Una migració indiana a Austràlia a finals del III mil·lenni a.C.

Encara que a Austràlia no hi ha indicis de poblament humà durant les primeres èpoques d’existència del gènere Homo (“fases” habilis i erectus), com si les trobem a Àfrica i a Euràsia, cal dir que alguns dels més antics indicis arqueològics de l’home anatòmicament modern (Homo sapiens) fora d’Àfrica els trobem a Austràlia. La nostra espècie, gairebé podríem dir, va poblar abans Austràlia que la península europea (la qual, en aquella època, era habitada per l’Homo neandertalensis). És segura ja la presència de l’Homo sapiens a l’Austràlia de fa 40.000 anys i no podem descartar un poblament encara més antic. Fins i tot en l’era glacial, amb un nivell de la mar molt més reduït, un canal de mar separava les terres unides a Euràsia a les terres unides a Austràlia. Els indicis biogeogràfics mostren l’elevat grau d’aïllament d’Austràlia i per això mateix hom ha suposat que, després del primer poblament d’Austràlia, les poblacions australianes (els “aborígens australians” des de la perspectiva eurocèntrica) romangueren relativament aïllades des d’un punt de mira cultural i genètic. Aquest aïllament, doncs, no hauria estat superat fins a l’època de les grans navegacions europees i la consegüent colonització europea del continent. D’altra banda, no són poques les dades culturals i lingüístiques que fan pensar en lligams entre les poblacions australianes amb les de l’Euràsia sud-oriental. Irina Pugach, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig, ha encapçalat una recerca genètica comparada, publicada ara en forma d’article al PNAS, que contribueix al debat sobre l’origen i l’evolució de les poblacions australianes.

Els autors

El disseny de l’estudi el va fer Mark Stoneking, també de Leipzig. Frederick Delfin, del Laboratori d’Anàlisi d’ADN de la Universitat de Filipines de Quezon, Ellen Gunarsdóttir, de la companyia islandesa deCODE Genetics, i Manfred Keyser, del Departament de Biologia Molecular Forense de la Universitat Mèdica Erasmiana de Rotterdam, forniren eines reactives i analítiques. L’anàlisi de les dades correspongué a la mateixa Pugach.

Una anàlisi de tot el genoma

Gràcies al desenvolupament de les tècniques de seqüenciació, és possible fer anàlisis globals del genoma de nombroses mostres representatives de poblacions humanes.

Els autors, en tractar l’origen de les poblacions australianes, recorren a les dades que forneix l’antropologia física. Les classificacions tipològiques de l’espècie humana, encara que més o menys desacreditades, s’hi deixen notar. Segons una d’aquestes classificacions, popularitzada per Carleton S. Coon, les poblacions humanes es podrien agrupar en cinc troncs:
– el tronc capoide, format per les poblacions aborígens de l’Àfrica Austral, i que es podria trobar entre les nacions de llengua khoi (hotentots) i san (boiximans).
– el tronc negroide, format per les poblacions aborígens del cos central del continent africà.
– el tronc europoide, format per les poblacions aborígens de la Conca Mediterrània, i les regions immediates de l’Euràsia Occidental.
– el tronc mongoloide, format per les poblacions aborígens de l’Euràsia Nord-oriental (i de les Amèriques).
– el tronc australoide, format per les poblacions de l’Euràsia Sud-oriental.

L’expansió de les poblacions mongoloides cap al sud-est asiàtic hauria esquinçat els dominis de predominància australoide, indicis del qual quedarien presents entre els ainu del Japó i en algunes pobles d’Insulíndia. A la Península Indo-gangètica, el substrat australoide hauria quedat afectat per migracions d’origen europoide. Finalment, també a Austràlia, una migració europoide, però ara ja transoceànica, hauria minoritzat les poblacions australoides.

Els estudis genètics clàssics de marcadors desencoratjaren bona part d’aquestes hipòtesis. Les classificacions tipològiques es basen en un nombre reduït de característiques, d’heretabilitat controvertida, mentre que els marcadors genètics constitueixen una mostra més “neutra” de la població. Els estudis de genoma complet, suposadament, eliminarien els biaixos propis de les metodologies de tipologia física i de marcadors bioquímics. Ara bé, els prejudicis arrossegats condicionen el disseny dels estudis de genòmica comparada.

Per exemple, l’estudi de Pugach et al. parteix de mostres de 344 individus. Procedeixen de poblacions humanes aborígenes del Territori del Nord d’Australia, Nova Guinea (particularment, de les terres altes), Insulíndia i Índia. Com a grups externs de control, s’empren mostres de persones de Xina i dels Estats Units.

Una associació antiga entre australians, neoguineans i mamanwa

Les dades mostren una associació entre poblacions d’Austràlia, Nova Guinea i els Mamanwa. Els Mamanwa són cultures caçadores-recol·lectores de les selves tropicals de l’illa de Mindanao, en l’arxipèlag filipí. Per les seves característiques físiques, de color fosc de pell, cabell cresp i baixa estatura, els Mamanwa i d’altres pobles aborígens de les Filipines reben el nom de “Negritos”.

Aquesta associació vincularia els tres grups a un origen comú que remuntaria a uns 36.000 anys d’antiguitat.

Mapa de l’expansió de l’home anatòmicament modern a partir d’Àfrica. Una de les primeres branques en sortir d’Àfrica hauria avançat pel sud d’Àsia, substituint les poblacions humanes pre-modernes d'”Homo erectus”, per arribar fins i tot a terres prèviament deshabitades pel gènere humà, com Austràlia.

Per Pugach et al, aquesta associació donaria suport a la idea “que aquestes poblacions representen els descendents d’una primerenca ‘ruta sud’ de migració fora d’Àfrica, mentre que altres poblacions en la regió arribaren després per una dispersió diferent“.

Mapa que mostra les línies litorals hipotètiques que hi hauria hagut entre les regions de Sunda (actual Insulíndia Oriental) i de Sahul (Australàsia). Tant la colonització de les Filipines com, encara més, la colonització del bloc continental d’Austràlia-Nova Guinea, hauria requerit el pas de braços de mar de fins a 90 km d’amplada.

Les barreres geogràfiques que aïllen el continent australià han estat prou fortes com per garantir que esdevingués l’autèntic santuari per les formes més antigues de mamífers, els monotremes i els marsupials. Únicament, els ratpenats, com a mamífers voladors, i l’home i el dingo, constitueixen exemples de mamífers placentats instal·lats a Austràlia abans dels fenòmens d’introducció d’espècies invasives, associades a la colonització europea ulterior al segle XVII.

Un flux genètic entre Índia i Austràlia de fa poc més de 4000 anys

Els autors també detecten “un senyal indicatiu de flux genètic substancial entre les poblacions indianes i Austràlia ben abans del contacte europeu“. Aquest senyal tindria una antiguitat mitjana de 4230 anys (=140 generacions). Pugach et al. ho interpreten com el testimoni del contacte de pobles mariners procedents d’Índia que s’haurien instal·lat a Austràlia. Encara que el seu impacte genètic en les poblacions australianes aborígens fou menor, l’impacte cultural devia ser considerable. Les troballes arqueològiques indiquen, aproximadament per a aquest període, canvis en les tecnologies lítiques (microlits) i en la forma de processar els aliments.

Més o menys per aquesta època s’ha datat genèticament i paleontològicament l’origen del dingo a Austràlia. El dingo és els nostres dies un gos salvatge, però sembla que descenderia de gossos domèstics importats des del continent asiàtics fa uns 5000-4000 anys. Aquest període històric coincideix amb l’aparició de civilitzacions desenvolupades a les vores dels rius Indus i del Huang He, i alhora amb els pobles mariners que exportaren, des de l’illa de Taiwan, les llengües austronèsiques a bona part d’Insulíndia (però sense arrelar ni a Nova Guinea ni a Austràlia).

Aquest flux genètic indià és absent entre els aborígens neoguineans i els Mamanwa. Ara bé, cal dir que Pugach et al. han emprat únicament mostres de poblacions australianes del Territori del Nord, de forma que és difícil saber fins quin punt el flux genètic indià de fa 4000 anys va penetrar cap a les regions australs del continent i cap a Tasmània.

També és remarcable en aquest estudi, que de les poblacions d’Insulíndia, únicament els Mamanwa hagin mostrat vincles estrets amb australians i neoguineans. Potser és la conseqüència d’una major complexitat de la colonització del Sud-est d’Àsia que no pas el model dual d’australoides/mongoloides. Per exemple, durant més de 30.000 anys, les distàncies de Sahul a Sunda foren, per bé considerables, no insalvables per possibles pobles paleolítics mariners. Així doncs, les poblacions aborígens australianes de començament de l’holocè podrien haver estat el resultat de diverses onades migratòries (i en tots dos sentits del trajecte).

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada