El decàleg de Marc Aureli: un present de les Nou Muses i d’Apol·lo Musageta

Filosofia: Marcus Annius Verus va nèixer a Roma l’any de la ciutat del 874 (121 d.C.), al si d’una influent família patrícia, que girava a l’entorn de l’avi patern, M. Annius Verus, prefecte (874-879). En morir el seu pare quan Marc tenia 10 anys, se’n feren càrrec de la selecta formació del noi, d’una banda, la seva mare, Domitia Lucilla (i l’avi d’ella, Catilius Seuerus), i de l’altra el patruus Verus. L’amistat de l’emperador Hadrianus amb Verus va fer possible que l’emperador es fixés en les qualitats del jove Marcus. La mort del fill adoptiu d’Hadrianus, Lucius Caesar, va fer que Hadrianus decidís adoptar Marcus Aurelius Antoninus, a condició que aquest adoptés al seu torn al jove Marcus i a Lucius, el fill del difunt L. Caesar. D’aquesta forma Marcus es convertí en el número dos de la línia successòria, amb el nom de Marcus Aurelius. L’any 891 traspassà Hadrianus, i el 914 ho feia Antoninus. Marcus esdevenia emperador als 40 anys. Ho seria fins a la mort, a Vindobona, el 933, quan combatia als marcomani. Marcus, com a emperador, va haver de fer front a les amenaces sarmàtiques i d’altres pobles de més enllà del Danubi o del limes occidentalis, per no parlar de l’amenaça persa. La seva actuació política i militar resta marcada, però, per les seves conviccions filosòfiques de caire estoic. Marc concep l’ésser humà com un ens tripartit, integrat per cos, ment i ànima, aquesta única entesa com un guia o monitor, part de la pròpia divinitat universal. Una concepció monista de la natura, justificació de la pròpia magistratura imperial, és el fonament de l’ètica marquiana: abnegació personal i comprensió envers els altres. A Τὰ εἰς ἑαυτόν queden recollides moltes de les meditacions, alhora personals i universal, de Marc. El capítol 18 del llibre 11 presenta en nou preceptes més un com a recepta per arribar a la plenitud humana. Aquest nombre, nou més u, deu, li permet de recòrrer a les Muses i al Musageta Apol·lo.[@more@]

La Columna de Marc Aureli és el monument més emblemàtic que ens ha estat llegat del filòsof-emperador

El primer precepte: cal recordar que hem nascut els uns pels altres

"Hem nascut els uns pels altres". Marc és cosmopolita en el sentit de reconèixer la comunitat humana, sense que això li faci perdre de vista l’existència particular d’una comunitat ciutadana romana. En aquest precepte, Marc demana a cadascú que reflexionem sobre la nostra relació personal amb el proïsme. Ell es posa com a exemple en identificar la seva pròpia situació personal, d’autokrator, com la del carner o el bou que són al capdavant d’un ramat. Com a princeps, com a primer dels ciutadans, Marc afirma que "els éssers inferiors ho són per causa dels superiors, i els superiors ho són per causa dels inferiors". Com a estoic, Marc considera la jerarquia humana com quelcom que pertany a les relacions naturals. És prou hàbil, però, com per fer veure que aquest precepte seria igualment vàlid sota una concepció materialista-atomista alternativa a la monista.

Segon precepte: cal valorar el proïsme segons els seus actes

Sense caure en la sobrevaloració de l’ascetisme dels cínics ni en l’hedonisme dels epicuris, Marc s’insereix en la doctrina de la moderació de Soló i de Sòcrates. Així, per valorar-se a un mateix i als altres, Marc recomana analitzar com es comporten davant dels plaers de la taula i del llit, fins quin punt es deixen dominar per les necessitats que els hi crea el desig.

Tercer precepte: cal comprendre que la font de les faltes del proïsme és la ignorància

Valorar críticament el proïsme segons com es comporten en la intimitat del llit o de la taula, com es deixen dominar pels desitjos, pot conduir a una indignació moralista. Marc, però, afirma que qui s’aparta d’una recta vida ho fa fonamentalment per ignorància. És la ignorància de la rectitud, de la veritable voluntat de l’ànima (hegemon), la que fa que les passions els dominin. D’ací que de res no serveixi censurar-los com a "injustos, insensats, ambiciosos".

Quart precepte: cal no oblidar les faltes pròpies

Un altre argument per defugir aquella indignació moral és el fet que sovint no parem esment en les pròpies faltes. I en aquest punt Marc assenyala no tan sols les faltes que es cometen sinó també aquelles a les quals hi som predisposats, però que és la covardia, l’orgull o qualsevol altre defecte, i no la virtut, ço que ens atura de cometre-les.

Cinquè precepte: cal conèixer amb profunditat abans de valorar les faltes del proïsme

Si la ignorància és la font de les faltes de les persones, també la ignorància ens pot dur a valorar injustament l’acció d’altri. Perquè, diu Marc, "cal saber moltes coses abans de poder-nos manifestar raonadament sobre una acció aliena".

Sisè precepte: cal no oblidar el caràcter efímer de la vida humana

La idea de la fugacitat de la vida, el carpe diem catulià, plana contínuament sobre les reflexions del Marc madur. Comparat amb l’eternitat del món, tan minúscules resulten les vides d’un nadó que mori poc després de nèixer com d’un ancià que mori carregat d’anys. I si algú pensa en la pervivència que atorga la fama, que no oblidi que els qui l’han de recordar també moriran al seu torn, i que tard o d’hora tots els noms, fins i tot els més insignes són oblidats. Marc, influït explícitament per Heràclit, ens recorda que tot s’esdevé i s’esvaeix, que unes coses succeeixen les altres, i que res no existeix perdurablement si no és la pròpia natura en perpètua transformació. En aquest sentit poca diferència fa, ens diu Marc, que la natura en darrer terme sigui unitària, integrada per quatre elements (terra, aigua, aire i foc) o per una infinitud d’àtoms indestructibles i en recominació.

Setè precepte: cal defugir la indignació per les faltes del proïsme

La causa de la indignació per les accions dels altres no es troba en aquestes accions sinó en les opinions que ens hi creem. Al capdavall les coses exteriors no poden afectar directament l’ànima sinó és per les concepcions que l’ànima se’n fa. Som el que pensem, ens ve a dir Marc, de forma que són les opinions les que ens fan sentir bé o malament. Cal que ens desprenguem dels judicis que fem de les accions alienes per tal d’evitar que ens puguin irritar i fer mal de veritat.

Vuitè precepte: cal evitar la còlera i l’aflicció, sovint pitjors que les causes que ens les provoquen

Les accions alienes que són fruit d’una voluntat conscient, o els fets naturals, poden moure l’ànima a la còlera com a resposta exterior, o a l’aflicció com a resposta interior. Els antics associaven la còlera a la bilis verda, secretada pel fetge, i l’aflicció a la bilis negra, acumulada a la melza. Marc ens recorda que sovint els pitjors patiments s’originen en aquests sentiments de còlera o de tristor més que no pas en les causes exteriors que els desencadenaren.

Novè precepte: cal exercir una veritable benevolència, desprovista de befa i d’arrogància

Si la indignació ens incapacita per fer veure els altres els seus defectes, perquè se senten directament agredits, també determinades atituds condescendents generen rebuig. Pensem en qui fa veure als altres les seves faltes en to de burla. O en qui ho fa de les supèrbia. Uns i altres fereixen. En canvi, diu Marc, "la benevolència, si fos noble, seria invencible". Cal saber argumentar ("no tinc por del mal que em puguis fer sinó que ets tu qui et pot fer mal a tu mateix") amb delicadesa i amor, evitant la ironia o el retret, i fer-ho sense superioritats ("no com en l’escola", diu Marc, "o per provocar l’admiració d’un tercer").

Desè i darrer precepte: cal ser veritablement sociable, ni encoleritzar-se amb els altres ni adular-los

L’ètica de la moderació contempla la virtut com un punt mig entre dos vicis (el defecte i l’excés). La virtut de la sociabilitat té, així doncs, un excés i un defecte. L’excés de sociabilitat ens fa caure en l’adulació del poderós (i la supèrbia envers el subaltern), en el seguidisme, en l’oportunisme. Un defecte de sociabilitat ens fa caure de seguida en la intolerància, en la còlera o en la melangia, i ens allunya dels altres, ens du a la misantropia. Marc insisteix amb Plató que l’humà és un animal racional (a diferència dels altres éssers vius, provistos únicament d’ànima vegetativa, o d’ànima vegetativa i sensitiva), però també coincideix amb Aristòtil en el caràcter social de l’animal humà. Racionalitat i sociabilitat van absolutament entrelligades, tal com feien a Atenes, on la paraula idiota designava més a l’insociable que al privat de seny. Entre la còlera i l’adulació hi ha la virtut. I aquesta virtut Marc la troba en el seu model vital, el seu pare adoptiu, Antoninus, dit Pius. Marc reivindica l’apacibilitat i la serenitat com a formen d’aplegar força, nervi i valentia. És la impassibilitat i no l’apassionament la que enforteix l’ànima.

Marc és conscient de les objeccions que se li podrien fer. Amb dues darreres reflexions sobre el mal vol tallar-les:

a) És de bojos voler que els roïns no facin roïneses.

b) És de tirans pretendre que els qui són roïns amb tothom no ho siguin amb tu mateix.

Les Nou Muses i Apol·lo en un gravat de Francesco Bartolozzi (1725-1815)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada