Antoni Prevosti i la genètica de poblacions a la Universitat de Barcelona

Ahir al migdia, al Tanatori de Sant Gervasi, era acomiadat Antoni Prevosti Pelegrin, traspassat als 92 anys el dijous 1 de setembre del 2011. Prevosti, nascut a Barcelona, el 15 de febrer del 1919, fou el primer catedràtic de Genètica de la Universitat de Barcelona (UB). Amb ell, els estudis sobre genètica de poblacions, orientats a la biologia evolutiva, prenen una rellevància que ha estat continuada per alguns dels seus successors més destacats del Departament de Genètica.

Antoni Prevosti

Jove col·leccionista de coleòpters, el grup d’insectes més divers, aquesta fou la porta d’entrada de Prevosti a les ciències naturals, carrera en la qual es matriculà a la Universitat de Barcelona. En aquella època, la carrera de Ciències Naturals no s’havia escindit encara (ho faria algunes dècades després) en Geologia i Biologia. Un dels interessos del jove Prevosti, la qüestió de la base científica de la diversitat dels coleòpters difícilment se la podria resoldre la universitat en aquells moments. La genètica, certament, havia fet grans avenços, però era una genètica enfocada a l’estudi de la transmissió intergeneracional de la variabilitat intraespecífica. L’aparell matemàtic de la genètica de poblacions tot just es consolidava, no pas sense dificultats. Fet i fet, la genètica no formava part, com a assignatura, en el programa de cinc anys dels estudis de Ciències Naturals de la Universitat de Barcelona. Se’n parlava, és clar, en diverses assignatures, particularment en l’assignatura d’Antropologia que donava Santiago Alcobé (1903-1977), i això va fer que l’interès científic de Prevosti es mogués cap a aquesta àrea.

La victòria franquista i l’ascens de les potències de l’Eix són indestriables del trencament i represa de la Universitat de Barcelona en aquells anys. Santiago Alcobé esdevé catedràtic d’Antropologia en el 1941. En el 1942, Antoni Prevosti completa la Llicenciatura en Ciències Naturals, i ingressa com a investigador en el Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Es vinculà al grup de recerca d’Alcobé, que després donaria lloc al Centre de Genètica Animal i Humana. Sota la direcció del catedràtic, comença un treball de recerca sobre la dinàmica del creixement humà, i els seus condicionants socials. L’estudi monitoritzava el creixement de grups d’alumnes de Barcelona, de 7 a 14 anys. En els difícils anys de postguerra, l’estatura infantil és un fidel reflex de la situació de misèria i de polarització social. Els alumnes de les escoles municipals (famílies amb menys recursos) arribaven als 14 anys amb una mitjana d’alçada 14 cm inferior als alumnes de les escoles religioses dels barris alts (topogràficament i socialment) de la ciutat. La dinàmica del creixement mostrava com els alumnes de les famílies benestants començaven a fer l’estirada abans, en un període més breu, i assolien també abans el màxim que ja conservarien en l’edat adulta. Si bé aquest màxim tenia indubtables condicionants genètics, la dinàmica de creixement era fortament influïda per l’alimentació, i havia de reflectir les enormes diferències socials de la Barcelona de post-guerra. Tal com era preceptiu, Prevosti defensà amb èxit la tesi doctoral a la Universitat de Madrid, el 1948.

Durant els anys doctorals i post-doctorals, Prevosti també participà en d’altres treballs d’Alcobé, dels quals destaquen possiblement els estudis d’antropologia física sobre les poblacions pirinenques (Andorra, Aran, valls pirinenques de la província d’Osca). Aquests estudis assenyalen també un canvi en l’estudi de l’antropologia física, amb un esforç per guanyar en rigor i anar més enllà de la “raciologia” decimonònica. Prevosti també col•laborà en l’estudi antropològic de les 171 sepultures trobades en el treball d’arqueologia d’emergència realitzat entre 1945 i 1946 en el marc de la construcció dels pavellons del Tiro de Pichón que s’havia de fer a Montjuïc.

El treball de tesi havian enfrontat Prevosti a la dificultat d’analitzar matemàticament una ingent quantitat d’alçades d’alumnes barcelonins. Ampliar coneixement en el tractament estatístic de les dades biològiques era un dels objectius de l’estada post-doctoral que, el 1948, Prevosti fa a Roma al costat de Corrado Gini (1884-1965). De Roma passà a Palanza, per estudiar al costat d’Adriano Buzzati-Traverso (1913-1983). Buzzati-Traverso tot just s’havia convertir en professor de genètica a la facultat de zoologia de Pavia. Buzzati-Traverso havia après als Estats Units, a partir del 1934, les tècniques d’estudi amb mosques de la fruita (Drosophila spp.), que havien rebut l’impuls definitiu amb Thomas Morgan com a material d’estudi de referència en la genètica zoològica. Prevosti aprengué a treballar amb drosòfila al laboratori de Buzzati-Traverso, en unes formes de fer que l’acompanyarien durant més de mig segle en la vida quotidiana. Buzzati-Traverso no es limitava a l’estudi de Drosophila melanogaster sinó que també estudiava d’altres espècies, com Drosophila subobscura. Així, les drosòfiles no tan sols eren un model de genètica intraespecífica, sinó també de genètica interespecífica. El fet que en cèl•lules de les glàndules salivals dels dípters, es formin cromosomes politènics, permet l’estudi de les molècules d’ADN a través de tècniques microscòpiques. També això aprengué Prevosti del grup de Buzzati-Traverso.

Amb aquest bagatge, les recerques de Prevosti es dissocien progressivament de l’antropologia, per interessar-se per la genètica de poblacions i per la genètica evolutiva. Els estudis sobre les inversions cromosòmiques de Drosophila subobscura comencen a donar-li una idea dels motors de l’especiació (els reordenaments cromosòmiques creen barreres genètiques parcials en l’encreuament entre poblacions d’una mateixa espècie).

Després d’una nova etapa barcelonina, en la qual Antoni Prevosti es casa amb la companya de feina, Maria Monclús, torna a fer una estada productiva a l’exterior, aquesta vegada, en el curs 1953-1954, a la Universitat d’Edinburgh. L’estada a Edinburgh li va serví per col·laborar amb Alan Robertson (1920-1989), pioner en la introducció de tests bioquímics per monitoritzar els processos de millora genètica aplicats a la ramaderia. Són els anys, certament, en els quals el gran públic associa la genètica amb la genètica molecular, i particularment amb el model de la doble hèlix de Watson i Crick, o amb els estudis sobre els mecanismes moleculars de la replicació de l’ADN o de la síntesi de proteïnes. Prevosti, però, mostra més atenció per tot el que pot oferir encara la genètica clàssica, de la mà de Douglas Scott Falconer (1913-2004), amb els seus estudis de mapatge cromosòmic en ratolins, o de Charlotte Auerbach (1899-1994) sobre tècniques de mutagènesi. En el 1955, Prevosti fa una estada a Cold Spring Harbor, a Nova York, on podrà conèixer de primera mà, grans científics llargament admirats com Theodosius Dobzhasnky (figura central en la teoria sintètica de l’evolució) o Sewall Wright (fonamental en el desenvolupament de la modelització matemàtica de la genètica de poblacions).

És el 1955, de retorn a Barcelona, que comença a fer classes de genètica a la Universitat de Barcelona (curs 1955-1956). Són els anys en els quals la Llicenciatura de Ciències Naturals es desdobla en Biologia i Geologia, bo i compartint encara edifici amb Física i Química. En el 1959, es dota la Càtedra de Genètica i, en el 1963, Antoni Prevosti la guanya, esdevenint el primer catedràtic dde genètica d’una universitat dels Països Catalans.

Al voltant de Prevosti comencen a funcionar diversos grups de genetistes. Les drosòfiles, sens dubte, són l’eina per excel·lència. Des d’estudis de genètica clàssica i de detecció de noves mutacions (que informin sobre gens desconeguts) fins a estudis d’evolució en el laboratori, o estudis sobre genètica de poblacions, sobre relacions evolutives entre espècies de drosòfiles, etc., tot això s’aborda en els flascons de gelificat de blat de moro fermentat amb llevat. El reactiu biològic essencial, però, cal anar-lo a caçar. De les campanyes a Collserola de recol·lecció d’insectes, i la destria posterior a la percaça de tal o tal espècie de drosòfila queden imatges com aquesta del matrimoni Prevosti:

Antoni Prevosti i Maria Monclús

És en el context evolutiu i poblacional, que Prevosti recorre ja a la genètica molecular. En els anys 1960 es familiaritza amb les tècniques de separació electroforètica de proteïnes aplicades a l’estudi de la diversitat genètica amagada. Fins llavors, hom s’havia de limitar a l’estudi d’aquella diversitat genètica que fos evidenciable en el color dels ulls, en la morfologia de l’ala, del tòrax, de l’abdomen, etc.; o bé resseguir característiques cromosòmiques. Richard C. Lewontin, però, evidencià com de potent podia ser l’estudi de la variabilitat de les proteïnes, no a nivell funcional, sinó estructural: la mobilitat electroforètica depèn essencialment de la grandària molecular de les proteïnes. Es podien descriure al·loenzims, enzims funcionalment idèntics, però que es podia distingir en un gel electroforètic. Hom descobrí al·loenzims en les més diverses espècies, amb la qual cosa la genètica de poblacions s’ampliava de mires. Avui dia, amb totes les dades que permet la seqüenciació d’àcids nucleics, es fa difícil apreciar la rellevància de les tècniques moleculars del període.

Més enllà de les aportacions científiques de Prevosti des de la Universitat de Barcelona i des del CSIC (membre supernumerari des del 1968), del total d’articles publicats en revistes científiques internacionals, o del nombre de tesis doctorals dirigides (28), aquests dies també s’ha recordat la faceta de dinamització i organització d’un departament universitari. Quan Prevosti esdevé emèrit, fa unes dues dècades, el Departament de Genètica mostra una diversitat que cobreix tots els camps de la disciplina, des de la genètica molecular a la genètica de poblacions, des de la genètica aplicada a la millora de varietats animals i vegetals a la genètica evolutiva, cobrint bona part dels diversos grups biològics (des de la genètica bacteriana a la humana), i també encarant els reptes de la genètica del desenvolupament i la genètica del càncer.

En el 1993, ja com a catedràtic emèrit de Genètica, però encara ben actiu en el Departament, concedia aquesta entrevista a Josep Maria Espinàs.

Aquesta entrada ha esta publicada en 3. La Vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada