Hom calcula que, en qüestió de 4.500 milions d’anys, la nostra galàxia, la Via Làctia, impactarà amb la galàxia d’Andromeda. Les col·lisions galàctiques no són un fet tan infreqüent com inicialment es podria pensar. Tampoc no són tan espectaculars com una col·lisió de planetes (o una improbabilíssima col·lisió d’estels). La major part de la massa galàctica consisteix en una matèria fosca, mentre que estels i planetes s’hi trobin, fins i tot en les àrees del centre galàctic, en una còmoda distància mútua. Així doncs, la col·lisió entre les dues galàxies del Grup Local no hauria de tindre cap impacte en la integritat del nostre Sistema Solar. La col·lisió conduiria a la fusió de les dues galàxies espirals en una galàxia irregular, encara que part dels estels (inclosos el nostre Sol) podrien veure’s-hi ejectats per donar lloc a minigalàxies filamentoses. Fos com fos, a aquelles alçades de la pel·lícula, l’evolució del Sol ja haurà fet de la Terra un planeta “inhabitable”. I pel que fa a la humanitat, demanar-se què se n’haurà fet és com si una mosca de 10 dies de vida es demanés què farà pel mes d’agost de l’any 27.379 d.C.
El cas és que si mirem cap al passat també trobem en la nostra pròpia galàxia indicis de col·lisions anteriors. Per exemple, formacions com el Corrent de Helmi, avui integrats en la nostra galàxia, són restes de petites galàxies absorbides en el seu moment per la Via Làctia. Concretament, el Corrent de Helmi aplega estels que haurien format part d’una galàxia pròpia, fins fa 6-9 mil milions d’anys. En l’època d’aquella col·lisió, el nostre Sol, per exemple, encara no existia.
El Corrent de Helmi és notícia aquests dies per l’article que es publicarà a la revista Science sobre un dels estels que en forma part, HIP 13044. L’article recull una recerca, coordinada per Johny Setiawan, feta a través d’observacions de l’espectrògraf d’alta resolució del telescopi MPG/ESO.
L’estel HIP 13044, malgrat el seu origen extragalàctic, es troba en la nostra secció de la Via Làctia, situat a uns 2.000 anys-llum. Des de la Terra, apareix en la constel·lació de Fòrnax, amb una magnitud aparent de 10 (ja ben lluny dels estels visibles a ull nu).
L’estel HIP 13044 es va originar, doncs, en l’antiga galàxia de Helmi. Quan ingressà en la Via Làctia devia trobar-se ja en la fase d’estel de fusió de seqüència principal. Amb un massa equivalent el 80% del nostre Sol, el cicle de “vida” de HIP 13044 es perllonga uns quants milers de milions d’anys més. Indici de l’antiguitat de HIP 13044 és el fet d’ésser un estel de baixa metal·licitat (és a dir, amb un contingut molt baix d’elements diferents a hidrogen i heli). En l’època i en la galàxia, on va sorgir aquest estel els elements pesants (sintetitzats a les supernoves) eren molt poc abundants.
El destí de HIP 13044, a mesura que progressava la fusió d’hidrogen, fou esdevindre un estel gegant vermell. Concretament, ara és un estel de “branca horitzontal” i, conclós el període de fusió d’hidrogen, ara la reacció nuclear predominant és la fusió d’heli.
Però si HP 13044 és notícia és per l’estudi que han fet aquests autors quant a velocitat radial de l’estel. La velocitat radial es mesura d’acord amb el desplaçament de les línies espectrals de la radiació de l’estel. Aquesta velocitat radial mostra un cicle de variació de 16,2 dies, clarament distingible d’altres oscil·lacions espectrals degudes a fluctuacions d’activitat estel·lar. L’explicació és, doncs, l’existència d’un planeta (HP 13044 b).
El planeta HP 13044 b és d’una massa similar a Júpiter (de fet, és un 25% més massiu) i amb una òrbita molt més tancada que la del nostre Mercuri. D’això se’n diu un “Júpiter calent”, degut a la forta radiació que ha de rebre un planeta situat tan a prop d’un estel (15 milions de quilòmetres de mitjana).
Per això els titulars poden parlar avui de “planeta extragalàctic”. Ho era, certament, en l’origen, quan la Galàxia de Helmi era una galàxia satèl·lit (però no absorbida) de la Via Làctia. No obstant això, quan el sistema estel·lar HP 13044 (i el planeta HP 13044 b) s’integrà en la Via Làctia, el nostre Sol (i, òbviament, la Terra) encara no existien ni en projecte.
Hom suposa que el planeta HP 13044 b es devia formar a una òrbita inicialment allunyada de l’estel. En successives fases de migració devia baixar d’òrbita. És possible que, durant la fase de gegant vermell de HP 13044, el planeta baixés encara més d’òrbita com a resultat d’interaccions amb l’exosfera estel·lar.
És d’esperar que l’estel HP 13044 encara entri en una nova fase d’expansió en els propers centenars de milions d’anys. Hi ha força números, que HP 13044 b acabi engolit i diluït dins l’estel.
Fos com fos, hi ha quelcom de remarcable en HP 13044 b més enllà del seu origen. L’estel HP 13044 és un estel de metal•licitat tan baixa que, segons els manuals, rarament podria haver donat lloc a un sistema planetari. En aquest sentit, noves recerques sobre la població d’estels més antiga de galàxia podria fer revisar a l’alça les previsions de freqüència d’estels que desenvolupen sistemes planetaris.
