La FAO, els productes forestals i els insectes

Deia Gandhi, que el món presenta prou recursos per cobrir les necessitats de la humanitat però que no pot cobrir la cobdícia ni d’una sola persona. Explicar la realitat del sistema-món apel·lant a la cobdícia de les grans elits del capitalisme financer fóra caure en una demagògia simplificadora. Ara bé, no ens enganyem, la “inseguretat alimentària” és una de les eines bàsiques que permet la reproducció d’un proletariat mundial, és a dir d’una àmplies capes de la població que, si no treballen, no mengen. La gran tragèdia s’esdevé quan poblacions senceres que sí treballen, moltes d’elles en una agricultura d’autoconsum, són víctimes de caresties o, encara més sovint, d’encariments inassolibles de queviures fonamentals. No és únicament un problema d’una distribució desigual, sinó fonamentalment d’un model productiu. Quan hom assum el model productiu com quelcom natural o insubstituïble, no queda més remei que posar-hi pedaços, bé apel·lant a les tecnologies (des de la “revolució verda” fins als cultius transgènics) o bé apel·lant als recursos que encara són a l’abast de les poblacions humanes més exposades. És així com cal llegir aquest comunicat de la FAO que ha fet camí a la premsa internacional. A Europa, aquest comunicat s’ha llegit com un nou exemple del cinisme de les classes dirigents. Després que ministres ens hagin recomanat consumir iogurts caducats, dutxar-nos cada dues setmanes, no depassar els 4€ diaris en consum alimentari, ara ens recomanen “menjar insectes”. El cas és que la Conferència Internacional que se celebra a Roma entre el 13 i el 15 de maig du per títol “Boscos per a Seguretat Alimentària i Nutrició“. Així doncs, no fa referència únicament als insectes que hom pot trobar en espais naturals, sinó també a tota una sèrie de recursos alimentaris que hom extrau del bosc (pensem, en els nostres rodals, en els acaçadors de bolets o en els recol·lectors d’espàrrecs silvestres). D’altra banda, el director general de la FAO, José Graziano da Silva, es referia a un estudi que contempla no tan sols la captura/recol·lecció d’insectes, sinó també el seu cultiu.

La deforestació com a factor addicional d’inseguretat alimentària

Segons dades de la FAO, més d’un 12% de la població mundial passa gana. Sovint en aquest punt, s’argüeixen els habituals arguments maltusians. Però no és únicament una qüestió demogràfica. Les desigualtats planetàries obliguen a ponderar les dades demogràfiques per tal d’obtindre’n la veritable petjada ecològica de la humanitat sobre els recursos ecosistèmics. Des d’una perspectiva purament demogràfica, si la població creix en 2.000 milions més de persones en els propers 40 anys (fins a arribar a una població mundial de 9.000 milions), caldrà augmentar la producció agrícola global en un 60% per alimentar-la. Des d’una perspectiva més global de petjada ecològica, fins i tot una població estable i amb nivells de vida en declivi, amenaça a mig termini l’habitabilitat humana del planeta.

No són únicament les necessitats alimentàries les que forcen la deforestació per tal d’obtindre’n noves àrees de cultiu. La deforestació també és impulsada per una sobreexplotació dels boscos. La deforestació impacta directament les poblacions que viuen en els boscos (especialment, poblacions caçadores-recol·lectores), però també poblacions que viuen a les vores i que en depenen (especialment, per a l’obtenció de llenya). La deforestació també té un impacte indirecte en la reducció dels recursos hídrics. Més de 1.000 milions de persones obtenen recursos bàsics (alimentació humana i animal, llenya, etc.)

Insectes comestibles

Entre els recursos alimentaris directes que hom obté d’espais naturals figuren els insectes, als quals la FAO ha dedicat un report. En les nostres societats hom tendeix a menysprear aquest recurs, no tan sols per tabús alimentaris sinó també per la desfavorable relació esforç d’obtenció/benefici nutricional. No obstant, per vora un terç de la població mundial, diferents espècies d’insectes constitueixen part de la dieta. La immensa majoria del consum mundial té lloc per captura/recol·lecció, però també hi ha espècies que són criades en captivitat.

Segons el report de la FAO, un total de 1900 espècies diferents d’insectes són habitualment consumides per alguna població humana. D’aquestes 1900 espècies, un 31% són escarabats, un 18% erugues, un 14% himenòpters (abelles, vespes, formigues), un 13% ortòpters (saltamartins, llagostes de terra, grills). Encara que quantitativament tinguin un paper discret en l’alimentació, qualitativament moltes d’aquestes espècies constitueixen una bona font de proteïnes, de greixos, de calci, de ferro i de zinc.

Pel que fa a l’insecticultura, en les nostres societats la forma més coneguda és l’apicultura. En aquest cas, hom no consum l’insecte, sinó que aprofita (per aliments i altres usos) les seves secrecions: mels, ceres, etc. El cultiu de l’escarabat de la farina (Tenebrio molitor) és un exemple d’indústria insecticultícola, per bé que enfocada a l’alimentació animal.

És interessant comentar que bona part del report se centra en la qüestió de la insecticultura industrial. En aquest escenari, els autors consideren difícil que les poblacions europees superin l’aversió a l’entomofàgia, però sí contemplen la producció industrial de carn d’insecte per a pinsos, jugant el rol que actualment efectuen les farines de peix. Això, d’altra banda, alliberaria una part de la pesca mundial per destinar-la a l’alimentació humana directa. La carn d’insecte ofereix unes taxes mitjanes de transformació de 2 (és a dir, per produir 1 kg de carn d’insecte cal haver destinat als insectes 2 kg de pinso), mentre que en la carn bovina aquesta taxa és de 8. La insecticultura, d’altra banda, podria absorbir una part dels residus orgànics, que es podrien destinar a l’alimentació dels insectes.

El report ens tranquil·litza fent referències a la necessitat de pràctiques d’higiene alimentària que garantiran la producció, processament i preparació de la dita carn d’insecte. No cal que digui que, al capdavall, l’estalvi en altres partides compensaria la despesa en aquestes mesures d’higiene. Tampoc no cal que digui que, considerant cost/benefici, com més barata sigui l’alimentació de les masses humanes, més rendible seran aquestes masses humanes per al capital.

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada