Es contagien els badalls entre les tortugues de potes roges? (Premis Ig-Nobel 2011)

Es contagien els badalls entre les tortugues de potes roges?”. Ningú no pot esperar, en aquesta, com en tantes d’altres qüestions pendents sobre història natural, d’oferir una resposta senzilla i unívoca. Tot el més que es pot dir és que no disposem de proves per respondre-hi positivament. I, si cal una citació bibliogràfica, podem dir-la: Wilkinson A, Sebanz N, Mandl I, Huber L. Curent Zoology, 57, 477 (2011). Aquest article encapçala la llista de guardonats amb els Ig Nobel del 2011.

Premi Ig Nobel de Fisiologia 2011 (Wilkinson, Sebanz, Mandl, Huber): els badalls de la Geochelone carbonaria

geochelone_young

Són els badalls contagiosos? Quins mecanismes explicarien el contagi dels badalls? Suposem que sí, que els badalls són contagiosos. Que, en veure badallar el proïsme, augmenta la probabilitat d’acabar badallant nosaltres. Tres són les hipòtesis per explicar el contagi de la badallamenta:
– Primera hipòtesi: el badall secundari és una acció fixa que respon a l’observació del badall d’altri.
– Segona hipòtesi: el badall secundari és el resultat d’una tendència inconscient a la imitació que emergeix dels estrets vincles entre la percepció i l’acció.
– Tercera hipòtesi: el badall secundari és el resultat de l’empatia i implica la capacitat d’emprendre atribucions d’estat mental als altres.

El grup de recerca de Ludwig Heber, del Departament de Biologia Cognitiva (CogBio) de la Universitat de Viena, disposa d’una de les armes més potents per respondre qüestions com la indicada: la zoologia comparada. És a Current Zoology, on podem llegir l’article, el producte de la llur recerca. El paper és signat per Anna Wilkison, Natalie Sebanz (de l’Institut Donders del Cervell, de la Universitat de Nimega), Isabella Mandl i Ludwig Heber. L’espècie d’estudi és Geochelone carbonaria, una tortuga sud-americana. La tria és deu a dos factors. El primer, que badalla, com de fet fan la majoria d’espècies de tortugues conegudes. El segon, que és més fàcil de criar i de mantenir que no pas altres espècies. I per què una tortuga? Els autors pateixen d’una idea: que les tortugues no poden exhibir comportaments d’imitació ni poden demostrar empatia.

El primer pas, era aconseguir una tortuga que badallés en resposta a un estímul. Es va triar com a estímul una cartolina vermella quadrada, de 2 cm de costat. L’ensinistradora s’atansava amb la cartolina a la mà a la tortuga triada, l’Alexandra. Cada vegada que l’Alexandra obria una mica la boca en presència de la cartolina, l’ensinistradora li lliurava una de les menges favorites d’aquesta espècie. Condicionada, l’obertura de la boca, es passava a la segona fase: el premi tan sols es concedia en cas d’obrir la boca ben ampla. Assolida la segona fase, es passava a la tercera: el premi ja només es concedia si, a més d’obrir la boca, inclinava el cap cap enrera. Després de 6 mesos d’ensinistrament, hom havia aconseguit una tortuga que, en veure un rectangle vermell, obria la boca talment com si fos un badall natural.

Les altres sis tortugues de l’experiments eren les observadores. Les observadores eren exposades a tres condicions:
– 1.- observació de l’Alexandra “badallant” davant del rectangle vermell.
– 2. observació de l’Alexandra, sense rectangle vermell.
– 3. observació del rectangle vermell, i prou.

Aquestes observacions es fan fer entre el 19 d’agost i l’1 de setembre del 2009. Les proves es feien a primera hora de la vesprada. Cada observador passà per nou proves (3 per cada condició). Si el badall fos contagiós entre aquestes tortugues, hom hauria esperat diferències. Hom no hi va trobar (per això, el títol de l’article “No evidence of contagious yawining in the red-footed tortoise”. Els autors, doncs, tendeixen a pensar que els badalls són contagiosos únicament en aquelles espècies que mostrin comportaments d’imitació o d’empatia.

De moment, hom ha reportat badalls contagiosos en humans (Homo sapiens), en ximpanzès (Pan troglodytes), alguns macacs (Macaca arctoides), babuins (Theropithecus gelada) i gossos (Canis familiaris). Si el resultat sobre les tortugues hagués estat positiu, ho hauria fet un pas de gegant en el coneixement del contagi dels badalls.

Més enllà, però, hi ha la qüestió, gens resolta, de la natura dels badalls, en general. La majoria dels tetràpodes badallen. Per què? Badallar podria ser una forma d’estar alerta i de previndre la caiguda en els braços de Morfeu. D’ací que hom badalli de son. D’altres consideren que badallar és un acte de comunicació intraspecífica, d’expressió d’avorriment, d’estrès social o d’ensopiment. Hom pot badallar de gana o de fastigueig.

No cal dir que col•locar en el títol de l’article la paraula “yawning” (badallar) i la referència a la “red-footed tortoise Geochelone carbonaria” (tortuga de pota roja), convertia els investigadors en carn d’Ig Nobel.

Ahir Ludwig Heber recollia l’Ig Nobel, en nom propi, i en nom de les seves companyes, Anna Wilkinson (foto), Natalie Sebanz i Isabella Mandl.

Premi Ig Nobel de Química, 2011 (Imai, Urushihata, Tanemura, Tajima, Goto, Mizoguchi, Murakami): la flaire del wasabi com a senyal d’alarma

El 5 de febrer del 2009, un grup d’investigadors japonesos, encapçalats per Hideaki Goto presentaren davant de l’Oficina de Patents dels Estats Units l’aplicació 2010/0308995 A1. El títol és discret: “Alarma de generació d’olor i mètode per informar d’una situació inusual”.

La patent protegeix un dispositiu d’alarma basat en l’olfacte. El dispositiu inclou un receptacle de la substància odorant, un conductor que permetria l’emissió de l’odorant en cas que s’activés un detector.

Segons el tipus de detector que emprem, tindrem una alarma anti-incendis (si detecta fum), o una alarma contra un vessament químic (si detecta substàncies químiques) o radiològic (si detecta radiactivitat). Normalment, les alarmes produeix un senyal auditiu i, complementàriament, lluminós, a banda de l’establiment de connexions telemàtiques amb tal o tal centre de seguretat. Un senyal olfactiu és més díficil de produir en les mateixes circumstàncies. I justament són els obstacles tècnics els que són superats força satisfactòriament amb la invenció patentada. Els autors consideren que, un estímul olfactiu poderós, mantingut en nivells segurs, pot despertar més fàcilment la gent que determinats estímuls sonors o visuals.

Els autors, com a bons sol·licitants de patent, reclamen protecció del dispositiu en general, i del dispositiu emprant un determinat senyal químic. Concretament, parlen de l’al·lil-isotiocianat (AITC). Aquest compost químic (CH2-CH-CH2-N=C=S) el trobem en salses fetes a base de brassicàcies, i en les llavors corresponents. El jurat dels Ig Nobel, en veure que els aplicants eren japonesos, els han guardonat “per determinar la densitat ideal del wasabi difós en l’aire per despertar gent adormida en cas de foc o d’una altra emergètica, i per aplicar aquest coneixement per inventar l’alarma de wasabi”.

Part dels inventors de l’alarma de mostassa, Makoto Imai, Hideki Tanemura, Yukinobu Tajima, Hideaki Goto, Koichiro Mizoguchi i Junichi Murakami, foren presents en la cerimònia d’ahir. L’ús domèstic d’aquesta alarma, però, no té gaire futur. Com distingir que ha saltat l’alarma, i que no és el veí que cuina a hores intempestives?

Premi Ig Nobel de Medicina (Tuk, Trampe, Warlop, Lewis, Snyder, Feldman, Pietrzak, Darby, Maruff): la presa de decisions quan hom té ganes de pixar

És freqüent que el jurat dels Ig Nobel concedeixi un guardó conjunt a dues recerques que han conduït a resultats diametralment oposats. Quina millor manera de mostrar el caràcter dialèctic, incrementatiu, polèmic, de la ciència? Tot sovint, després, les polèmiques de la generació precedent es resumeixen en una síntesi meravellosa entre els fills o els néts dels qui bescanviaren qüestions malicioses en multitud de congressos científics.

Quan tenim ganes de pixar, augmenta i disminueix la nostra capacitat cognitiva? La saviesa popular ens dirà que dependrà del moment. Que hi haurà un augment progressiu i una disminució catastròfica quan les ganes de pixar (o, més aviat, l’esforç de no pixar-se al damunt) ja ocupen la totalitat dels nostres pensaments.

Vegem la primera recerca guardonada. Apareixia en el número de maig de Pyschological Science, sota el títol “Inhibitory spillover: Increased Urination Urgency Facilitates Impulse Control in Unrelated Domains”. L’article el signaven Mirjam A. Tuk, Debra Trampe i Luk Warlop. Tuk és membre del Departament de Marquèting, Comunicació i Psicologia del Consumidor de la Universitat de Twente. Trampe ocupa una posició anàloga a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Groningen, i Warlop a la Facultat d’Economia de la Universitat Catòlica de Lovaina. Sentir la urgència d’orinar i resistir-s’hi és un “estat visceral” que, en principi, hauria de reduir la capacitat d’exercir l’auto-control. Tuk, Trampe i Warlop realitzaren diversos estudis. Per exemple, les persones sota urgència d’orinar puntuen millor en tests de denominar colors. Però no augmenta la seva puntuació en un test de Stroop, que mesura la velocitat de processament verbal. Les persones amb necessitat d’urinar resistien més les tries impulsives que suposen un guany o una despesa monetària. En resum, la urgència d’orinar, segons aquest article, condueix a una millor capacitat de decisió. Suposadament, mentre hom controla la pròpia bufeta, també té una millor capacitat de control en altres àmbits. Donat el ram al qual es dediquen els autors de l’article, esperem que en prenguin bona nota els responsables de grans superfícies comercials: dotar generosament d’urinaris pot contribuir a disminuir la gasivitat prudent dels potencials compradors.

Però no arribem a conclusions accelerades. En una altra revista, de nom més propi, Neurology and Urodynamics, trobem un títol neutre “The effect of acute increase in urge to void on cognitive function in healthy adults” . Els autors, M. S. Lewis, P. J. Snyder, R. H. Pietrzak, D. Darby, R. A. Feldman i P. Maruff, són membres de departaments de psiquiatria i neurologia, i d’urologia en el cas de Feldman. Arriben a una altra conclusió, però és clar que ho fan des d’un altre nivell. En l’estudi participaren vuit persones (entre 23-45 anys, 2 dones i 6 homes, tots ells amb estudis i amb bona salut) que consumien 250 mL d’aigua cada quart d’hora fins que ja no podien evitar d’anar al bany. De mentres, se’ls sotmetia a diferents tests de funció cognitiva. Els tests es feien una freqüència de cada hora, i amb la mateixa freqüència es demanava als subjectes en quina situació es trobaven: 1) sense ganes d’orinar; 2) amb ganes d’orinar; 3) amb fortes ganes d’orinar; 4) amb unes ganes extremes d’orinar; 5) ja orinats. Val a dir, que amb la ingesta d’aigua, el temps mitjà que van poder resistir els participants sense orinar fou de 140 minuts. És justament en els darrers minuts, quan les ganes d’orinar són extremes, que es produeix un deteriorament de la capacitat cognitiva. Es deteriora la velocitat de realització en tasques basades en l’atenció i en la memòria, si bé es manté la funció psico-motora. Es tracta d’una reducció en la velocitat de la realització de tasques, mentre que el grau d’encert es manté fins i tot en els darrers moments… Els valors de reducció en la velocitat de processament de la informació són comparables als efectes de la fatiga per manca de son o als d’un consum moderat d’alcohol. Els resultats conviden a entendre els efectes perjudicials de la retenció d’orina en la capacitat d’atenció i en els reflexos, cosa important en tasques com la conducció, feines de precisió o de risc, etc.

Fos com fos, membres dels dos equips (Mirjam Tuk i Luk Warlop; Peter Snyder, Robert Feldman i David Darby) assistiren ahir a la cerimònia.

Premi Ig Nobel de Psicologia (Teigen): el significat d’un sospir

Una persona sospira. Li demanem què li passa. No res, ens respon, és només un sospir. “Només un sospir?”. Aquesta és la qüestió que es feia Karl Halvor Teigen, el gener del 2008, en les planes de l’Scandinavian Journal of Psychology. Els sospirs, ens diu Teigen, són senyals emocionals i són respostes a una tasca difícil. En el seu article, Teigen es referia als resultats d’un qüestionari sobre els sospirs. La majoria de persones associen el sospir amb estats emocionals negatius, de baixa intensitat i que el sospirador voldria desactivar. Quan sentim sospirar a un altre, pensem que sospira per tristesa. En canvi, quan sospirem nosaltres mateixos, pensem que expressem un estat de “deslliurança”, envers quelcom o qualcú. Teigen també es refereix a un altre estudi, basat en la resolució de puzzles difícils (o, fins i tot, insolubles). En el decurs d’aquesta prova, l’individu es troba davant de la futilitat de nombrosos intents de solució. És cert que alguns, com l’Alexandra davant del rectangle vermell, badallen. Però molt sovint, els intents fracassats s’acompanyen de sospirs. Ouch, que diria en Homer Simpson.

Teigen ho resum. Els sospirs són, sovint, expressions no-intencionades d’una activitat, d’un pla o d’un desig que s’ha de descartar, i que creen una pausa abans de poder-lo substituir amb una nova iniciativa. Sospirar per l’objecte dels nostres amors és sospesar involuntàriament la manera de deixar-lo per un altre?

Teigen, que enguany fa els 70 anys, recollia ahir un Ig Nobel per objectivitzar quelcom tan eteri com un sospir.

Premi Ig Nobel de Literatura (Perry): la teoria de la procastinació estructurada

Crec que encara es pot veure a Collblanc aquell rellotge de sol que diu: “Pels camins del cel, el sol va fent via. Mira quina hora és, i aprofita el dia”. A la Casa de la Caritat, de Barcelona, llegim un altre proverbi: “Sempre al vespre arribaràs amb alegria si amb profit has esmerçat el dia”. I encara un altre “Si avui no estàs dispost, ¿com penses demà estar-ne? Demà és dia insegur i aquest demà ¿ja saps si el tindràs tu?”. També un epicuri “Carpe diem”, ens crida a aprofitar el dia. A allò de “feina feta no fa destorb”, a no deixar per l’endemà allò que podem fer avui, a tot això ens crida la paremiologia popular i sàvia, catalana i llatina. També llatí és el mot “procastinus”, cognat del mot que ara apareix en els informatius meteorològics en llengua anglesa, “forecast”. “Procastinus” vol dir, literalment, “demà”. La procastinació és el vici de deixar-ho tot per demà. “Vuelva usted mañana”, que deien els buròcrates en temps de Larra. “No por mucho madrugar amanece más temprano”.

La procastinació, en general, és no dedicar-se a les tasques més urgents o més importants i, per comptes, d’això dedicar-se’n a unes altres, sovint les més senzilles o les més amables. I no hi ha res més amable que no fer res, el dolce fare niente. Consultar el correu electrònic o el compte de Tweeter o de Facebook, o entretindre’s en solitaris amb les cartes o amb el dòmino, o fer gargots en el full en blanc, o repetir la gesta de Penèlope amb la mortalla de Laertes.

Robert Benchley afirmava en el 1949 que “tothom pot fer qualsevol quantitat de feina, sempre que no sigui la feina que se suposa que ha de fer en aquell moment”. És aquesta la clau de la procastinació? Procastinem per no fer allò que és obligat. Antítesi del procastinador, seria la persona amatent de complir el deure el més aviat possible per deslliurar-se’n (“feina feta no fa destorb”) i poder entrar més ràpidament en la fase de la satisfacció del deure complert. Però tant un com l’altre, consideren l’obligació com una llosa… és clar, per això és una obligació!

John Perry va escriure en el 1996 un assaig titulat “How to Procrastinate and Still Get Things Done”. L’article, publicat al Chronicle of Higher Education, s’adreçava especialment a la procastinació entre els estudiants… Però el mateix article era una procastinació de John Perry, que altra feina més important segurament tenia. En tot cas, Perry enunciava la Teoria de la Procastinació Estructurada, segons la qual, “per assolir altes fites, treballeu sempre en quelcom important, emprant-lo com una manera d’evitar fer quelcom que sigui encara més important”. El procastinador pot ser un gran ciutadà, precisament perquè fa moltes coses d’importància mitjana, per tal d’evitar tindre temps per coses de gran importància.

Perry, de la Universitat de Stanford, no va recollir personalment el premi. Deborah Wilkes, del mateix centre, va acceptar el premi de part de Perry. En la plana web de la “procastinació estructurada”, la recepció de l’Ig Nobel era celebrada amb no pas poca joia. Ja fa anys, que la idea s’ha instal•lat en els procastinadors, i el guardó no farà més que refermar-la.

Premi Ig Nobel de Biologia (Gwynne i Rentz): el beetle i la bottle

Un joc de mots en un article del 1983 ha valgut a Darryl Gwynne i David Rentz el Premi Ig Nobel de Biologia. L’article du per títol “Beetles on the Bottle: Male Buprestids Mistake Stubbies for Females (Coleoptera)”, i fou publicat al Journal of the Austrlian Entomological Society. El 1984, aparegué una recerca més completa sota el títol “Beetles on the Bottle”, en el Proceedings of the Royal Entomological Society of London.

Darryl T. Gwynne sempre ha estat interessant en els aspectes de l’investiment masculí en la reproducció i en el seu rol en la selecció sexual i en l’evolució del dimorfisme sexual, i en aquest camp ha fet recerques entre diferents espècies d’insectes i d’aranyes.

David Rentz és conegut entre el públic per la seva guia sobre els katídids, una família d’ortòpters endèmica d’Austràlia.


Buprèstids

La recerca en qüestió, anotava el comportament de certs mascles de la família de coleòptes dels buprèstids en relació a unes ampolles de cervesa, les stubbies


Un exemple de stubby

L’altracció dels buprèstids per les stubbies era examinada en aquests dos articles, sempre amb el joc entre el “beetle” i la “bottle”. Gairebé trenta anys després, Gwynne i Rentz recollien el seu Ig Nobel.

Premi Ig Nobel de Físic (Perrin, Perrot, Deviterne, Ragaru i Kingma): el mareig del discòbol

De les proves atlètiques de llençament, n’hi ha dues d’espectaculars i que, per a la competició d’alt nivell, exigeixen una tècnica específica: la de giravoltar per agafar embrenzida que transmetre a l’objecte llençat. Ens referim a les proves de disc i de martell. Que no es maregen?, es demana el gran públic. Sí, de vegades, respondran els discòbols. En canvi, els llençadors de martell de gran nivell rarament reporten una sensació de mareig després del llançament.

Científics de la Université Henri Poincaré s’adreçaren a aquesta qüestió. Els seus resultats foren publicats en el 2000 en un article. L’Ig Nobel l’han guanyat per l’aparent tautologia del títol: “El mareig en els llençadors de disc es relaciona amb el moviment generat mentre giren”.

El títol no era del tot encertat per a la recerca, ja que els llençadors de martell també giren però rarament reporten aquesta sensació. En la recerca, de fet, es reclutaren 22 esportistes d’alt nivell, 11 discòbols i 11 llençadors de martells. Els 22 esportistes foren entrevistes, se’ls gravà en vídeo, i se n’examinà a càmera lenta els moviments. Hom parà l’atenció en els canvis en el referent visual, en els moviments del cap i en l’àrea de suport de les plantes del pau. De les entrevistes, es confirmà la idea inicial: més de la meitat dels 22 esportistes declaraven sentir malestar després de llençar disc. En canvi, ningú no es va plànyer després d’haver llençat martell. En veure les imatges, hom comprovà que els llençadors de martell ho tenen més fàcil per fixar punts de referència visuals, cosa no tan fàcil per als discòbols. També per als discòbols, els moviments de cap eren més pronunciats, i hi havia menys subjecció al terra. L’acceleració de Coriolis vinculada als moviments del cap devia ser clau en la sensació de mareig.

L’estudi fou publicat en l’Acta Oto-laryngologica, i inclou dades rellevants per a la sensació de mareig en general. Sigui com sigui, un títol desafortunat ha fet que els autors rebin l’Ig Nobel. S’ho han pres amb bon humor, és clar. No van prendre l’avió, però, i s’estimaren més d’enviar-hi un vídeo… S’estalvien, així, un possible mareig.

Premi Ig Nobel de Matemàtiques (Martin, Robertson, Prophet, Lee, Mwerinde, Camping): el càlcul de la fi del món

La llista de guardonats al Premi Ig Nobel de Matemàtiques és una llista de persones amb una certa capacitat de càlcul… però de nul·la capacitat de predicció. Tots ells empraren càlculs més o menys sofisticats per, a través de la Bíblia o d’altres fonts, calcular el moment exacte de la fi del món, o d’algun dels esdeveniments vinculats a la fi del món. Aparentment, i amb totes les prevencions necessàries, tots s’han equivocat.

Dorothy Martin (1900-1992), de Chicago, era vinculada al moviment dianètic encapçalat per l’escriptor de “sci-fi”, L. Ron Hubbard. En el 1952, Martin començà a rebre missatges que captava mitjançant “escriptura automàtica”. Eren missatges d’habitants de planeta Clarion. Eren uns missatges d’advertiment. Abans del solstici d’hivern (21 de desembre) del 1954, una gran inundació anegaria tot el món, inclòs Chicago. Ni inundació ni fi del món. Martin, però, no abandonà les conviccions, i continuà amb nous contactes, ara ja amb el nom de Germana Thedra.

A diferència de Martin, Pat Robertson (*22.3.1930) és un “conservador respectable”, una de les figures senyeres de la “dreta cristiana”. La figura de Robertson guanya pes a partir de la campanya electoral del 1980, quan la victòria de Ronald Reagan es va deure, en bona mesura, al suport de la dreta cristiana. Robertson fou una persona vital per a accelerar el procés de concentració de vot conservador en el Partit Republicà, shift que perjudicà als sectors conservadors tradicionals del Partit Demòcrata en el sud dels Estats Units, en un moviment que, certament, ja havia començat dècades abans. A partir del 1988, Robertson ha estat una figura més política que religiosa. Però en el 1976, Robertson és una figura nítidament religiosa, capdavanter del teleevangelisme. És en aquell any que fa la predicció segons la qual la fi del món s’havia d’esdevindre l’octubre o novembre del 1982. En maig del 1980 reiterava que “cap a la fi del 1982 hi hauria un judici en el món”. Els mots eren prou ambigus, però era clar que alguna cosa grossa havia de passar a final del 1982. Aparentment, no passà res. Robertson s’oblidà de la predicció i centrà els seus esforços en els seus negocis comunicatius, i en els seus vincles polítics, nacionals i internacionals, amb la voluntat clara i definida d’esdevindre una palanca del gran capital nord-americà.

Elizabeth Clare Prophet (1939-2009) era la dirigent i inspiradora de l’Església Universal i Triomfant. Prophet s’havia format religiosament en el moviment de la “ciència cristiana”, però el seu moviment també va rebre influències del budisme i de l’hinduisme. En els anys 1980 esdevingué una figura mediàtica, habitualment entrevistada per programes de televisió que, mentre se n’enfotien, la feien cada vegada més coneguda. En la fira de la comunicació, res no n’hi ha com l’anunci de la fi del món. Elizabeth no posà mai una data concreta, però es referia a l’any 1990 o, genèricament, al tombant de la dècada. L’agitació dels anys del col•lapse del bloc soviètic, o l’escalada militar al Golf Pèrsic del 1990, eren factors aprofitats per Elizabeth. La fi del món es produiria, en aquest cas, per motius estrcitament terrestre: un desastre nuclear, fins i tot fet sense mala fe, per les potències nuclears. No passà res, i Elizabeth abandonà progressivament els tons apocalíptics.

Lee Jang Rim, de Corea, va posar com a data de fi del món el 1992.

Credonia Mwerinde, una de les fundadores del Moviment per a la Restauració dels Deu Manaments de Déu, havia predit la fi del món per al 1999. L’1 de gener del 2000, arribà la decepció entre els membres del Moviment. Acusats d’impostors, els dirigents del moviment maldaren per crear una fi del món local. L’església de Kanangu fou cremada, amb més de 530 víctimes mortals. Mwerinde i d’altres dirigents s’hi van fer fonedissos.

Harold Camping supera tots els anteriors. Ja havia predit la fi del món el 6 de setembre del 1994. Darrerament, ha canviat aquesta predicció per la del 21 d’octubre del 2011. També ha aclarit que la fi del món podria no ser la fi del món, sinó simplement l’inici d’algun judici ocult. Però, ja se sap, cor que no veu, cor que no dol.

Premi Ig Nobel de la Pau (Zuokas): no aparcaràs en el carril bici

El batlle de Vílnius, Arturas Zuokas, va fer titulars amb el vídeo en el que apareixia comandant un tanc que aixafava cotxes de luxe aparcats en el carril bici. Un ús tan cívic d’equipament militar li ha servit per guanyar el Premi Ig Nobel de la Pau. Zuokas no ha desaprofitat l’ocasió per recollir el guardó.

YouTube Preview Image

Premi Ig Nobel de Seguretat Pública (Senders): comprovant la necessitat de tindre els ulls en la carretera

En el 1967, John W. Senders publicava “The Attentional Demand of Automobile Driving”. En aquesta peça hom examinava els nivells d’atenció necessaris per conduir a través de diferents vies i per realitzar diferents maniobres al volant. Senders ideà un dispositiu que li cobria els ulls a intervals regulars, i comprovava així fins a quin punt l’impediment no l’impedia de conduir.

YouTube Preview Image

Aquesta entrada ha esta publicada en 5. La Intel·ligència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada