Trihalometans en l’aigua de l’aixeta de Barcelona

Toxicologia: Avui ens hem despertat amb la notícia que uns 130.000 usuaris barcelonins són exposats a nivells de trihalometans totals que freguen o depassen el llindar del permissible (150 ppb; =150 parts per bilió, =150 micrograms per litre d'aigua). La xifra seria més gran si se segueix (com caldrà, a partir del 2009) el llindar acceptat per instàncies comunitàries i la FDA nord-americana (100 ppb), i ja no diguem si fessim cas de les autoritats californianes i de la indústria de l'aigua embotellada (10 ppb). Els trihalometans són derivats halogenats del metà. Si la molècula de metà consisteix en un àtom de carboni enllaçat amb quatre àtoms d'hidrogen, les molècules de trihalometans substitueixen tres d'aquests àtoms per àtoms d'halògens (fluor, clor, brom, etc.). El trihalometà més freqüent és el cloroform (CHCl3) En els nivells que es troben en l'aigua de beguda, l'únic efecte sanitari realment preocupant és el carcinogènic. Diversos estudis han mostrat el potencial carcinogènic d'alguns trihalometans. A diferència d'altres toxines, els trihalometans de l'aigua de l'aixeta són el resultat de la reacció entre el contingut orgànic de l'aigua originària i el procés de cloració. La Generalitat, a banda de tranquilitzar la població, haurà de prèmer les empreses responsables per tal que el pretractament de l'aigua abans de la cloració minimitzi la formació de trihalometans.[@more@]

  

El cloroform és un dels halometans més habituals. L'àtom central de carboni (negre) forma enllaços amb tres àtoms de clor (verd) i un d'hidrogen (blanc) 

La (des)informació

Els nivells permissibles marcats pels diferents factors físics, químics i microbiològics que poden suposar un risc per la seguretat d'un producte són per alguna cosa. No són, és clar, valors absoluts, sinó que hom els fixa d'acord amb els resultats de les recerques bàsica, clínica o epidemiològica, i d'acord també amb els instruments i tècniques de mesura i, per últim, d'acord amb criteris de caire més polític (econòmic, percepció sociològica d'un risc concret, etc.). No és de gaire rebut que si hom veu que els nivells de trihalometans depassen els 150 ppb (ni que sigui de molt poc), hom vagi a corre-cuita a tranquilitzar la població. Ens felicitem, en tot cas, de la transparència de les administracions alhora de fer públiques les dades. 

20 anys no són res

S'ha argumentat que l'efecte carcinogènic dels trihalometans és sumatori. Efectivament, hom pensa que els trihalometans no actuen tant com a desencadenats directes de mutacions (que també, car s'uneixen a l'ADN) sinó com a factors promotors de cèl·lules tumorals ja existents. A partir d'aquests raonaments hom ha considerat que calen 20 anys d'exposició continuada a nivells de 150 ppb perquè el risc carcinogènic sigui significativament superior al de la població no-exposada. Ara bé, és evident que si ningú no fa res, els nivells de trihalometans seguiran pels núvols durant, no 20 anys, sinó 100 anys. A més, els factors que contribueixen a la formació de trihalometans en el procés de cloració han existit des de fa moltes dècades. Així, doncs, l'argument dels 20 anys cumulatius no és gaire tranquilitzador.

Un problema més, però problema

Tampoc no és gaire tranquilitzador que des de les institucions se'ns digui que el trihalometans són únicament un dels molts factors que afecten la seguretat de l'aigua (ja de l'aixeta, ja embotellada). I tampoc no ho és que se'ns digui que l'exposició a trihalometans (començant pel cloroform i continuant pel freó) va molt més enllà de l'aigua de beguda. Però els problemes s'han d'analitzar d'un en un. I si els nivells de trihalometans superen les 100 ppb tenim un problema.

Lligams:

Bottled Water: Pure Drink or Pure Hype?, de la EHSO. Aquest report presenta una comparativa exhaustiva entre la seguretat sanitària de l'aigua de l'aixeta i d'aigües embotellades dels Estats Units. El més interessant és l'àmplia perspectiva de factors físics, químics i microbiològics.

Revisió del 2006 de la Sanitat Canadenca.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Trihalometans en l’aigua de l’aixeta de Barcelona

  1. Aleix diu:

    Erin Brokovich, a la catalana. Això és el primer que em va venir al cap quan vaig sentir la notícia. Està clar que 155 ppb tampoc dista massa de 150 ppb, però que s’ho facin mirar. La cloració cal fer-la, van dir, i els efectes de no clorar l’aigua serien pitjors. D’acord. Però si la seva tesi és certa, que els THM es formen després de la cloració a partir de substàncies orgàniques que hi ha al llobregat però no en tanta concentració al Ter, coi, d’on surten? Anem a la causa. Per cert, gràcies per l’explicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada