Els tres primers segles de Carl Linné: història i perspectives de la sistemàtica biològica

Sistemàtica: Segons el calendari suec, el 13 de maig del 1707 (23 de maig pels països catòlics, que ja havien adoptat el calendari gregorià, i 12 de maig pels països que seguien el calendari julià tradicional) neix a Råshult (Småland) un infant que rebrà el nom de Carl Linné. Fa 300 anys, doncs, Carl devia ser la nineta dels ulls del jove matrimoni format per Christina i Nils. Nils, pastor de l'Església Sueca, havia batejat el seu primogènit amb el nom de l'heroic rei Carl XII, sense saber, és clar que la potència sueca començaria a declinar indefectiblement dos anys després a la infausta batalla de Poltava (1709), en el marc d'una guerra del Nord complexament lligada a la nostra guerra coetània. En tot cas, Carl seria especial. Era el primer de la seva nissaga que duia des del bressol el cognom de Linné. Aquest cognom l'havia adoptat, per imperatiu legal, el seu pare Nils, quan va ingressar a la universitat per començar la carrera eclesiàstica. Abans d'allò Nils era conegut, senzillament, com a Nils Ingermarsson, i el pare de Nils com a Ingermar Bengtsson. Nils va triar Linné com a cognom en honor del gran til·ler (linn en esmalandès) que hi havia plantat a la casa pairal. Si mireu quina és la denominació científica del til·ler en qüestió probablement us trobareu amb Tilia europaea L., 1753. I és en la sistemàtica natural que el nom de Linné és més recordat. Cal no oblidar, però, la seva faceta de viatger i explorador (que arrenca a Lapònia, el 1732), les seves aportacions sobre anatomia vegetal (i floral, en particular), els estudis antropològics zoològics i mineralògics (amb una perspectiva integral que podríem considerar "proto-ecològica"), la tasca com a metge (i la dedicació al tractament de la sífilis), el renom com a escriptor (és una de les darreres grans plomes de la literatura llatina), etc. En aquest post ens centrarem, però, en l'aspecte nodal que té la figura de Linné en la sistemàtica biològica i veurem en definitiva les propostes contemporànies per anar-hi més enllà.[@more@]

En aquesta localitat de Råshult va nèixer Carl Linné fa poc més de 300 anys. El 1735, un Linné de 28 anys posaria les bases de la sistemàtica biològica moderna i, particularment, fixaria la nomenclatura binomial de l'espècie. Per exemple fou ell qui motejà la nostra espècie d'Homo sapiens. La "L." que apareix encara avui al darrera de moltes espècies indica que fou el mateix Linné qui les va descriure originalment al seu Systema Naturae. El 1761 seria ennoblit i a partir de llavors signà com a "Carl von Linné". No obstant això, en la seva obra llatina, signa com a "Carolus Linnaeus".

La sistemàtica natural abans de Linné

L'Església Sueca, de la qual el pare de Linné era ministre, és una església luterana. I ensenyava Martin Luther (1486-1546), com ho repetien els germans Olaus (1493-1552) i Laurentius Petri (1499-1573), el principi que la revelació divina es redueix a la sola scriptura. I, si bé Carl Linné optaria pels estudis de medicina i per una orientació certament naturalística, la influència de la Bíblia en el seu pensament no es pot menystindre. Si parlem de naturalística i de Bíblia pensem indefectiblement en el primer capítol del Gènesi, on se'ns relata la Creació, o en el passatge on Adam, el primer home, "va posar nom a tot el bestiar, i a les aus del cel i a tots els animals feréstecs" (Gn. 2. 20). És evident que els autors d'aquests textos, d'inspiració babilònica, creien en l'existència objectiva d'espècies. Fins i tot proposen una classificació dels organismes vegetals (1.-"herbei que doni llavors a la terra" i 2.-"arbres fruiters que portin fruits segons la seva espècie") i animals (1.- animals marins, 2.- aus, 3.- bèsties salvatges, 4.- bèsties domèstiques, 5.- rèptils). Aquesta classificació se'ns clarifica millor quan se'ns parla de la saviesa del rei Salomó: "va dissertar sobre els arbres, des del cedre del Líban fins a l’hisop que brota de la paret. També va tractar dels animals, les aus, els rèptils i els peixos". Linné es veuria com una mena de segon Adam, i els seus seguidors diran "Deus creavit, Linnaeus disposuit".

Si seguim l'esperit de l'època, al costat de les fonts sacres hem de col·locar les profanes. I ningú millor que les fonts aristotèliques. Aristòtil (384-322 a.C.), més de 20 segles abans de Linné, havia escrit diverses sobre els animals. En elles hom pot deduir una classificació biològica. De l'obra aristotèlica es deriva, però, més aviat, una "scala naturae". Així, per exemple, els humans ens caracteritzaríem per una triple ànima racional, sensitiva i vegetativa; els animals comptarien únicament amb una doble ànima, sensitiva i vegetativa; i els vegetals comptarien únicament amb el tercer tipus d'ànima. L'esquema classificatori d'Aristòtil és proto-evolutiu: cada característica nova divideix els organismes entre els qui la presenten i els qui no. Per exemple, entre els animals, cal distingir entre els de sang vermella (si fa no fa, els vertebrats) i els de sang no-vermella (els "invertebrats"); entre els animals de sang vermella entre els de sang freda (peixos i rèptils) i els sang calenta (aus i mamífers); i entre els de sang calenta entre els qui posen ous (aus) i els qui pareixen cries vives (mamífers).

De totes formes, si volem trobar les arrels de la sistemàtica natural científic hem de recular menys en el temps. El 1583, a De plantis, Andrea Cesalpino (1519-1603) proposa una classificació de totes les plantes en 15 gèneres superiors. John Ray (1627-1705) trenca de forma encara més clara amb la classificació binària dels aristotèlics i proposa una classificació empírica dels vegetals a Historia plantarum (1686). Similarment, Augustus Quirinus Rivinus (1652-1723) trenca amb la divisió artificial entre herbes i arbres i proposa una classificació botànica basada en l'anatomia de flor, fruit i llavor. La consolidació d'un sistema jeràrquic, amb classes, seccions, gèneres i espècies, arriba amb el provençal Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708).

El Systema Naturae de Carolus Linnaeus

La sistemàtica naturalística tal com la coneixem neix, però, amb Linné. És en una estada als Països Baixos, on Linné, casat de fa poc, elabora la primera edició de Systema Naturae, una proposta de classificació científica en "classes, ordres, gèneres i espècies", apta no tan sols pel regne vegetal sinó també pels regnes animal i mineral. El mèrit de Linné consisteix en l'adopció d'una sèrie de mesures pràctiques. Vegem un exemple:

– per Linné una cosa ha d'ésser la descripció (característiques i trets diferencials) d'una espècie i un altre nom, necessàriament arbitrari i reduccionista. Així neix el concepte de nomen triviale. El nom trivial o nom científic és únicament el punt de referència a on cal buscar la informació sobre la citada espècie. Linné fixarà el nom trivial com integrat per dues parts: el nom genèric (comú a totes les espècies d'un mateix gènere) i l'adjectiu específic.

Portada de la 10a edició de Systema Naturae. La primera edició havia aparegut el 1735. Successivament ampliada aquesta obra volia classificar els tres regnes naturals, mineral, vegetal i animal, en diferents classes, subdividides jeràrquicament en ordres, gèneres i espècies. L'escena il·lustrada ens mostra Adam en el paradís posant nom a tots els organismes creats per Déu

La primera edició del 1735 conté la bastida de l'obra futura. Calia omplir-la progressivament. Però ja el 1735, Linné deixa clares algunes coses. Per exemple, els humans són classificats implacablement dins els quadrúpeds, i se'ls inclou en el mateix ordre que els "primats quadrumans".

En l'edició del 1735, Linné divideix el "regne animal" en sis classes: quadrúpeds, aus, amfibis, peixos, insectes i cucs. Més tard Linné s'esmenarà i transformarà els quadrúpeds en mamífers per donar-hi cabuda als cetacis. El grup dels amfibis serà dividit en rèptils i amfibis, si bé uns i altres són encara estudiats comunament per l'herpetologia. Pel que fa als cucs hom els subdividirà de fet en diferents classes a mesura que progressi l'anatomia comparada al llarg del segle XIX

L'era moderna de la classificació botànica no comença sinó fins l'1 de maig del 1753. És la data de publicació d'Historia plantarum.

Pel que fa a la classificació zoològica, l'any zero té lloc el 1758, amb la 10a edició de Systema Naturae.

Els organismes custodis de la sistemàtica natural

El 1895 es fundà la Comissió Internacional sobre Nomenclatura Zoològica (ICZN). Les noves descobertes, les contínues polèmiques sobre classificacions o sobre prioritats en la descripció, forçaven a l'aparició d'aquest organisme. El seu radi d'acció cobreix protozous i metazous, espècies vives i espècies fòssils. La seva tasca principal és l'elaboració del Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica, la darrera edició del qual va entrar en vigor l'1 de gener del 2000. Donada la velocitat actual de descripció de noves espècies, de discussió de classificacions establertes o de pugnes sobre l'antiguitat de descripcions històriques, hom va optar l'any passat de crear també un registre en-línia, el Zoobank. En l'actualitat la ICZN gestiona 1,5 milions de noms científics d'espècies.

La situació en el camp de la botànica és una mica diferent. L'organisme director és el Congrés Botànic Internacional, el primer dels quals tingué lloc el 1900. Aquests congressos tenen actualment una periodicitat anual. A pràctica, la tasca classificatòria recau en l'Associació Internacional per la Taxonomia Vegetal (IAPT), fundada el 1950. De totes formes, la feina també se centra en l'elaboració d'un Codi Internacional de Nomenclatura Botànica. El més recent és l'elaborat en el Congrés de Viena del 2006, la versió electrònica del qual ja serà disponible a partir del mes vinent.

Val a dir que els bacteris queien dins l'àmbit de la botànica. El 1947, en el Quart Congrés Internacional de Microbiologia, ja es va proposar de crear un codi independent de nomenclatura bacteriana. El 12è Congrés Botànic Internacional, celebrat a Leningrad el 1975, fou el darrer que elaborà un codi botànic on eren inclosos els bacteris o esquizomicets. L'1 de gener del 1980 entrà en vigor el primer Codi Internacional de Nomenclatura de Bacteris. En l'actualitat l'organisme responsable del codi és el Comitè Internacional de Sistemàtica de Procariotes (ICSP). Aquest codi inclou indistintament bacteris i arqueons. No obstant, els cianobacteris o algues blaves, són tractats simultàniament pel codi bacteriològic i pel codi botànic, amb criteris no del tot coincidents.

En el camp de la virologia la situació és més verda. Inicialment hi havia hagut la voluntat d'incloure els virus en el "regne animal", pel fet d'ésser "depredadors". Des del 1993 hom disposa de la Base de Dades del Comitè Internacional sobre Taxonomia de Virus (ICTV). L'ombra de Linné és allargada, i també en aquest camp s'ha volgut adoptar la nomenclatura binomial (nom genèric + adjectiu específic), però sense que aquesta adopció hagi esdevingut universal a nivell d'espècie.

Alguns exemples del funcionament actual de la nomenclatura biològica

En el cas de la botànica s'ha fixat que l'adjectiu específic no pot ser mai igual al nom genèric. Això no es compleix en la nomenclatura zoològica, on s'hi podem trobar un Canis canis (el gos) o un Pica pica (la garsa). D'altra banda, en botànic hom ha obligat des de fa uns anys que el nom dels grups superiors (famílies, ordres, classes, etc.) derivi del "gènere típic". És per això que les lleguminoses s'han de dir ara "papilionàcies" o les crucíferes, "brassicàcies". D'aquesta forma, totes les famílies tenen com a sufix "-acea". Les diferents classes poden adoptar com a sufix -opsida o -atae (-phyceae per les algues; -mycetes pels fongs). Les diferents divisions adopten com a sufix -phyta (per les plantes) o -mycota (per les algues). Així les "plantes angiospermes" corresponen a la divisió de les Magnoliofites, dins de les quals distingim les Magnoliòpsides (dicotiledònies) i les Liliòpsides (monocotiledònies). Confondre "magnoliofites" amb "magnoliòpsides", i fer-nos un bull tot pensant exclusivament en les magnòlies, ens du a estimbar-nos en la nomenclatura botànica contemporània.

Una altra qüestió polèmica en el funcionament de les nomenclatura és la qüestió de la prioritat. Vegem un exemple conegut. Si pensem en un dinosaure vegetarià, enorme, i de coll llargarut, se'ns ve al cap el nom "Brontosaurus". El 1879, Othniel Charles Marsh (1831-1899) havia descrit aquest fòssil, al qual va donar com a nom Brontosaurus excelsus. El 1903, Elmer Samuel Riggs (1869-1963) va considerar que el B. excelsus pertanyia al mateix gènere que una altra espècie, l'Apatosaurus ajax, també descrita per Marsh. Donada la popularitat del nom Brontosaurus hauria sigut lògic rebatejar aquesta segona espècie com a Brontosaurus ajax. Però per qüestió de prioritat el gènere Apatosaurus va prevaldre, ja que s'havia descrit el 1877. Així doncs, els brontosaures van haver de rebre el nom d'apatosaures. Malgrat això, no ha estat fins a dècades recents que aquesta nomenclatura s'ha imposat.

Vegem la fitxa corresponent a l'espècie humana per tindre una idea sobre com funciona tot plegat:

Espècie: Homo sapiens L., 1758. Gènere: Homo L., 1758. Subtribu: Hominina (inclou els australopitecs, els paràntrops, etc.). Tribu: Hominini Gray, 1825 (inclou els ximpanzès). Subfamília: Homininae Gray, 1825 (inclou els goril·les). Família: Hominidae Gray, 1825 (inclou els orangutans). Superfamília: Hominoidea Gray, 1825 (inclou els gibons). Infraordre: Catarrhini É. Geoffroy, 1812 (inclou les mones del Vell Món). Subordre: Haplorrhini Pocock, 1918 (inclou les mones de Nou Món i els tarsis). Ordre: Primates L., 1758 (inclou els lèmurs). Superordre: Euarchontoglires (inclou els dermòpters, els rossegadors i els lagomorfs). Infraclasse: Eutheria (inclou tots els mamífers placentaris). Subclasse: Theria Parker & Haswell, 1897 (inclou els marsupials). Classe: Mammalia L., 1758 (inclou els monotremes). Subphyllum: Vertebrata Cuvier, 1812 (inclou aus, rèptils, amfibis i peixos). Phyllum: Chordata Bateson, 1885 (inclou cefalocordats i tunicats). Superphyllum: Deuterostomia Grobben, 1908 (inclou els equinoderms). Subregne: Eumetazoa Butschli, 1910 (inclou tots els animals trets de les esponges). Regne: Animalia L., 1758 (inclou les esponges).

Classificacions cladístiques o classificacions evolutives

En temps de John Ray i de Carl Linné hom pensava que la classificació científica reflectiva el pla del Creador. La perspectiva creacionista o fixista considerava un origen materialment independent per cada espècie (o per cada gènere) i les agrupacions eren possibles perquè el Creador hauria dissenyat cadascuna a partir d'idees superiors, jeràrquicament organitzades. Els autors del Set-cents, prudents ells, no s'endinsaven gaire en aquesta mena d'argumentacions i quan ho feien tenien molt clar que entraven en el reialme de l'especulació.

Però els avenços en la geologia i en la paleontologia, les contribucions biogeogràfiques de les grans expedicions naturalístiques, les aportacions de Thomas Malthus (1766-1834) en el camp de l'ecologia de poblacions, la racionalització dels mecanismes de selecció artificial aplicats a l'agricultura i a la cria d'animals, la profunditat adquirida per l'anatomia comparada després de Georges Cuvier (1769-1832), ho va canviar tot. L'origen de les espècies entrava en el reialme de la ciència. I això es plasmaria en la teoria de la selecció natural de Charles Darwin (1809-1882) i Alfred Wallace (1823-1913).

La classificació científica passava a adquirir una objectivació patent:

– si la idea de Darwin era correcta, tots els organismes biològics del planeta descendeixen d'un avantpassat comú, d'un organisme unicel·lular primigeni. Reconstruir l'arbre genealògic d'aquesta gran família és l'objectiu de la classificació cladística (clade = branca).

– segons Darwin i Wallace el motor essencial de l'evolució és la selecció natural. La lluita per la supervivència exigeix l'aparició de novetats evolutives que optimitzin la relació entre l'organisme i l'ambient des del punt de mira d'èxit reproductiu.

Els cladistes defensen que tot grup biològic reflecteixi un clade, és a dir el conjunt d'organismes que són descendents d'un organisme pretèrit. Els partidaris d'una classificació evolutiva consideren més aviat que un grup biològic ha d'integrar els organismes que comparteixen per descendència una o més novetats evolutives (sinapomorfies).

En certa forma les classificacions evolutives reflecteixen l'antic esquema d'Aristòtil i els seus seguidors. Però també és cert que les novetats evolutives són els fars imprescindibles per orientar-se en l'arbre cladístic de la diversitat biològica.

Per aclarir les visions d'uns i altres podem veure aquesta comparació:

– els cladistes afavoreixen la divisió dels éssers vius en tres grans grups: arqueons, bacteris i eucariotes. Aquests tres grups són considerats en un mateix nivell.

– els evolutivistes afavoreixen la divisió dels éssers vius en cinc regnes: moneres (arqueons i bacteris), protoctistes (eucariotes d'organització simple), fongs, plantes i animals. Aquesta divisió considera tres nivells d'organització: les moneres hi serien a sota, entremig hi hauria els protoctistes i a dalt hi hauria, a un mateix nivell, fongs, plantes i animals.

Phylocode i Biocode: propostes sistemàtiques modernes

Vegem, per acabar, algunes propostes renovadores en aquest camp

La Societat Internacional per la Nomenclatura Filogenètica s'orienta vers una classificació cladística. El projecte PhyloCode que vol impulsar aquesta societat és encara molt verd. Però ja s'ha elaborat una normativa bàsica que podria fer la transició cap a una nomenclatura filogenètica o cladista sense gaire enrenou. La principal novetat és que desapareixen els rangs formals de "regne", "divisió", "ordre", "família", etc. No és mala idea, ja que el mateniment d'aquests rangs formals pot conduir a confusions. Per exemple hom pot sentir-se temptat de considerar que, com els insectes i els mamífers són "classes d'animals" es troben en un mateix nivell, mentre que els "phylla" respectius, artròpodes i cordats es troben en el mateix nivell directament superior. O un altre exemple de confusió: les "famílies" botàniques (com ara les rosàcies o les fagàcies) són, en general, més antigues i diverses que no pas les "famílies" zoològiques (com ara els cànids o els fèlids). L'altre objectiu bàsic de Phylocode és unificar tota la classificació biològica en un únic codi.

La perspectiva d'unificar els diferents codis botànic, zoològic i bacteriològic en un de sol ja s'havia fet el 1997, amb les propostes de Biocode. Aquestes propostes, que no han rebut gaire atenció, no arriben al radicalisme de Phylocode i mantenen la jerarquia de "regne", "phyllum", "classe", "ordre", "família", "gènere" i "espècie". De fet, Biocode simplement volia integrar les normatives dispars dels codis ja existents.

Sembla, doncs, que la nomenclatura binomial llatina restarà a lloc durant unes quantes dècades més. La temptació de substituir-la per codis numèrics de l'estil del NCBI Taxonomy Browser

Lligams:

Tree of Life web project, des del 1995.

Encyclopedia of Life, en construcció.

The NCBI Taxonomy Homepage, amb lligams amb informació genòmica, proteòmica i taxonòmica.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada