L’albinisme de Noè, consignat a la base de dades “On-line Mendelian Inheritance of Man”

L’estrena del film “Floquet de Neu” m’havia empès a revisar si s’havia publicat quelcom sobre les bases genètiques i/o bioquímiques de l’albinisme de Nfumu Ngui (1964-2003). Nfumu Ngui és l’únic goril·la albí del qual es té notícia. Entre els possibles candidats genètics per explicar l’abinisme ocular i cutani de Nfumu Ngui hi ha el gen OCA1. Així doncs, repassant, repassant, vaig fer una ullada per si a la base de dades OMIM (On-line Mendelian Inheritance of Man, l’hereva dels grans volums de Victor A. McKusick). No vaig trobar cap referència a Nfumu Ngui, cosa que pot semblar lògica si atenem que la citada base de dades fa referència a l’espècie Homo sapiens (L., 1758) i no pas a Gorilla gorilla (Savage, 1847). En l’article sobre OCA1, però, hi ha un apartat sota el títol d’Animal model, que fa referència a diferents espècies de mamífers (gats, ratolins, rates). Però l’apartat que m’ha cridat l’atenció és el següent, History.

Reprodueixo el segon paràgraf:

Famous albinos include Noah of flood fame and the Rev. Dr. Spooner. Evidence that Noah was an albino was presented by Sorsby (1958). Spooner was a brilliant classicist at Oxford whose amusing tendency to errors of speech came to be known as spoonerisms. Although probably elaborated on by students, the aberration appears to have been marked. As a classicist, Spooner must have read extensively. The aberration of speech was probably related to his nystagmus which caused a jumbling of information from the printed page. His intelligence was such that his mind comprehended despite the jumbling, but a jumbling of sorts occurred with oral output (Edwards, 1980). (Spooner was warden of New College, Oxford University, where his brightly colored portrait hangs (Gibson, 1980).) It would be of interest to know whether spoonerism (as a process and phenomenon) is more frequent in albinos or others with nystagmus. An ‘albino society’ has been formed in England.

N’hi ha prou amb la primera frase per sorprendre’s: “Famosos albins inclouen el Noè conegut pel diluvi i el Reverend doctor Spooner”!

El doctor Spooner

Spooner, en el món anglosaxó, és gairebé tan mític com Noè. Dóna nom a l’spoonerisme, que en sentit ample, pot referir-se a qualsevol trabucament lingüístic, bé fonètic, bé conceptual, al qual s’hauria donat el propi Spooner. L’autor de l’entrada d’OCA1 cita el cas d’Spooner amb profusió, ja que els lapsus lingüístics de Spooner podrien tindre a veure amb l’albinisme, un pleiotriopisme anàleg al descrit en gats per a l’al·lel W, que produeix simultàniament pèl blanc i sordesa. En sentit estricte, el més habitual, un spoonerisme és el trabucament d’una vocal o d’una consonant en una frase que condueix a un nou significat. L’Enric Moreu-Rey ens oferí, entre d’altres, tres exemples en català d’spoonerismes (o contrapets):
– El Pere li treia el nus del pap, que pot spooneritzar-se en un més maliciós El Pere li treia el pus del nap.
– Les dues costelles són massa grasses, que pot spooneritzar-se en una referència geopolítica: Les dues Castelles són massa grasses.
– Observava les cames de la coixa, pot esdevindre Observava les mames de la moixa [aquest darrer spoonerisme el refereix Màrius Serra en la seva novel•la ‘L’home del sac’, recentment reeditada].

Victor A. McKusick

Però el doctor Spooner és un personatge real, tan real com l’Enric Moreu-Rey. Spooner va nàixer en el 1844 i es va morir en el 1930. Quan Spooner es va morir, Victor A. McKusick (i el seu germà bessó, naturalment, el futur jutge Vincent L. McKusick) tenia 9 anys.

En canvi, Noè?

En el redactat de l’entrada de l’OCA1 s’hi diu clarament en indicatiu que “Famosos albins inclouen el Noè conegut pel diluvi i el reverend doctor Spooner. Proves de l’albinisme de Noè les presentà Sorsby (1958)”

No hi ha més remei, doncs, que clicar en aquest article de Sorby i veure la referència bibliogràfica:
Sorsby, A. Noah–an albino. Brit. Med. J. 2: 1587-1589, 1958.

El British Medical Journal! L’article és descarregable en format .pdf

Arnold Sorsby, mort en el 1980, era en el 1958 professor de recerca en oftalmologia del Royal College of Surgeons of England and Royal Eye Hospital. Poc després de la Segona Guerra Mundial, havia encaminat els seus interessos científics en el camp de la genètica oftalmològica, és a dir la base hereditària de les malalties i de la variabilitat normal de la visió i de l’ull. En el 1953 va publicar Genetics in Ophthalmology, que seria reeditat vint anys després sota el títol de Ophthalmic Genetics. També, amb primera edició del 1953 i segona del 1973, fou editor de Clinical Genetics. Entre el 1962 i el 1969 fou editor del Journal of Medical Genetics. És a dir, que no parlem d’una figura menor en el camp del desenvolupament de la genètica mèdica.

L’article del 1958 sobre Noè tan sols parteix d’un migrat conjunt de dades. D’una banda el text canònic del Gènesi (capítols 5-9). De l’altra, del Llibre d’Enoc, un text considerat apòcrif per part del literalisme bíblic. I en tercer lloc, d’un altre text apòcrif, recuperat entre els manuscrits de Qumran, i editat per N. Avigad i Y. Yadin en el 1956. Cal suposar, doncs, que és aquesta darrera obra la que esperona l’article de Sorsby.

El text bíblic atribuït a Moisès és ben escadusser en detalls. No s’esmenta ni la mare ni la muller ni les nores de Noè, cosa lògica atenent al concepte patriarcal que traspua el text, i que els comentaristes cristians han refermat en assenyalat que tot l’Antic Testament no té cap altre missió que il•luminar el llinatge humà de Jesucrist. El cas és que el Llibre d’Enoc i el Llibre de Lamec sí són més detallistes. No han entrat en el cànon perquè hom ha sospitat sempre que van ser redactats originàriament en arameu, i no pas en hebreu (que hauria estat la llengua adàmica, parlada universalment fins a la construcció de la Torre de Babel). No obstant, el Llibre de Moisès potser no és pas gaire més antic que els d’Enoc i de Lamec. Tots aquests textos són igualment apòcrifs, i mereixen el mateix respecte.

Per Sorsby, però, el text del Gènesi és canònic. I els textos atribuïts a Enoc i a Lamec són acceptables en tant no contradiguin el del Gènesi. Així doncs, ens tranquilitza dient que “the version in Genesis, and that in the Book of Enoch are supplementary. Els llibres d’Enoc i de Lamec detallen més el text suposadament mosaic, l’enriqueixen.

Amb més pa que formatge, Sorsby se centra en el text editat per Avigad i Yadin. Aquest text és aparentment un fragment del Llibre de Lamec, però també pot interpretar-se com una versió apòcrifa del Gènesi. També aquest text és “suplementari” al text canònic, si bé difereix del Llibre d’Enoc. En el text se’ns explica com Lamec dubta de la paternitat del seu fill nounat, Noè, ja que té l’aparença d’ésser fill dels Fills de Déu o dels Guardians. No hem d’oblidar que en el llibre canònic del Gènesi, en el capítol 6è, allò que fa que Jehovà es decanti per inundar la terra és el fet que els fills de Déu prenguin com a dones les filles dels homes. D’aquestes unions van nàixer gegants. El caràcter prodigiós del Noè nou-nat, en el citat text del Llibre de Lamec, pot fer que Lamec suposi que es tracta d’un d’aquests gegants.

Sorsby es fixa en els detalls del text per concloure que Noè era albí: ‘A body white as snow, hair white as wool, and eyes that are like the rays of the sun’. Sorsby, en certa mesura, aplica els principis de l’euhemerisme a un text sagrat. Es tracta d’interpretar materialment el relat miraculós que apareix en el fragment del Llibre de Lamec.

Sorsby continua amb aquesta racionalització del mite per explicar la base genètica de l’albinisme de Noè. El text del Llibre de Lamec i una lectura del text canònic del Gènesi impulsa a pensar que tots els patriarques pre-diluvians o bé es van casar amb germanes o amb cosines properes. De fet, Noè fou seleccionat com el pare de la humanitat post-diluviana, segons una interpretació habitual, pel fet que ser dels pocs membres del llinatge de Set que no s’havien contaminat amb la sang de Caïm. Val a dir, que la referència als fills de Déu i a les filles dels homes també s’ha interpretat com el fet que els descendents de Set van prendre per dones a descendentes de Caïm. El llibre d’Enoc ens dóna el nom de les dones dels patriarques pre-diluvians. La mare de Noè, en el Llibre de Lamec, és esmentada com a Betenos o una cosa semblanta. Aquesta Betenos podria haver estat germana de Lamec. En el Llibre dels Jubileuys, Betenos és la filla de Barakil, i per tant no seria germana de Lamec sinó cosina germana. Fos com fos, parlem d’una consanguinitat que explicaria l’albinisme de Noè.

Allò que ens colpeix de l’article de Sorsby és el fet que assum la historicitat de Noè sense més qüestió. La consanguinitat suposada del llinatge de Noè és comparada amb les consanguinitats que hom observa en les “societats primitives”. En les conclusions se’ns diu que “l’albinisme de Noè il•lustraria no tan sols l’antiguitat d’aquesta afecció, sinó també el fet que el primer cas registrat mostrés una consanguinitat parental”. Si Lamec i Betenos eren efectivament germans i esposos, Metusalem esdevindria, segons Sorsby, “el primer portador autentificat de l’albinisme”, encara que Snorsny també reconeix que la dona anònima de Metusalem podria haver-ne estat la primera portadora autentificada. Sorsby parla d’aquesta família mítica i n’elabora quadres genètics com ho faria amb qualsevol malalt que li arribés a la consulta. I rebla encara “Betenos i Lamec no tan sols generaren Noè sinó que van fer història genètica” i que “mereixen quelcom més que l’oblit que els envolta”. Quin oblit? Sorsby pot referir-se al fet que el text canònic no diu res de la vida de Lamec més que l’edat en què va morir i l’edat en què va ser pare de Noè.

Però no acaba ací l’article. Com que Lamec va dubtar de la paternitat de Noè, Sorsby explora la possibilitat que Noè, tot i albí, fos efectivament fill d’un “àngel caigut”!!! Ens diu que “aquesta suposició genera dificultats genètiques considerables”. Sí, quines? Doncs que llavors Betenos i l’àngel (el dimoni íncub) haurien d’haver estat portadors independents del mateix gen de l’albinisme. Un gen que, segons Sorsby, en aquella època, “no podria haver-se escampat àmpliament”. Però Sorsby contempla fins i tot una possibilitat addicional: que l’albinisme en els àngels sigui un tret dominant i no pas recessiu. Les dues frases finals són per dir-nos que no és del tot segur que l’albinisme tingui lloc entre els àngels, deixant de banda el cas dels serafims, però recordant alhora que els àngels caiguts no són pas seràfics.

Feia broma Sorsby? Feien broma els del British Medical Journal en publicar l’article de Sorsby? O la broma la feien els mantenidors de la base de dades del Mendelian Inheritance of Man en citar aquest article en l’entrada del gen OCA1? L’entrada del gen OCA1 fou creada pel propi Victor A. McKusick el 6 de febrer del 1986. Des de llavors el mateix Victor A. McKusick, George E. Tiller, Cassandra L. Kniffin i Jane Kelly han editat l’article per posar-ho el dia amb noves recerques sobre el gen OCA1. Moltes més persones, amb nicks com wwang i, especialment, terry, han fet edicions menors en aquest mateix any del 2011. I l’article de Sorsby continua citat. I amb Noè situat en el mateix pla que el doctor Spooner.

Aquesta entrada ha esta publicada en 3. La Vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada