L’haplogrup R1b1a2 en el llinatge patern de Tut-ankh-amon

La personalitat de Tut-ankh-amon ha despertat interès sobretot arran de la descoberta i obertura de la seva tomba, en el 1922. L’atenció del seu regnat, a més, ve donada pel canvi de nom. Tut-ankh-amon, en efecte, havia estat Tut-ankh-aten, i el canvi de nom reflecteix la tornada a l’ortodòxia religiosa amonita després del període atonita. Com l’atonisme ha estat considerat l’ancestre de les religions monoteïstes, és explicable l’interès quant a la figura de Tut-ankh-amon. Les relacions familiars dels darrers faraons de la dinastia dels Tut-mo-seh i dels Amen-hot-pe no ha estat del tot aclarida. S’ha pensat que Tut-ankh-amon podria ser fill d’Akhen-aten, però també podria ser un nebot. En tot cas, s’assumeix, potser sense gaire fonament, que Tut-ankh-amon pertanyia al llinatge patrilinial dels Tut-mo-seh i dels Amen-hot-pe. És clar que, les enquestes de paternitat, a l’Antic Egipte, es feien pel mètode de “si l’encerto, l’endevino”.

Les ruines d’Akhetaten, probable lloc de naixença de Tut-ankh-aten (després, Tut-ankh-amon). Els reis del Baix i de l’Alt Egipte foren de dinasties i d’orígens ètnics ben diversos. Saber el llinatge patern de Tut-ankh-amon, i vincular-lo amb el llinatge patern dominant de l’Europa Occidental actual

Sigui com sigui, una enquesta de paternitat ha estat duta a terme, tal com diuen notícies fresques. Aquesta enquesta de paternitat ha pogut seqüenciar part del cromosoma Y a partir de mostres de la mòmia de Tut-ankh-amon. La seqüència cobreix prou tros com per assignar el llinatge patrilinial del rei a l’haplogrup R1b1a2. Aquest haplogrup, se’ns explica, s’origina en la riba nord de la Mar Negra (o, més aviat, del Llac Negre, car llavors és possible que no connectés amb la Mediterrània) fa uns 9500 anys. Aquest haplotip hauria començat a difondre’s cap al VIII-VII mil•lenni a.C., associat a pobles agrícoles, els mateixos que van difondre el mode de vida neolític al subcontinent europeu.

Els haplogrups del cromosoma Y humà

En els mamífers la determinació genètica del sexe ve donada per gens interruptors (SRY) localitzats en el cromosoma Y. Aquesta cromosoma Y és el minicromosoma que fa de parella al cromosoma X, i que únicament es troba (salvades totes les excepcions que calgui salvar) en els mascles. Per això diem que en els mamífers, el sexe heterogamètic és el sexe masculí (XY). Els espermatozoides es distingeixen entre els portadors de cromosoma X (que, en fecundar l’òvul, produiran un embrió femení) i els portadors de cromosoma Y (que produiran un embrió masculí). És cert que hi ha una petita part del cromosoma Y que pot recombinar-se al cromosoma X. Però la major part del cromosoma Y és NRY (non-recombinant Y chromosome). L’ADN de NRY és d’herència patrilinial, d’una manera anàloga al fet que l’ADN mitocondrial és d’herència matrilinial.

Molt s’ha escrit sobre els orígens de la patrilinialitat com a forma d’establiment i de constitució de famílies, de tribus i de nacions. Des d’un punt de mira genètic, la patrilinialitat i la matrilinialitat són elements purament marginals en constituir l’herència genètica (genealògica) d’un individu. Però la rellevància cultural de la patrilinialitat i de la matrilinialitat no pot oblidar-se. En la pròpia família de Tut-ankh-amon, es fa evident la rellevància de la matrilinialitat, però la patrilinialitat també era exigida, la qual cosa explica l’alta consanguinitat dels matrimonis reials. Certament, la internacionalització de les relacions comercials, creixent durant el període, es manifesta també en l’arribada a Egipte de princeses d’altres països per casar-se amb prínceps egipcis (i, inversament, l’exportacions de princeses egípcies).

Analitzar la diversitat de seqüències del cromosoma Y és reconstruir la història patrilinial humana. Les seqüències es classifiquen en haplotips i en haplogrups. D’acord amb les tècniques d’elaboració d’arbres filogenètics, es poden reconstruir les relacions entre els haplogrups. A través de la distribució dels haplogrups en les poblacions actuals i en les poblacions històriques (paleogenètica) podem assignar els orígens de cada separació entre dos haplogrups germans.

La primera divisió és la que separa l’haplogrup A de l’haplogrup BT. L’haplogrup BT es divideix en haplogrup B i haplogrup CT. L’haplogrup CT es divideix en haplogrup DE i CF. L’haplogrup CF es divideix en haplogrup C i haplogrup F. L’haplogrup F es divideix en diferents haplogrups, un dels quals és l’haplogrup IJK. Aquest haplogrup IJK es divideix en haplogrup IJ i haplogrup K. L’haplogrup K conté, entre d’altres, l’haplogrup MNOPS. I l’haplogrup MNOPS conté l’haplogrup P, el qual es divideix en haplogrup Q i haplogrup R.

L’haplogrup R es defineix per la presència d’una mutació (SNP M207). L’haplogrup R es divideix en haplogrup R1 (definit per SNP M173) i haplogrup R2. I l’haplogrup R1 en haplogrup R1a i en haplogrup R1b (definit per SNP M343). Entre els llinatges de l’haplogrup R1b hi ha l’R1b1a2 (definit per SNP M269).

L’haplogrup R1b1a2 és el més difós a l’Europa Occidental. I com més anem a l’Europa Occidental, més augmenta la seva freqüència. Al subcontinent europeu la freqüència actual d’aquest haplogrup és superior al 50%, a l’estat francès puja al 60%, i a l’estat espanyol al 70%. Hom ha suposat sempre que l’haplogrup R1b1a2 deu el seu èxit a l’expansió (potser en onades successives) de les poblacions de llevant, que comptaven amb l’avantatge d’un major desenvolupament agrícola, de la domesticació del cavall, de major potència bèl•lica, de major organització social, d’unes estructures patriarcals més asfixiants, etc. Totes aquestes característiques afavoreixen l’expansió de llinatges patrilinials.

L’haplogrup R1b1a2, naturalment, també és present en altres parts del món, però amb freqüències molt inferior. Per exemple, a l’Egipte actual és d’un 1%. Únicament estudis paleogenètics podran determinar quina ha estat la freqüència de l’haplogrup R1b1a2 en el passat (tant en el passat egipci com en el passat europeu).

Els titulars de la premsa que titulen que el 50% dels europeus comparteix herència amb Tut-ankh-amon, en contrast amb tan sols un 1% dels egipcis són exagerats. La regió NRY no compta més que en una part molt minsa del genoma humà complet. A més, les diferències entre haplogrups de la regió NRY solen ésser molt puntuals. És un fet que els llinatges patrilinials no es corresponen amb els fluxos genètics generals. Moles poblacions de la Conca Mediterrània post-paleolítica han estat basades en la desigualtat dels sexes i en el predomini patriarcal: els homes més poderosos tendien, de facto o de iure, a la poligínia. Les violacions com a arma de guerra han estat a l’ordre del dia. Les immigracions que rep l’Egipte del II mil•lenni a.C. prenen moltes formes, però no és rara la basada en pobles-exèrcit integrats majoritàriament per individus de sexe masculí i que tendeixen a casar-se amb les filles d’Egipte. Podem imaginar que la dinastia reial de Tut-ank-amon era descendent, per línia paterna, d’alguns d’aquests heqa khasewet (governadors estrangers). També podem imaginar, més senzillament, que en la cort d’Akhetaten algun servent procedent de les terres del nord va conquerir el cor de la princeseta que seria mare del futur Tut-ankh-aten (perdó, Tut-ankh-amon).

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a L’haplogrup R1b1a2 en el llinatge patern de Tut-ankh-amon

  1. Tutankamon tenia un ADN ibéric? Basc? he mirat els mapes del haplogrupo R1b1a2 i vaja, ja se que es molt “pillat” pero podria ser ?
    Salut

  2. didaclopez diu:

    No és un ADN ibèric. L’haplogrup R1b1a2 es va originar molt probablement a l’Euràsia Central (ja sabem que això és una referència geogràfica del broc gros). La presència a Egipte es podria justificar a través de l’entrada de poblacions migrants d’Àsia, probablement amb una data tardana (el segon període intermedi és suggestiu). Si l’entrada s’hagués produït en temps predinàstics, la freqüència possiblement seria ara superior. La raó de l’alta freqüència en l’Europa Occidental es deu a l’escàs poblament d’aquestes terres en el període neolític. És curiós, però, que l’agranatge que hi va haver quant a la diversitat de cromosomes X, no s’evidenciï després en el conjunt del genoma. De totes formes, els treballs de Luca Cavalli-Sforza ja havien assenyalat la importància del gradient est-oest en la configuració genètica de la humanitat europea contemporània.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada