Robert Bunsen, més enllà de l’encenedor

Tal dia com avui, un 31 de març del 1811 naixia a Göttingen, llavors part del Regne napoleònic de Westfàlia, Robert Bunsen. El nom de Bunsen s’associa a l’encenedor de laboratori que ell va introduir. Sota la flama d’un bunsen s’esterilitzaren ad hoc els instruments que servirien al desenvolupament de la microbiologia des de la segona meitat del segle XIX. I qui diu la microbiologia, diu també la genètica molecular de la segona meitat del segle XX, que n’és filla. El disseny s’orienta a obtindre una flama en el mateix bancal on manipulem nanses de sembra i plaques amb medi nutritiu. Però tant l’encenedor bunsen com el mateix Robert Bunsen van més enllà.

Robert Bunsen (1811-1899)

Bunsen era el petit d’una família de quatre gens. El pare, Christian Bunsen, tenia 41 anys quan va nàixer Robert Bunsen. Llavors ja era en la plenitud de la seva carrera acadèmica, com a professor de filologia moderna a la Universitat de Göttingen i com a cap del servei de biblioteca de la universitat.

Fou també a la Universitat de Göttingen, on inicià els estudis superior Robert Bunsen. A diferència del pare, però, s’orientà per la química. Sota la direcció de Friedrich Stromeyer, es va doctorar en 1831. En els anys post-doctorals contactà amb les grans figures de la química de l’època, tant d’Alemanya com de França. Després, el 1833, aconseguí una plaça de professor a Göttingen.

Entre les primeres recerques de Bunsen, destaca l’estudi de la solubilitat de salts metàl·liques de l’àcid arseniós. Aquests estudis li permeteren establir l’òxid de ferro hidratat com a agent precipitador de l’arsènic, amb finalitats d’ús com a antídot contra la intoxicació per arsènic.

En 1836 passà a l’Escola Politècnica de Kassel, i en 1839 a la Universitat de Marburg. En els anys 1840 destaquen, a més dels estudis sobre la química de l’arsènic, les aportacions en el disseny de dispositius electroquímics. L’etapa de Marburg es tanca el 1851. Després d’una estada d’any i mig a la Universitat de Breslau, passà a la Universitat de Heidelberg.

En els anys 1850, les recerques de Bunsen s’orienten a l’aplicació de l’electrolisi en la producció de metalls purs. És en l’anàlisi d’aquests metalls, on Bunsen, juntament amb Peter Desaga, dissenyen un encenedor especial de gas, el 1855, que permeti flamejar les peces metàl·liques aconseguides per electrolisi. En flamejar un metall, s’emet una flama de coloració característica. Aquesta anàlisi espectral de metalls requeria una flama calenta i neta. El cremador Bunsen oferia la possibilitat de fer un estudi sistemàtic dels metalls. Però també calia que la coloració de la flama fos mesurada més enllà de l’escala visual. Bunsen i Kirchhoff, en 1859, dissenyaren un espectroscop, que era capaç de separar la llum emesa per la flama en els colors de l’arc de Sant Martí, i analitzar les corresponents línies espectrals, característiques de cada element.

Aquesta tècnica obria una nova porta a la química. Quan analitzava mostres d’aigua mineral, Bunsen va identificar unes línies espectrals en la banda blava que no podia assignar als elements coneguts. Postulà la presència en l’aigua d’un nou element, que batejà com a cesi (del llati “caesium”, que vol dir blau). Després de destilar 40 tones d’aigua, Bunsen aconseguí aïllar 17 grams d’aquest element que, efectivament, purificat, produïa la mateixa línia espectral característica. La química doncs, de la mà de Bunsen, podia ja identificar substàncies a concentracions d’una part per milió.

En 1889, Bunsen es retirà de Heildeberg. Es desvinculà de la química, però no de la ciència, i realitzà aportacions en mineralogia i geologia, ajudades, això sí, per la química que tant havia ajudat a desenvolupar.

L’encenedor bunsen

Una de les condicions del fitxatge de Robert Bunsen, el 1852, per part de la Universitat de Heidelberg fou la construcció d’un laboratori amb les instal·lacions més modernes possibles. Una de les demandes claus era el subministrament de gas, facilitat pel fet que les autoritats municipals de Heidelberg eren en plena renovació de l’enllumenat. El gas en el laboratori químic de Bunsen havia de complir una doble funció d’escalfament i d’il·luminació. En el disseny del cremador bunsen, Peter Desaga tingué protagonisme, tot treballant a partir de les especificacions indicades per Bunsen. La flama ideal és una flama calenta, uniforme i no-lluminosa. Sota aquesta flama, en cremar metalls, era possible de veure la coloració generada pels ions metàl·lics formats. Desaga també fou clau en el fet que, ja en 1855, el laboratori de Bunsen disposés de 50 encenedors, de manera que pràcticament cada alumne podia treballar amb un en cada classe.

Bunsen encara va arribar a veure l’època en la qual, l’encenedor bunsen adquirí un protagonisme en els laboratoris de microbiologia, com una manera suplementària d’esterilitzar el material, i garantir cultius bacterians axènics.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada