Els límits de la humanitat

Antropologia: Eudald Carbonell presenta nou llibre. Es tracta, com en els anteriors, d'una col·lecció d'assaigs, on defensa la necessitat per l'espècie humana de desenvolupar una consciència i una organització d'espècie. Hobbes (1588-1679) repetia "Homo homini lupus: la mateixa socialitat de l'espècie humana fa que el pitjor enemic d'un home sigui un altre home. I el millor amic, és clar. L'espècie humana es veu clivellada per enormes divisions. Divisions geogràfiques, lligades al desenvolupament, però també a les línies de fractura entre allò que Samuel Huntington anomena "civilitzacions". Divisions socials, encara més fonamentals, lligades a la relació de les diferents classes amb la producció (i distribució) dels mitjans per satisfer les necessitats humanes. L'enorme polimorfisme físic i la gran diversitat de cultures i de llengües, malgrat les aparences, no són, per Carbonell, el principal obstacle per desenvolupar la consciència d'espècie. Ho són més aviat els antagonismes entre individus i entre grups (de classe, de nació, etc.). N'hi ha prou amb veure quantes vegades fem servir el nostràtic abstracte (el "nosaltres") per referir-nos al conjunt de la humanitat, i no a una part delimitada. Però, bé, seguim Carbonell, i afirmem aquesta unitat d'espècie. El fet que tots els homínids actuals siguin agrupables perfectament en una única espècie zoològica, Homo sapiens (L., 1758), ens pot facilitar la tasca. Però, si bé és fàcil, en el pla teòric, afirmar la unitat interna de l'espècie (de tots els individus, de totes les localitats), una sèrie de complicacions apareixen quan ens atansem als boirosos límits exteriors.[@more@]

El límit del passat

La població humana actual puja a 6.650 milions de persones. Però limitar la humanitat a les persones vives no és més que una forma de presentisme. La present generació és hereva material i mental dels encerts i de les misèries de les generacions pretèrites. No seria més interessant demanar-se, no el nombre de persones existents en l'actualitat, sinó el nombre de persones que mai han viscut. La xifra, que es pot calcular amb una sèrie d'arriscadíssimes assumpcions, deu pujar a uns 100.000 milions de persones. Dit d'una altra manera, en el món han nascut un total de 100.000 milions de persones, de les quals un 6% encara no s'han mort.

No cal dir que 100.000 milions de persones és una xifra absolutament aproximada. Diverses estimacions han parlat de xifres des de 45.000 milions fins a 125.000 milions. El ball de xifres depèn, bàsicament, d'assignar a les diferents àrees geogràfiques unes densitats demogràfiques concretes pel que fa als 10 mil·lennis transcorreguts d'ençà de l'inici del neolític. La població paleolítica, tan minsa ella, amb prou feines contribueix al còmput global. Però, tot i així, això ens porta a una bona qüestió: en quin moment comencem a comptar els nostres ancestres com a humans.

Si poguessin remuntar-nos en el nostre llinatge uns 10.000 anys, veuríem humans físicament poc diferenciables de nosaltres. Si pugem uns 100.000 anys, el trastocament seria més gran, però la idea d'espècie comuna la servaríem encara. Quan pugem 1.000.000 d'anys ens situem realment en una altra espècie, per bé que encara distingim clarament els trets del gènere humà. En pujar 10.000.000 d'anys veiem un simi; en 100.000.000 d'anys una bestiola peluda; en 1.000.000.000 d'anys dubtaríem de si som davant d'un animal o d'un vegetal. Richard Dawkins feia a "The Ancestor's Tale", aquest pelegrinatge: com més hom s'allunya en el temps més es difuminen els rastres del present, però alhora més àmplia és la part de la fauna (i de la flora) amb la qual compartim la línia ancestral. El més important és que en cada graó individual no hi ha grans diferències entre la generació posterior i l'anterior.

Així doncs, posar un límit en aquesta escala i dir que la humanitat comença en tal punt o tal altre serà un exercici d'arbitrarisme. No obstant hi ha tres punts nodals que ens poden servir per situar l'inici de la humanitat:

– l'inici de l'home anatòmicament modern. L'home anatòmicament modern es defineix antropomètricament per tal d'encabir tota la diversitat de les poblacions humanes actuals. Sota aquest concepte hom encabeix la major part de humanitat dels darrers 100.000-200.000 anys: en serien excepcions l'home de Neandertal (extingit fa uns 30.000 anys), l'home de Flores (extingit potser fa uns 15.000 anys) i d'altres grups humans de l'Àsia Oriental (extingits fa uns 100.000 anys). Posar l'origen de la nostra humanitat en aquest punt és controvertit, justament per l'existència d'aquests grups humans arcaics.

– l'inici del gènere humà. Amb un màniga més ampla en la definició d'humà, arribem al concepte del gènere Homo. Habitualment, hom situa l'origen del gènere humà a l'Àfrica de fa 2.500.000 d'anys, coincident amb l'aparició de les primeres eines de pedra. Una altra possibilitat és no endarrerir tant la data, i situar-la a l'Euràsia central de fa 1.800.000 d'anys.

– l'inici del llinatge australopitecí. I amb una màniga més ampla, hom inclouria totes les espècies del llinatge australopitecí (Ardipithecus, Australopithecus, Paranthropus, Homo), de fa 5 milions d'anys ençà.

Hi ha, és clar, d'altres punts intermitjos, com l'Homo antecessor co-descrit per Carbonell, i que va viure fa 800.000 anys (i del qual descendirien tant els neandertals com els homes moderns). I també podem remuntar-nos més enllà de 5 o 6 milions d'anys, encara que això tindria, com ho veurem tot seguit, conseqüències en la mateixa definició present de persona.

Reconstrucció d'Homo erectus

Els límits del present: els éssers humans i els altres

És clar, perquè si hom dilata la definició d'humà en el passat, també l'ha d'estendre en el present. Per exemple, si pugem 6 milions d'anys, arribem a un ancestre comú que compartim amb els ximpanzès i bonobos actuals; si pugem 7 milions d'anys, l'ancestre serà comú amb ximpanzès, bonobos, però també goril·les; si pugem 14 milions d'anys, hem d'incloure els orangutans; si pugem 18 milions d'anys, a més, els gibons; etc.

D'acord amb aquest raonament, es proposa el reconeixement de la personalitat a tots els homínids, la qual cosa inclouria les poblacions actuals de ximpanzès i bonobos, de goril·les i d'orangutans. El total d'individus afectats es compta en centenars de milers, una gota d'aigua en la humanitat se la defineixi com se la defineixi.

Hom pot anar més lluny i discutir l'especiesisme de la majoria d'enfocaments que es fan sobre la humanitat. Algú pot objectar que especiesisme és un mer sinònim d'antropocentrisme, però la diferència de matís la captem si contrastem dues posicions:

– la primera posició considera que la visió antropocèntrica és, en general, convenient. Antropocentrisme, doncs, es lliga a humanisme, a una consciència d'espècie, tal com diu Carbonell. I es contraposa a les divisions internes de la humanitat, al teocentrisme que focalitza l'atenció en éssers imaginaris nascuts de les pors de la humanitat i al cosmocentrisme que reforça la impotència de la humanitat davant la natura. Aquesta posició se centra en la participació en la comunitat humana, i així es fonamenta l'escepticisme davant la proposta d'atorgar personalitat als grans simis no-humans. Tot i així, aquesta posició no és incompatible amb la defensa d'un tracte humà envers els animals no-humans i, en general, envers la natura.

– la segona posició considera que és justament la visió antropocèntrica la que condueix a un especiesisme humà (anomenat així, en analogia amb el racisme europeu envers les poblacions humanes no-europees). Aquesta posició posa l'èmfasi en la capacitat de sentir (sentience). Alhora d'emprendre una acció cal pensar en el patiment que se'n pot derivar, i no discriminar si el patiment serà patit per humans o per un animal no-humà.

Bonobos i ximpanzès són els parents vius més propers dels humans.

Els límits del present: el desenvolupament humà

Fins ara hem parlat d'humans, de primats no-humans i d'animals no-primats, des de la perspectiva d'animals adults. Però de la mateixa forma que la humanitat ha evolucionat a partir de primats no-humans (i aquests, d'animals no-primats), cada individu animal s'ha desenvolupat a partir d'un estadi embrionari, un desenvolupament fetal, una infantesa i una adolescència. I, si un accident o una malaltia mortals no s'hi interposen, l'adult continuarà el seu desenvolupament fins a la senectud.

Quins són comptats en aquesta 'humanitat'? En la xifra anteriorment donada de 6.650 milions de persones hem comptat únicament els 'nascuts'. Cada any neixen 134 milions de persones en tot el món. Això vol dir que en l'actualitat el nombre de gestacions deu voltar els 100 milions. Els 'nasciturus', doncs, constitueixen un 1,5% de la població mundial. En les 'guerres culturals' entre 'conservadors i liberals' la qüestió no és menor:

– embrions i fetus es desenvolupen obligadament en l'interior de l'úter matern, i en els primers mesos de vida post-natal la dependència envers la mare (o la persona que el crii) és absoluta. És lògic, doncs, assignar-los a la personalitat materna, com a mínim fins al naixement, com a màxim potser fins a la primera infantesa.

– la dotació genètica de l'individu queda fixada en el moment de la fusió de pro-nucli femení (de l'òvul) i el pro-nucli masculí (de l'espermatozoide). Això justificaria l'atorgament d'una personalitat des del moment de la fecundació de l'òvul en endavant. En endavant, fins a la mort, definida bé com l'aturada cardio-respiratòria irreversible o bé com la cessació de l'activitat cerebral (mesurada encefalogràficament).

En el moment de la implantació l'embrió ja compta amb 70-100 cèl·lules i han passat 5 dies d'ençà de la fecundació de l'òvul. Hom calcula que entre un 40% i un 70% dels òvuls fecundats arriba a implantar-se en condicions naturals.

La segona posició entra en controvèrsia amb els drets reproductius de la dona, ja no tan sols pel que fa al dret de l'avortament pròpiament dit, sinó pel que fa als mètodes anticonceptius que actuen en el període entre la fecundació de l'òvul i la implantació de l'embrió. Hom podria estendre la 'santedat de la vida' igualment als gàmetes (l'òvul sense fecundar i els seus precursors; l'espermatozoide i els seus precursors), la qual cosa interferiria ja no tan sols a la dona sinó a l'home (i potser aquest exercici no es fa amb tanta freqüència). I des de l'altre extrem, entra en conflicte tot sovint amb la dignitat de la persona en bandejar l'eutanàsia i, fins i tot, en imposar el mer allargament de la vida en tota circumstància.

S'erren, però, els que volen cercar un valor universal en la individualitat humana. Al capdavall, un zigot, amb una configuració genètica definitiva, pot donar lloc a més d'un individu (poliembrionia, de la qual en resulten bessons univitelins o idèntics). En d'altres ocasions, un nadó ha estat el resultat de la fusió de dos (o més) embrions (quimerisme). En un sentit més dramàtic, l’aparició de tumors també trenca la individualitat biològica: les neoplàsies segueixen una dinàmica pròpia que pot posar en perill la salut i la vida de l’individu d’on s’originaren.

Així doncs, més que en el nucli cel·lular cal cercar la individualitat humana en l'activitat cerebral (i això planteja qüestions, és clar, car és possible una vida vegetativa sense l'activitat de l'escorça cerebral, *, **). Però quina és la vinculació entre l'activitat cerebral i l'anomenada consciència? Cogito, ergo sum, deia Descartes (1596-1650), però es podria arguir que pensar l'únic que demostra és l'existència de pensaments. Locke (1632-1704) definia la individualitat mental o identitat personal com la capacitat de recordar pensaments pretèrits. La relació entre la consciència (sigui el que sigui) i els processos subconscients o inconscients, la realitat dels pensaments emergents poc o gens controlables, etc., tot plegat qüestiona el solipsisme individual cartesià. I, altrament, com que "som el que pensem", si no pensem, no som.

El límit del futur

Hem dit que una estimació possible de totes les persones que han viscut o viuen és de 100.000 milions. L'estimació és prou grollera perquè no es vegi afectada si comptem els casos dubtosos abans exposats, encara que caldria multiplicar-la potser per 2 o per 3 si insistissim en incloure els embrions que, espontàniament, no arriben a implantar-se en l'úter. Però si la xifra de 6.650 milions de persones era excloent envers els ancestres desapareguts, també la de 100.000 milions és excloent envers les generacions futures. Ara bé, quina és la natura del futur? El futur és simplement una regió de l'espai-temps de la qual no tenim coneixement per trobar-se situada endavant en la fletxa del temps? O bé el futur és el conjunt d'universos possibles i concordants a partir de l'estadi present? Triarem una definició intermitja: el futur com a allò que pot esdevindre's d'acord amb els coneixements del present i l'experiència del passat. I, encara més, direm que, ni que sigui en una ínfima part, aquest futur pot ésser influenciat per les accions (individuals i col·lectives) que prenguem avui.

D'acord amb aquest coneixement no tenim cap dret a suposar que el llinatge humà ha escapat al destí de tot llinatge biològic: o s'extingeix o es transforma. En el futur, doncs, el llinatge humà o s'extingirà, o patirà transformacions i bifurcacions. És cert, però, que el gran nombre d'éssers humans que constitueixen la nostra comunitat reproductiva (població mendeliana) i el grau d'uniformitat reproductiva al qual semblen tendir les poblacions desenvolupades, fan preveure un enlentiment de les taxes evolutives. En tot cas, la definició de l'home anatòmicament modern, que en el passat es remunta a 100.000-200.000 anys, té també una data de caducitat en endavant (difícilment es pot creure en una persistència durant uns quants milions d'anys).

No obstant la persistència de l'evolució biològica, de les lleis de la selecció natural i de l'atzar de la deriva gènica, és ben cert que la història humana ha viscut una acceleració deguda a un altre tipus d'evolució: l'evolució cultural i tecnològica. Precisament el caràcter accelerat d'aquesta evolució cultural, la tendència envers una singularitat tecnològica, fa que cap model lineal sobre el futur sigui fiable.

No posarem, doncs, dates, però si podem preveure alguns processos que ens condueixen de forma accelerada cap als límits de la humanitat:

– el transhumanisme o posthumanisme defensa la incorporació de tecnologia als cossos i a les ments dels homes. Quina quantitat d'implants no-biològics faran que un ésser humà deixi de ser-ho per esdevindre un cyborg? En quin sentit és la simulació de la ment d'una persona aquella mateixa persona?

– el desenvolupament de la robòtica i de la intel·ligència artificial. Quin grau de consciència ha de 'mostrar' un robot per què se li reconegui una personalitat pròpia?

Natasha Vita-More va concebre Primo, el primer post-humà gràcies a una sèrie de transformacions, basades en la nanotecnologia informàtica i la cibernètica.

D'altra banda, hem esmentat abans la xifra de 100.000 milions de persones, nascudes en tots els temps passats. És un nombre bastant gran. Si haguessim de dedicar 1 segon a cadascuna d'aquestes persones ens hi passaríem més de 3.000 anys estrenyent mans. I si 100.000 milions de persones us sembla un nombre massa gran, penseu que la nostra galàxia té, per cap baix, 200.000 milions d'estel (2 estels per cada persona morta o viva). I hom calcula que l'univers observable conté un total de 100.000 milions de galàxies. Comptant, doncs, aquestes dimensions, tothom assumeix l'existència d'un nombre gegantí de planetes habitats, en una petita proporció dels quals hi ha evolucionat formes de vida dotades de consciència. Fins a quin punt, té sentit lligar el concepte de personalitat a l'espècie humana? L'univers, però, és molt gran. Són aquestes enormes distàncies astronòmiques les que mantenen molt probablement aïllades les diferents 'civilitzacions' que hi apareixen. A més, comparat amb l'antiguitat de l'univers, aquestes 'civilitzacions' no tan sols són diluides en l'espai sinó en el temps. Malgrat tot, qualsevol contacte, qualsevol indici, per mínim que sigui, suposaria un autèntic sotrac per la nostra suposada consciència d'espècie.

Per molt ràpid que pugui ésser el curs futur de l'exploració espacial, molt abans que trobem aquests nous mons, la humanitat en fabricarà d'altres. Ens referim als mons de la simulació, als mons virtuals, un tast dels quals ja és present en els nostres dies i en les vides quotidianes de molta gent. Com cal definir els éssers intel·ligents i autònoms que habitaran aquests mons virtuals? Seran persones? I no és una qüestió ja d'atorgar o no personalitat a "alienígenes", "cyborgs", "ens virtuals", "robots", etc. És pensar si l'augment exponencial de les interaccions, el bastiment d'una xarxa més i més atapeïda, justifica que qualifiquem els nodes d'aquesta xarxa com a persones. JD Bernal imaginava, el 1929, el futur de la humanitat com una victòria dels tres enemics de l'ànima racional: el món, la carn i el dimoni. Segons aquesta visió, l'expansió fora de la Terra anul·laria la limitació planetària de la humanitat, la robotització posaria fi a les limitacions biològiques (i, per tant, a l'accidentalitat irreversible, a la malaltia, a la senectud i la mort) i la xarxa ens duria a l'anihilació del solipsisme personal (font de tants egoïsmes, de tants patiments existencials).

En el límit del futur (que és el present) la humanitat es desdibuixa.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada