Astronomia: El 1908 sortia a la llum, pòstumament, La cacera del meteor, de Jules Verne. En ella apareixen astrònoms que detecten un asteroide que s’aproxima a la Terra, en calculen la trajectòria, l’observen en entrar en l’atmosfera (meteor) i van a la percaça dels fragments (meteorit). Curiosament ha estat necessari esperar cent anys per ser capaços de fer això: d’analitzar l’impacte d’un asteroide a la Terra des dels moments previs a la col·lisió, durant la col·lisió i recuperar-ne fragments.
L’asteroide 2008 TC3
El 6 d’octubre de 2008, Richard A. Kowalski (*1963), membre del Catalina Sky Survey (CSS), al Mount Lemmon, de Tuscon (Arizona), va enregistrar un objecte sideral amb moviment propi: és a dir, un planeta. El número de registre provisional fou 8TA9DA69. Kowalski va descobrir i seguir aquest petit planeta (amb un diàmetre estimat posteriorment de 2 a 5 metres) amb un telescopi d’1,5 metres d’obertura.
De seguida sonaren les alertes. El CSS és un servei adreçat a la descoberta i seguiment de cometes i asteroides, però posa un èmfasi especial en el seguiment dels anomenats “objectes propers a la Terra”, és a dir aquells asteroides que en la seva òrbita heliocèntrica creuen amb l’òrbita heliocèntrica de la Terra. El CSS forma part d’una xarxa laxa de centres que reben el nom, un xic exagerat, de “Spaceguard” (Guardia espacial). Aquesta vegada la xarxa va funcionar.
En el seguiment de l’asteroide participaren uns 27 astrònoms de diversos centres. Mentre van poder (és a dir, fins abans de l’impacte) es van fer un total de 586 mesures astromètriques. Les dades d’astrometria i de fotometria eren immediatament reportades al Minor Planet Center.
Des del Minor Planet Center arribaren a produir unes 25 circulars. A les 8 hores de l’observació inicial d’en Kowalski, una circular ja oferia els elements orbitals presumptes, que reberen després diverses modificacions (a mesura que l’acció gravitatòria de la Terra desviava l’òrbita heliocèntrica inicial de l’asteroide).
Les darreres 2 hores i tres quarts d’existència independent del 2008 TC3.
En total hi hagué unes 19 hores de seguiment en directe.
Quan l’asteroide va rebre la denominació provisional de 2008 TC3 ja feia temps que havia impactat. Encara hauran de passar mesos perquè el Minor Planet Center li assigni un número de “planeta menor” i perquè Kowalski pugui assignar a la seva descoberta un nom convencional. Hom ha provat d’identificar aquest petit planeta en registres astronòmics anteriors però, aparentment, sense resultats.
Una de les imatges (cercle rosa) de l’asteroide 2008 TC3 hores abans del seu impacte.
El meteor
Poques hores abans de l’impacte hom ja havia calculat per on aniria el tret.
L’impacte, és a dir l’entrada en l’atmosfera, es va produir el 7 d’octubre a les 2:46 UTC (les 5:46 de la matinada, hora local). Com que encara era fosc en l’àrea on es produí l’impacte, ha estat relativament fàcil resseguir la seqüència de fets des de les imatges captades pel Meteosat. En el moment de l’impacte atmosfèric, l’asteroide anava a una velocitat relativa de 12800 m·s-1. L’efecte de planxada va conduir a l’explosió de l’asteroide a uns 37 km d’alçada.
L’impacte atmosfèric tingué lloc al nord del Sudan, a la banda dreta del riu, en ple Desert de Núbia. Diversos testimonis van veure la flamarada, tan lluminosa com una lluna plena (la lluna era llavors en mig creixent i, és clar, no es podia veure des del cel matutí). Des d’un avió situat a uns 1400 km, van veure el meteor com un flaix lluent.
En Shaddad va captar amb el mòbil el rastre deixat pel meteor
L’impacte també va ser seguit des d’estacions d’infrasons. És a partir de les dades obtingudes sobretot des d’una estació de Kènia, que hom ha avaluat la força de l’explosió entre 4-8 gigajoules. No és que sigui un impacte excepcional, però sí de consideració: impactes d’aquesta magnitud tenen lloc de mitjana entre 2 o 3 vegades l’any.
Els meteorits
Les dades d’infrasons d’estacions de superfície i les imatges des dels satèl·lits artificials van situar més o menys l’àrea de l’impacte. La recerca de fragments, és clar, no seria cosa senzilla.
Els rastrejadors
A finals de febrer, però, expedicions exhaustives van poder captar material presumptament relacionat amb l’impacte. Després de diverses anàlisis, un total de 280 fragments han estat catalogats com a part de l’antic 2008 TC3. Aquesta setmana han estat presentats des d’una teleconferència per la NASA.
En resum, el treball d’astrònoms, captadors d’infrasons i rastrejadors han connectat per primera vegada un petit planeta amb el seu meteor i els seus meteorits.
