Runyon, Stern, Lauer, Grundy, Summers i Singer proposen una definició geofísica de planeta

Amb motiu de la Lunar and Planetary Science Conference, K. D. Runyon, S. A. Stern, T. R. Lauer, W. Grundy, M. E. Summers i K. N. Singer presenten una nova definició geofísica de planeta. Els sis investigadors participen en la missió New Horizons i elaboren la seva definició en funció d’una qüestió que els fan sovint: “Per què vau enviar la New Horizons a Plutó si ja no és un planeta?“.

Runyon et al. proposen una definició geofísica, és a dir centrada en la propietats físiques intrínseques de l’astre més que no pas en les seves propietats orbitals extrínseques. Plutó, en essència, fou bandejat per l’IAU de la categoria de planeta per raons orbitals, bo i que la raó de fons fos la descoberta d’altres cossos transneptunians de mides similars.

Vet ací la definició de Runyon et al.:

Un planeta és un cos massiu sub-estel·lar que no ha sofert mai fusió nuclear i que té un gravitació pròpia suficient per assumir una forma esferoïdal adequadament descrita amb un el·lipsoide triaxial, amb independència dels seus paràmetres orbitals

Aquesta definició diferencia, d’una banda, planeta i estel (referència a la fusió nuclear), i d’altra banda, planeta i asteroide (referència a l’el·lipsoide).

Per la banda de dalt, la referència a la fusió nuclear exclou clarament els estels i els objectes estel·lars que en el seu moment van sofrir aquest procés (nans blancs, estels de neutrons, forats negres). Però, en principi, els nans bruns haurien de ser considerats planetes.

Per la banda de sota, la referència a l’el·lipsoide triaxial, exclou els asteroides. Els finolis diran, però, que ni tan sols la Terra s’adapta perfectament a un el·lipsoide triaxial.

L’etimologia de planeta

Algú arrufarà el nas considerant que “planeta” és un terme d’origen grec que assenyala “moviment”. Això fa que alguns vinculen el caràcter de planeta a orbitar al voltant d’un estel. Així fan mala cara de incloure-hi nans bruns i altres astres que es trobin en l’espai interestel·lar. O que la definició inclogui satèl·lits de planetes.

Però també aquests cossos són “planetes” en el sentit del terme de moviment. Al capdavall, tots els astres són en moviment en un marc de referència galàctic. I els satèl·lits si bé orbiten un planeta, també orbiten de manera secundària l’estel que orbita el seu planeta primari.

Etimològicament, doncs, tots els astres, estels inclosos, són planetes. Algú podria sentir-se temptat d’introduir altres termes. Per comptes d’estels/planetes, la contraposició helions/geons o coses d’aquest estil.

La definició de la Unió Astronòmica Internacional del 2006 s’ha fet obsoleta?

Literalment, la definició de l’IAU del 2006 suggeriria que tan sols serien planetes els que orbiten (directament) el nostre Sol. Queden fora, doncs, no tan sols els planetes interestel·lars, sinó també els planetes extrasolars.

La definició també feia referència a l’aclariment orbital. Però dels vuit planetes oficials cobreix aquesta condició si atenem. N’hi ha prou a pensar en tots els asteroides que creuen l’òrbita de la Terra. Els planetes exteriors tenen, d’altra banda, molta més dificultat per complir aquesta exigència.

Més de 100 planetes en el nostre Sistema Solar/p>

La definició presentada atorgaria la categoria de planeta a uns 110 cossos del Sistema Solar. L’actual de l’IAU és de vuit planetes.

Entre els 110 planetes del Sistema Solar hi ha dos gegants gasosos, dos gegants glacials, quatre gegants rocosos, una vintena de planetes secundaris, un del cinyell de Piazzi i una vuitantena del cinyell de Kuiper. Aquest darrer nombre és el que és obert a crèixer amb noves descobertes.



Aquesta entrada ha esta publicada en 1. L'Univers. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *