El catxalot Leviathan melvillei: un superdepredador del Miocè

Paleontologia: Fou en el darrer dia del programa de treball de l’equip de Klaas Post, del Museu d’Història Natural de Rotterdam, en el desert de Pisco-Ica (sud del Perú), quan es va trobar un especimen remarcable: el crani força conservat d’un cetaci odontocet fiseteroïde (un “catxalot”). Era el novembre del 2008. Un grup d’investigadors entre els quals es troba Klaas Post, coordinat per Olivier Lambert (de l’Institut de Ciències Naturals de Bèlgica), han estudiat l’especimen i el seu context. Els resultats més destacats es publiquen ara a la revista Nature (Lambert et al., 2010).

La descripció d’una espècie: Leviathan melvillei

L’article a Nature serveix, doncs, per presentar una espècie prèviament desconeguda. Les dimensions de l’especimen, amb un crani de 3 metres, i dents de fins a 36 cm de llargada, justifiquen a bastament el nom triat per a qualificar el gènere (també nou) en el qual s’enquadra l’espècie: Leviathan. El monstre de la mitologia hebrea ha estat sovint vinculat a un cetaci, com ara la balena que atemorí l’Etiòpia del rei Cefeu. En l’imaginari modern, el monstre cetaci per excel·lència és la gran balena blanca, Moby Dick. Moby Dick era una balena (whale) en el sentit anglès del terme. La convenció, en les llengües romàniques, és reservar el nom de “balena” per als cetacis misticets (que han perdut la dentició). Moby Dick, pròpiament, seria un catxalot. Allò que en anglès s’anomena “sperm whale”. Els catxalots pertanyen al grup dels “odontocets” (els cetacis amb dents) i, dins dels odontocets, se’ls identifica amb el grup dels fiseteroïds. En referència a Moby Dick, l’espècie ha estat batejada amb l’adjectiu melvillei, en referència a Hermann Melville, el creador literari de Moby Dick, del capità Ahab i d’Ismael.

Hem dit que aquest exemplar “tipus” de Leviathan melvillei tenia un crani de 3 metres de llarg. Això fa pensar a Lambert et al. (2010), que la llargada corporal total podria oscil·lar entre els 13 i els 18 metres.

L’especimen conserva bona part del maxilar i de la mandíbula, i una sèrie de dents. Són les dents més grans conegudes entre els cetacis (bo i salvant l’ullal del narval, és clar). Els catxalots actuals tenen únicament dents funcionals en la mandíbula inferior. En canvi, L. melvillei mastegava amb les dents de dalt i amb les de sota.

La prominència del crani dels catxalots es deu a l’òrgan d’espermaceti, històricament cobejat. L’espermaceti, fet de capes de greix (oli) i de cera, té en els catxalots moderns unes funcions vinculades a la flotabilitat. L’òrgan d’espermaceti de L. melvillei devia ésser enorme, a jutjar per la curvatura del crani.

Quines funcions devia realitzar l’òrgan d’espermaceti de L. melvillei? Per respondre a aquesta pregunta cal conèixer millor el context d’on va viure.

Pisco-Ica, fa 12-13 milions d’anys

Cerro Colorado, en el desert de Pisco-Ica, devia ésser llavors una massa d’aigua somera connectada amb l’Oceà Pacífic. En la zona s’han trobat restes de balenes i dofins, de foques, d’aus marines, de tortugues i de taurons. Entre els taurons hi havia Carcharocles megalodon que, amb 20 metres de llargada, devia compartir/competir amb L. melvillei en la funció de “superdepredador”, tot coronant tots dos la xarxa tròfica.

Hem de suposar que L. melvillei devia viure de depredar balenes i, potser, foques. Les devia caçar a la superfície. Així doncs, l’estil de vida no era (si més no, no exclusivament) el dels catxalots que s’endinsen en les grans fondàries. Per això, els autors, en pensar sobre l’òrgan spermaceti, creuen que devia ajudar-lo en funcions sensorials (com a cambra de ressonància, tot ajudant a la funció auditiva, a l’ecolocalització, etc.) o com a arma (bé per colpir presses o bé en combats intraspecífics).

El catxalot més gran en l’actualitat és Physeter macrocephalis. S’alimenta fonamentalment de calamarsos i pops, que caça a grans profunditats amb unes estratègies de succió. L. melvillei devia caçar d’una forma més ortodoxa (“raptorial”), tal com fan les modernes orques.

El contrast entre Physeter i Leviathan ens posa en qüestió de com devien ser els primers catxalots. Segurament, es devien assemblar més a Leviathan que a Physeter en la fesomia i en les estratègies de caça. Fins ara, en el miocè hom havia trobat dents de catxalot, més grans que les de Physeter però més petites que les de Leviathan.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *