Des de l'Alliance pour la Planète i Amis de la Terre se'ns fa una crida "a tots els ciutadans" (de l'hexàgon, d'Europa, del planeta?) a fer una apagada de 5 minuts entre les 19.55 i les 20.00 (hora europea central – UTC +1, és a dir la nostra oficial) de l'1 de febrer del 2007.[@more@]
Apagada en el Dia de la Candelera
L'1 de febrer és el Dia de la Candelera que, en el calendari marià, simbolitza la purificació de la Mare de Déu passats els 40 dies del neixement de Nostre Senyor. Mitologies i simbolismes a banda, la Candelera també assenyala la fi de l'etapa més fosca de l'any: cada vegada tenim més hores de llum, el Sol triga menys en alçar-se damunt l'horitzó i ens acompanya més temps abans de caure en la foscúria de ponent. Encara ens quedarà passar fred, cert, però la primavera s'obira no gaire lluny. I menys lluny la guaitarem des de la Candelera si continua la tendència, ara ja palpable, d'uns hiverns com més va més suaus, i d'uns estius més inclements. Tot va a gustos, és clar, i no manquen, desnonats els "negadors del canvi climàtic", els "entusiastes del canvi climàtic", que ens prometen millor vida… Ens diuen, aquests apòlegs, que el "canvi climàtic" és tan natural (o social) com la industrialització, que no té cap sentit oposar-s'hi… No van desencaminats aquests apòlegs: com que són mundialistes i cosmopolites pensen que si el Sahel es fa inhabitable, n'hi haurà prou amb traslladar (deixar que es traslladin) els seus habitants a terres europees. I si el litoral mediterrani, entre el ciment i la xafogor, es fa incòmode… sempre ens hi quedarà el Bàltic. "Laissez faire, laissez passer", diuen els apòlegs del canvi climàtic. Llàstima que aquests apòlegs siguin els primers en demanar una mobilització general quan els hi entren lladregots en el xalet.
El motiu: el report del GIEC
El motiu adduit pels ecologistes francesos és que justament l'endemà de l'1 de febrer, a París (la Ciutat de la Llum), es farà públic el report del Panel Intergovernamental d'Experts sobre l'Evolució del Clima (IPCC). L'IPCC vol respondre amb aquest report una sèrie de qüestions:
– quin progrés s'ha fet en la comprensió del canvi climàtic i en l'elucidació de les causes que el produeixen? En l'actualitat, en efecte ens trobem en una fase on es qüestiona ja no la transició climàtica en ella mateixa, sinó el seu abast (p. ex. si augmenten o no tal o tal mena de catàstrofes naturals), i les causes subjacents (bé naturals i irremeiables, bé humanes i teòricament remeiables).
– què ens diuen les observacions de l'atmosfera, oceans, nivell de la mar, neu i glaç? Si bé alguns paràmetres (com el CO2 atmosfèrics) semblen ben monitoritzats, en d'altres casos les observacions són més controvertides. Al capdavall, el canvi climàtic no afecta homogèniament tots els climes de la terra: així, per exemple, els efectes sobre la criosfera (glaceres, nevades, etc.) són comparativament molt més aparatosos i espectaculars.
– com s'ha comportat el clima en els darrers centenars i milers d'anys? El clima no és més que la inferència estatística de la meteorologia comptada al llarg dels anys… però quants anys cal comptar-hi. La meteorologia clàssica ha treballat amb registres d'unes dècades i confiava en el manteniment del clima al llarg de segles i segles. Avui sabem que la variabilitat meteorològica s'ha d'analitzar en diferents marcs temporals: des de la variació interanual, fins a les tendències que es mesures en dècades, segles o milenis. La paleoclimatologia també ens ajuda a entendre fins a quin punt l'actual "canvi climàtic" es caracteritza per una rapidíssima velocitat.
– quines són les projeccions dels canvis futurs?
La convocatòria
La darrera qüestió té un parany. Hom pot aplicar la prospectiva no únicament als factors meteorològics/climàtics, sinó també als factors econòmics subjacents al canvi climàtic. Les emissions de CO2 com a resultat d'un model energètic basat en combustibles fòssils són en definitiva la causa darrera de l'escalfament mundial i de la crisi criosfèrica. Ha de continuar la humanitat com un element cec, que s'aferra a aquests combustibles fòssils mentre n'hi hagin. Si aquest fos el cas, ens caldria saber quin serà el ritme d'exhauriment de les reserves de combustibles fòssils: com abans comencin a acabar-se, abans s'aturaran les emissions netes de CO2 i se n'iniciarà una neteja progressiva (que dependrà del bon estat dels sistemes forestals continentals i de la capacitat d'absorció dels oceans). És possible que la transició energètica sigui obligatòria abans de mitjans del segle XXI… però no és probable. Si ens esperem a haver de fer el salt, l'augment de l'efecte hivernacle podria perllongar-se segles o milenis. No serà la fi del Món, en cap cas, però molts mons (els mons de moltes persones i nacions) ho passaran magre…
Cinc minuts d'apagada poden semblar poc. Però si analitzem les xifres de l'energia que gastem en cinc minuts i la quantitat de CO2 que emetem per produir aquesta energia, no ens ho semblarà pas tant poc. Aturar-nos ara que hi som a temps, fer un pensament, planificar la transició energètica, gestionar el clima del nostre planeta, són tasques que no poden fer-se aïllades. És el sistema capitalista el que falla. Els símptomes ambientals, culturals, socials, etc., són això: símptomes. Però passar del diagnòstic al tractament, quan la gent no es veu com a productora de la riquesa mundial sinó com a dependents i esclaus d'aquesta riquesa, no és cosa fàcil.
