Corrents estacionals d’aigua salabrosa en les zones temperades de Mart

Aquesta és una de les il·lustracions que acompanyen un comunicat de premsa de la NASA i un article publicat a la revista Science. Les imatges es basen en observacions obtingudes per l’instrumental de la Mars Reconnaissance Orbiter. L’article el signen investigadors del Lunar and Planetary Laboratory (Alfred S. McEwen, Lujendra Ojha, Sarah S. Mattson, Shane Byrne), del US Geological Survey (Colin M. Dundas), del Departament d’Astronomia de Cornell (James J. Waray) i d’altres centres nord-americans i europeus (Selby C. Cull, Scott L. Murchie, Nicolas Thomas, Virginia C. Gulick). Quina novetat ens presenten aquestes imatges? Pels autors són un indici de fluxos estacionals vinculats a l’estiu de l’hemisferi sud marcià, presents en latituds temperades (de 32ºS a 48ºS). Aquests fluxos estacionals d’aigua salabrosa (o de sal hidratada, si es vol), i són un indici potent de la presència d’aigua líquida en el Mart actual.

Fins fa no gaire el cicle de l’aigua a Mart s’explicava ràpid. En la superfície trobem glaç d’aigua, particularment en els casquets polars, en equilibri oscil·lant (estacional) amb el vapor d’aigua present en l’atmosfera. Parlar d’aigua líquida tenia tant de sentit com parlar de diòxid de carboni líquid, ja que també el diòxid de carboni oscil·laria a Mart entre l’estat sòlid (glaç sec) i l’estat gasós (el diòxid de carboni és el gas majoritari de l’atmosfera marciana). Les baixes temperatures marcianes (en relació a les de la Terra) i, particularment, la baixa pressió atmosfèrica en la superfície planetària, limiten certament l’existència d’una hidrosfera líquida marciana. Probablement, en èpoques geològiques passades la cosa no era així, i llacs o oceans tenien presència. Ara no n’hi ha ni oceans ni, tan sols, llacs. Però sempre queda la qüestió de l’aigua del subsòl i de possibles afloraments superficials. La qüestió interessa no tan sols des del punt de mira dels possibles biotops de la microbiota marciana (que haver-n’hi, n’hi ha), sinó també sobre els possibles destins d’una missió humana tripulada a Mart.

Les estructures linials recurrents de pendent (RSL, en l’acrònim anglès) deuen fer de 0,5 a 5 metres d’ample, i centenars de metres de llargada. Hom les troba en pendents pronunciades (de 25º a 40º d’inclinació). Durant les estacions fredes, aquestes marques desapareixen. Però en l’estació càlida es fan més remarcables. Comencen a aparèixer ben entrada la primavera, particularment en les pendents de solana, i creixen més encara, en amplada, llargada i fondària durant l’estiu. En aquestes pendents la temperatura arriba a màxims de 250-300 K. En aquestes temperatures, i sota la pressió atmosfèrica marciana (de 6 hPa de mitjana, en contradistinció als 1000 hPa terrestres), el glaç d’aigua sublimaria a vapor. Però si hi hagués presència d’una quantitat suficient de sals solubles, tindríem una aigua salabrosa, en estat líquid, capaç d’enfortir aquestes línies. En baixar la temperatura, durant la tardor, aquestes aigües salabroses acabaríen en estat sòlid, preparades per repetir el cicle la primavera següent.

De moment aquestes estructures tan sols s’han vist en l’hemisferi sud. La seva existència és molt variable, ja que deu dependre de la composició de la roca.



Aquesta entrada ha esta publicada en 1. L'Univers. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *