquesta associació.

L’arxiu personal de Hans Asperger

Àustria s’incorporà al Reich alemany el 1938. Aquell mateix anys comencen formalment els estudis de Hans Asperger sobre un grup d’infants que ell qualificava de “psicòpates autistes”. El terme “autisme” havia estat introduït per Eugen Bleuler el 1910 en el marc del seu treball sobre el símptomes definidors de l’esquizofrènia. Bleuler utilitzava “autisme” per referir-se a l’auto-admiració mòrbida, en el sentit de “retir autístic del pacient envers les seves fantasies, contra les quals qualsevol influència exterior esdevé un pertorbació intolerable”. En la reformulació d’Asperger l’autisme perd la noció d’auto-admiració però reté la del retraïment. De totes maneres, la divulgació del terme “autisme” en la literatura mèdica cal atribuir-la als treballs de Leo Kanner al Johns Hopkins Hospital a partir del 1943 (el “cas 1” de Kanner, de fet, havia estat diagnosticat el 1938).

Fos com fos, el treball d’Asperger sobre la “psicopatia autística” fou presentat a la Universitat de Viena el 1942 com a tesi postdoctoral. El treball fou publicat el 1944, però no fou conegut de manera internacional fins el anys 1980, gràcies a la divulgació de Lorna Wing. Ja en els anys 1980, algú va posar objeccions d’emprar una obra escrita a la Viena nacional-socialista per a denominar aquesta síndrome. El perfil baix que Asperger havia mantingut pel que fa a l’expressió política va fer que alguns el consideressin apolític, i encara uns altres que assumissin que fou un actiu oponent al nacional-socialisme. Com que el mateix Asperger s’havia mort el 1980, fou aliè a aquests debats.

Herwig Czech considera que la visió d’Asperger com a “neutral” o com a “antinazi” es fonamenta en declaracions fetes per Asperger després de la guerra o en passatges isolats de la seva obra. Així, Czech ha consultat un gran nombre de publicacions contemporànies, però també documents inèdits i inexplorats, començant pels arxius personals d’Asperger i els historials clínics dels seus pacients.

Czech conclou que Asperger s’acomodà al règim nazi (1938-1945) i n’afirmà la lleialtat fins al punt d’ésser recompensat en la promoció de la seva carrera. És cert que mai no fou membre de l’NSDAP, però sí s’afilià a organitzacions associades. Públicament defensà les polítiques d’higiene racial, incloent-hi les esterilitzacions forçoses. Cooperà activament en el programa d’eutanàsia infantil. La manera com descriu els pacients sona dura fins i tot comparant-ho amb els textos escrits per personal actiu en el programa eutanàsic, i no hi ha indicis que intentés protegir pacients infantils contra aquest programa. Per Czech, “l’ús futur de l’epònim hauria de reflectir el context problemàtic dels seus orígens a la Viena de l’època nazi“.

Asperger abans del 1938

Asperger arribà a la Heilpädagogische Station el 1931. Aquest centre, associat a la Clínica Infantil de la Universitat de Viena i a l’hospital general de la ciutat, havia estat establert vint anys enrere per Erwin Lazar (1874-1932). Per Lazar, la pedagogia terapèutica era una evolució de la psiquiatria. A mitjan dels anys 1920, aquest centre rebia uns 5.000 pacients anuals, la immensa majoria pacients externs. Durant molts anys n’havia estat director Clemens von Pirquet (1874-1929), que fou succeït per Franz Hamburguer (1874-1954). Asperger era inicialment metge auxiliar (Hilfsarzt), però el 1935, ja com a ajudant, assumí la direcció de l’estació. Asperger no tenia formació com a pediatra especialista. El 1934 publicà un article sobre l’enuresi a la revista Arch. Kinderheilkd. La promoció d’Asperger hauria estat facilitada pel bandejament de dones jueves com Anni Weiss i Valerie Bruck en el marc del règim que ara denominem com a “austrofeixisme” (1933-38). A petita escala, aquesta política havia estat aplicada per Hamburger.

Les polítiques antisemites, però, no esdevingueren matèria legal fins el 1938, amb l’Anschluss. Les Lleis de Nuremberg afectaren al 65% dels metges vienesos i, dins d’aquests, al 70% de pediatres. Però la Clínica Infantil d’Hamburger ja era “lliure de pediatres jueus” en aquell moment. En comparació amb els seus col·legues de la Clínica, Asperger podia passar com a apolítica, i és veritat que en la desnazificació del 1945 fou l’únic entre els habilitats que no fou destituït. Sembla que el motiu pel qual Asperger no s’adherí a l’NSDAP fou el fet de no compartir el pangermanisme völkisch. De jove, Asperger havia estat membre de Bund Neuland, una organització catòlica que es definia com a cristiana, catòlica i pangermànica. Així doncs, Asperger era d’un pangermanisme catòlic, humanista i elitista. El 1932 havia entrat en la Deutscher Schulverein Südmark.

La trajectòria política després de l’Anschluss

Czech resegueix aquesta trajectòria prescindint de les declaracions posteriors d’Asperger. Asperger mai no arribà a unir-se a l’NSDAP. Sí ho va fer al Deutsche Arbeitsfront (abril del 1938) i a la Nationalsozialistische Volkswohlfahrt (maig del 1938). El juny del 1938 presentà la sol·licitud d’ingrés a la Nationalsozialistischer Deutscher Ärztebund, que aconseguí. Cal pensar que aquestes adhesions era senzillament obligatòries si volia continuar la seva carrera. La clau era que mantenia la confiança d’Hamburger.

El 22 de març del 1938, Asperger havia diagnosticat un infant jueu de 13 anys, Alfred S., com a “psicòpata autístic”. En el seu report, Asperger el considera amb capacitats intel·lectuals “per damunt dela mitjana en certs respectes” i recomana que sigui confiat a una llar adoptiva jueva (Alfred S. fins llavors havia estat acollit en una llar no-jueva).

Czech també segueix la relació d’Asperger amb un altre jove pacient jueu, Walter Brucker, ingressat a la clínica el 14 de març del 1938. Asperger el diagnosticà de “psicopatia severa, amb una sensibilitat particular i una irritabilitat paranoide”.

En termes generals, els reports escrits no indiquen que Asperger tingué cap animositat personal envers els jueus. No obstant, el novembre del 1940, en tractar un noi jueu d’11 anys, Ivo P., sosté que “no és constitutivament dissocial” sinó que “l’únic problema és que aquest noi és un Mischling de primer grau”. Czech troba exemples d’estereotips jueus en els papers d’Asperger, que parla “d’aparença jueva”, de “caràcter jueu”.

Asperger i la higiene racial

L’aportació de Czech se centra en la qüestió de la higiene racial en el sentit eugènic del terme. Asperger sostenia que els metges tenia una responsabilitat en la prevenció de la transmissió de material hereditari malalt i en la promoció de la salut hereditària. Posa especial ènfasi en els infants amb “debilitat mental”. És cert que aquesta attitud era ben estesa, i no únicament a l’Alemanya nazi. També és cert que Asperger, a diferència d’altres col·legues, sembla centrar-se més en les habilitats dels infants més que no pas en els defectes, i en valorar una diversitat funcional que al capdavall lligava amb el seu concepte elitista i classista de la societat. Conserva la convicció en la capacitat de la pedagogia terapèutica per convertir nens psicològicament malalts en adults útils per a la societat.

L’aspecte més controvertit es troba en les instal·lacions d’Am Spiegelgrund, dirigides per Erwin Jekelius. Sota Jekelius aquest centre aplegava a infants que no complien els criteris de “valor hereditari” o de “puresa racial”. Entre el 1940 i el 1945, gairebé 800 infants moriren a Am Spiegelgrund, molts d’ells enverinats. Asperger, el 27 de juny del 1941, envià Herta Schreiber, nena de menys de tres anys, la petita de nou germans, a Am Spiegelgrund amb el diagnòstic de “severa alteració de la personalitat, amb retard motor”: el criteri principal era alleugerir a la mare, llavors amb cinc infants sans a casa. Schreiber moriria tres mesos després del seu ingrés a Am Spiegelgrund.

La maquinària de l’eutanàsia infantil funcionava de manera secreta. El programa rebia l’eufemisme de Comitè del Reich per al Registre Científic de Malalties Hereditàries i Congènites Serioses. La mort de Schreiber es registra com a pneumònia. Però el terme mateix de pneumònia és utilitzat com a causa de mort en l’eutanàsia induïda a través de l’administració continuada de barbitúrics.

L’article de Czech repassa altres casos on infants acabaren a Am Spiegelgrund després d’una recomanació d’Asperger.

Asperger després de la guerra

El 1943, a 37 anys, Asperger s’enrola en la Wehrmacht. Fou destinat a Vienna, on féu la instrucció, i després a Brno. El desembre del 1943, adscrit a la 392a Divisió d’Infanteria fou destinat a Croàcia en tasques de “protecció” dels territoris ocupats en la lluita contra els partisans.

Acabada la guerra, Asperger tornà a la Clínica Pediàtrica. L’1 de setembre del 1945 sol·licita la confirmació de l’habilitació obtinguda el 1943, exigència derivada de la “desnazificació”. Asperger, que no fou membre de l’NSDAP, fou l’únic que va rebre la confirmació sol·licitada. Així que continuà com a cap de la Heilpädagogik. El juliol del 1946, a més, assumí la direcció provisional de la Clínica Pediàtrica, que conservà fins al nomenament d’un director titular el maig el 1945. El 1957, Asperger deixà Viena per ocupar la direcció de la Clínica Pediàtria Universitària d’Innsbruck. El 1962, passà a presidir la Clínica Pediàtrica de Viena.

Czech fa un repàs de les consideracions d’Asperger en les dècades de postguerra. Tota referència a l’eugenèsia desapareix, però conserva la seva idea del caràcter constitutiu de les alteracions psiquiàtries, que no caldria explicar a través de traumes ni de condicionats socials externs.

Lligams:

Hans Asperger, National Socialism, and “race hygiene” in Nazi-era Vienna. Herwig Czech. Molecular Autism 9: 29 (2018).

Did Hans Asperger actively assist the Nazi euthanasia program. Simon Baron-Cohen, Ami Klin, Steve Silberman, and Joseph D. Buxbaum. Molecular Autism 9: 28 (2018).

Aquesta entrada ha esta publicada en 5. La Intel·ligència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *